Estimat lector,

No sé si alguna vegada has estat al límit de la mort o has conegut algun passatge prou fosc de la teua vida, en primera persona i en acabant has reviscolat. En el meu cas, sí, com també en el de més persones amb què he compartit temps. Una d'eixes, el meu avi patern, ja no viu, però sí vaig intercanviar temps amb ell. Ens parlava de Castuera, "Si haguéreu passat la fam de Castuera...".  En la població de Castuera hi hagué un camp d'extermini i es tractà d'u dels tres camps pels quals va passar ell. Quan passaven els trens més pròxims i de matinada, s'aplicava la tècnica de la corda índia, amb la qual un grup de persones queia a un clot gran i es feien esclatar bombes... Ho vaig llegir en el 2003 i no tinc cap ressentiment, simplement crec que ens pot fer més humans i pacifistes. Ho comuniquí als familiars. Comprenguérem el silenci del meu avi, durant anys i anys. Eixa història d'Espanya caldria conéixer-la i oferir-la, com a mínim, com a dret a la llibertat d'expressió i a la defensa del pluralisme i a favor d'un món més humà i pacífic.

A una altra de les que tinc ara en el cap, l'he vista hui. És un home molt humà en el tracte, amb un bon sentit de l'humor, que pareix que done harmonia allà on va. No es baralla amb ningú (de moment no ho he vist, ni pareix que li agrade). Passà una depressió, com també una altra, igualment molt major, i que és un tros de pa, una persona molt senzilla i alegre, a més de tindre el seu esperit crític.

No es pot vore la vida amb els mateixos ulls abans, durant i després d'eixir de les cendres. Conec persones, com t'he dit abans, que han passat per eixes tres fases. I, ¿saps que els espenta a tirar avant? Que creuen que val la pena viure. I que la vida és una oportunitat, una ocasió i que, viure-la, en comunitat i tot, és molt interessant, indistintament que algunes visquen a soles, ja que no se senten soles. Ixen al carrer, fan vida social, raonen amb persones molt diferents o de punts de vista distints, són oberts a persones de qualsevol edat, etc.

Renàixer de les cendres, com l'Au Fènix, és una cosa que implica deixar estar la cançoneta de sempre, pensar que el present es pot millorar i que, des de nosaltres i amb la col·laboració d'altres persones, podrem dur avant projectes que no podríem fer realitat en singular.

El meu avi (1906-1992), com altres persones que també passaren per la guerra i pogueren conéixer què era una monarquia, una república, una guerra i una dictadura, et puc assegurar que són de les més pacífiques i pacifistes que he vist des de que visc independent dels meus pares. Hui n'he vist u, molt amable i amb bon sentit de l'humor. Té 87 anys llargs... i molta vida. No recorde, en la meua joventut, haver tingut cap problema amb el meu avi. I estic segur que era compassiu, ja que jo estava passant per uns moments molt crítics i no crec haver rebut tracte paternalista ni protector, sinó amb la major harmonia atenent a la cultura de les relacions humanes que tenia cada u de nosaltres en aquells temps.

Ara, i des de la distància (en el cas d'este avi meu) i la proximitat amb els meus pares, et puc dir, des de la meua experiència i amb tranquil·litat, que no tenim per què seguir les petjades dels nostres avantpassats i que sempre podrem aprendre d'ells, de la mateixa manera que també ho podrem fer de les persones que són amb nosaltres, ara, i juntament amb les que vindran. I si, a més, volem renàixer, caldrà guanyar-nos la pataqueta, eixe almorzar que, abans, i com si fóra un entrepà senzill amb dos tallets en una de les bandes centrals, es menjava en altres temps. D'ahí prové allò de guanyar-se la pataqueta.

Tota persona que vullga reviure, tornar a viure i progressar, créixer, construir, etc. haurