Mentres passejava pel barranc a través d'una drecera que no coneixia i amb pocs senyals, la qual cosa em portava a un món que m'agradava i que considerava possible, vaig coincidir amb un arbre vestit d'amiga i amb robes plenes de flors i algun riu amb pardals volant quasi al nivell superior de l'aigua. Tot això en la seua roba.

A mitjan passeig, un arbre, Florest, obrí una de les seues flors.

I en acabant n'obrí un altre.

I després un tercer.

En el moment més inesperat... passà una dona amb una bossa verda com l'esperança i blanca com la neu i em digué:

-- ¡Quantes coses coneixeràs ací que desconeixies en la terra d'on vens!

Jo li preguntí:

-- ¿Com et diuen?

I ella, amb un somriure franc i oportú, respongué:

-- Em diuen Esperança.

I aleshores comprenguí per què veia les coses, ara, d'una manera més tranquil·la, encertada i harmònica: m'havia llançat a l'aventura i estava iniciant-la... Per primera vegada veia amb bons ulls les experiències passades, el present era com un amic meu i el futur estaria ple de coses i fets que faltaven per descobrir...

I sentia que eixes vivències em feien més humà amb mi i més amant de la vida i del proïsme.

-- ¡Ei, vosaltres! -digué Manel.

-- Sí, digues, Manel -respongué Joan, un amic seu.

-- ¿Què feu? -afegí l'amic.

-- Anem a ballar, ¿t'interessa? -contestaren Maria, l'amiga de Joan, i Joan.

-- Sí, ¡vinga! ¡Anem a ballar! -digué Manel qui, tot seguit, afegí: -- ¿Voleu que ballem junts i sense pèls en les sabatilles?

-- I això, ¿com és? -preguntaren Maria i Joan.

-- Així... -soltà Manel. I després d'uns segons ballant, afegí: --¡Iuuuupiiiiii! 

Estava ballant lliure de puritanismes i com si volara com un pardal alliberat.

-- ¡Collonut! -soltà Joan. ¡Ja era hora que volàrem! Tindrem millor perspectiva i gaudirem del present.

-- Així és, Joan -respongué Maria. -- ¿Veus? -continuà i començà a ballar un moment. En acabant afegí: -- Prens la mà per ací, el colze per allà, ballem juntets i... ¡de perles! ¡No ho havia vist en Internet ni en el carrer!

-- ¡Ni jo! -li contestà Manel. És que estem ballant amb el temps, no el temps amb nosaltres. ¡Açò ja són altres calces... i més boniques! -finalitzà.

I a hores d'ara, després d'uns dies sense soltar-se, el ball de la vida continua. Res no hi ha escrit del tot... Manel, Joan i Maria estan movent la seua vida curiosejant, aprenent, intercanviant... La viuen com a protagonistes.

Este matí. mentres travessava les muntanyes per una foradada i me n'eixia i veia la llum del sol, Esperit Benigne, una dona amb nom espiritual, m'ha dit:

-- Ramon, ¿on vas de bon matí?

I jo, pensat i fet, li he respost:

-- Mira, a moure l'esquelet una miqueta, a vore si en l'espai vitícola, com em digué ahir una dona, hi han noves formes de concebre la vida i de vore el món més alliberadores que les d'ací. Perquè, com aquell qui diu, no em vaig a quedar tota la vida ací. Això ho tinc més clar que l'aigua.

-- ¿I on tens previst anar? -li preguntà, amb una curiositat sana, Esperit Benigne.

-- A eixe indret que veus allà. Sí, aquell: Omptisp. Això es pot llegir des d'ací: hi ha un cartell que, si agarres uns prismàtics, el pots vore. No és un centre d'atraccions ni un mercat medieval. M'han contat que és una ciutat cosmopolita, amb aires renovadors, amb moltes cultures i que...

I Esperit Benigne afegí:

-- ... ¡i que t'agrada!

-- ¡Així és! -respongué Ramon. Ací cal moure el cul. No per a vore qui empoma més mosques. Per part meua, perquè així ho he decidit, i ho faré comptant amb persones que puguen assessorar-me o fer-me costat. Això és, amb esperits poc o molt com tu.

En acabant digué Ramon:

-- Una pregunta, i ací no pretenc ofendre... Ha, ha, ha...

I Esperit Benigne li respongué:

-- Tu diràs...

-- ¿Per què, si eres dona, tens eixe nom, amiga? -curiosejà Ramon.

-- Amic meu -contestà Esperit Benigne. És que els esperits benignes són, ¿com vols que et diga?, lo que podríem dir unisex. Ixen de dins del cap i del cor de la dona i de l'home. No són patrimoni de cap dels dos gèneres en concret, sinó de persones dels dos grups. Per això crec que tenen bona premsa en el món de la bondat...

I a hores d'ara, si algun dia passeu per la mateixa banda de la Terra on esta conversa tingué lloc, vos podreu trobar a Esperit Benigne. Fins i tot entre avis, pares, mares amb dos xiquets i més.

¡Que tingueu sort!

Fa pocs dies vaig vore pel camí unes antenes rameres. No és que es dedicaren a la prostitució, sinó que tenien una forma semblant a una antena i detalls ecològics que els donava un aire personal i alegre dins d'eixe espai que habitaven, com també ho feien altres espècies de la zona.

La seua verdor, la forma flexible de les rames, les bosses amb ulleres de cullera i els cotxes de plàstic dur que també incloïen feia que reberen eixe nom familiar.

Un dia, una ramera de les rames digué:

-- Xe, hui pareix que fa airet i lleugerament fres. ¡Quina palmera hi ha allà, tu! ¡Ni que haguera caigut del cel! Sembla un miracle que en estos temps encara hi hagen meravelles...

En acabant passà a prop d'ella un home, Miquel Somest, qui li digué:

-- Antene. ¿Què conteu per estes terres?

I Antene, perquè eixe era el nom de la nostra amiga antenera, respongué:

-- Doncs que corren aires nous, hi ha major i millor perspectiva. No sols linial o cònica, sinó fins i tot pluridimensional i que... Xe, ¿et fa goig jugar a la baralla xinesa? Ah!, ¿com et diuen?

-- Sí, feia temps que no jugava amb eixes cartes... i em diuen Miquel Somest -li contestà ell.

--Doncs, assenta't ací i comencem...

I així aixà, rient i plorant, ballant i escoltant, conte per ací, conte per allà, volta, volta, volta... pegà.

Hi havia una vegada una palmera, Arrentilca, que tenia les palmeres obertes, lluïdes amb música d'olivera platànica, això és, d'una olivera que convivia amb una platanera oceànica i que havia engendrat un plataner pacífic i alegre com el cant dels ocells del camp ofertenc que hi havia al costat del Portal de l'Aire, una porta per on entraven i eixien aires nous i persones de tota classe.

Un dia, mentres Arrentilca es canviava els calcetins i se'n ficava uns que es deien Limpest, una cadernera li preguntà:

-- Arrentilca, amiga, ¿on te'ls has comprat?

-- ¿On? Ara t'ho diré. Mira, en... el Compell Antispil. Es tracta d'un nou comerç que ven productes nous i que en recicla d'altres procedències i cultures. Allí compren persones de moltes cultures. ¿I on tu vius? -li preguntà la palmera.

-- Doncs, mira, en el bosc que més hores visc hi ha roba per a tota classe de pollets, coloms, gatets, exemplars d'eixos que, amb ulleres o sense, els pots comprar en un "fica-t'ho, fica-ho" i... amb arbres vestits amb banyadors que es poden menjar després.

I així així, i així aixà, conte per ací, conte per allà... lo milloret ja vos ho hem contat. Ara vos direm... "El contet ja l'hem..." acabat.

Conversa amb Carles (fragment).docx (5172)

-- ¿Saps què, Toni? -comencà l'amic.

-- Digues, Marià -li respongué.

-- Me'n pense anar a fer món; a fer bondat, no: a fer món -li digué Marià, de nou.

-- ¡Xe, tu! ¿I com ha sigut això? -li preguntà Toni.

-- Doncs, mira. Que estava llegint un article sobre persones que se'n van a Xina a aprendre i a conéixer noves cultures i, així, eixir de "la zona de confort"... -li explicà Marià.

-- ... i ni t'ho has pensat dos vegades, ¿no? -li demanà Toni.

-- Doncs, ¿què vols que et diga, Toni? La veritat... és que... una miqueta, sí. Ací, parlem d'amic a amic -acabà Marià.

-- ¡Ui, Marià! ¡Estàs molt rebo! -digué Marta.

-- ¡Ostres, Marta! ¡Quant de temps feia que no ens véiem... ni et véiem, perquè Toni... tampoc! ¿On t'havies encalat? -preguntà Marià amb joia en la cara.

-- MIra, que havia decidit eixir a passejar-me una miqueta i... ¿Què feu? -els preguntà Marta.

-- Doncs, mira... -digué Toni. Que conta Marià que vol llançar-se a fer món.

-- ¿Sí? ¿Què vols fer ara? -digué Marta, mentres es dirigia a Marià.

-- ¡Aprendre anglés, portar avant un centre creatiu de tipus literari i per a l'aprenentatge lingüístic, viure en una casa pròpia, millorar el valencià i el castellà (per a aprendre més per Internet, com també per mitjà de l'anglés) i..., fins i tot, eixir amb una dona entre 40 i 50 anys que ja no tinga possibilitat d'estar embarassada ("desembarassada", com diria Tomeu), interdependent i...! -respongué Marià esplaiant-se i de manera expressiva amb les mans i el cos, mentres mostrava senyals d'esperança.

-- ¿I si eixa dona fóra d'una altra cultura o de color? -tornà a intervindre Marta.

-- No m'importaria. La diversitat, com el pluralisme, és molt important per a mi -afegí Marià.

-- Doncs, Marià -respongué Marta. ¿Te té igual que ens donem les mans entre tots, fem un cercle (com a senyal d'amistat incondicional) i cantem una cançó en neerlandés? Jo vos la podria ensenyar.

-- D'acord -intervingué Marià. Però, ¿té traducció, per exemple, a l'anglés? -preguntà.

-- Sí, és la de Congratulations, però en neerlandés -respongué Marta.

-- Aleshores -digué Toni-, jo podria cantar-la en italià. El domine.

-- D'acord -contestà Marta.

-- I jo estic aprenent l'anglés -digué Marià.

-- Doncs no passa res, Marià -deixà caure ella. Ningú no naix mestre.

I continuà Marta:

-- ¡Vinga, xicons! Una..., dos...i... ¡tres!

I cadascú cantà en una llengua i tots se sentiren part d'un grup amb una finalitat: progressar, millorar, créixer com a persones, aprendre coses noves, fer món.

I Marià també cregué en un futur millor.

***

Article d'inspiració: Las 'fábricas' de directivos ponen una pica en China.

Font: Expansión (https://www.expansion.com), 30 de juny del 2014.

 Trie viure de manera creativa.

Sí, trie viure com més m'agrada,

Sí, trie viure amb la idea de possibilitat, que els somnis es faran realitat,

Sí, també trie fer els estils literaris que més m'agraden i els que vaja incorporant sobre la marxa i que em resulten també agradables,

Sí, igualment trie les amistats, de manera incondicional, per mitjà de la confiança vivencial, lliure de pactes de prostitució o de consells de prudència,

Sí, trie cantar i ensenyar (com també escoltar i aprendre) de manera creativa, a partir de lo que més m'agrade en cada moment,

Sí, també trie la vida com a opció: "la meua opció és viure", viure amb gaudi, amb esperança en el demà i assaborint lo millor de cada lloc i moment, atenent a lo que per a mi siga "millor",

Sí, trie el model de vida que més m'agrada i que considere més saludable per a mi en cada instant,

Sí, trie lliurement llegir allò que em sembla profitós per al meu desenvolupament creatiu, allò que em motiva,

Sí, també trie les amistats, les conferències, les xarrades, les converses, els vídeos, els correus, els llibres, els cartells, les revistes, la premsa, etc. que en cada moment considere més lliures i més interessants per a mi,

En resum,

Sí trie dir-li "Sí, et vull" i "Sí, t'estime" a la vida...

La vida són quatre dies i val la pena viure-la com si cada dia fóra el primer dia de qui comença un projecte nou: amb moltes ganes de viure, frescor, espontaneïtat, naturalitat, sentit de l'humor, etc. I això faig cada dia: observar, pensar, sentir i actuar a partir de lo que considere més creatiu i saludable per a mi.

Tinc més de 18 anys i sé i tinc clar que la vida em pertany, és el regal més gran que tinc i, per tant, val la pena gaudir-lo al màxim com un oceà de possibilitats.

Els que trien lliurement seguir-me, saben que tenen totat la llibertat d'acció i que ho fan de manera vivencial. És una espècie de pacte que trenca lleis, a més de motles... Per això ens ho passem bomba i assaborim el present i mirem amb bons ulls el futur... Sentim que la vida de cada u de nosaltres ens pertany i que no ens importa obrir-nos amb confiança a les persones que, lliurement, triem fer-ho.

Ells i jo: tots som importants en la meua vida, oberta a la creativitat.

Adés, mentres passejava pel parc, se'ns ha arrimat una xicona d'uns 43 anys. Era alta, rossa, amb ulls verds i harmònica. Tenia bon sentit de l'humor i, a més, estava molt rebona. I feia goig gaudir d'eixe temps amb ella. Així fou tot:

-- Hola, xicons, ¿com esteu? -ens preguntà a Keltim i a mi.

-- Mira, ací, jugant a la baralla holandesa -li responguí. ¿Vols jugar, tu?

-- Sí, vinga, va. Feu-me un espai, per favor -ens digué la dona.

-- ¿Com et diuen? -li preguntí.

-- Rompiscu -va dir ella. I Carpe diem, amics.

-- Igualment -responguérem Keltim i jo.

-- ¿I tu? -em preguntà Rompiscu.

-- Poltesp, amb joia i flaire esponjós -responguí.

-- Doncs, bé. ¿Em feu una firmeta, amics? -ens proposà ella. És que vull conéixer persones noves, diferents a mi i amb moltes ganes de viure.

-- ¡Ah!, ¡això està molt interessant! ¡Vinga, Keltim, anem a fer-li'n una, que té bona pinta! -li comentí a Keltim.

I així continuàrem i més coses. I tot, el primer dia. Han passat més de tres mesos i encara continuem veient-nos, raonant, enviant-nos correus, telefonant-nos. Hi ha res nou movent-se avant. I m'interessa molt: l'AMOR.

Ací teniu un vídeo que acabe de vore en La Vanguardia de hui. La dona que la porta té una filosofia de la vida realment interessant. M'ha fet somriure, més que res, per l'aplicació que dóna esta dona a la creativitat...

https://videos.lavanguardia.com/canal/barcelona/index.html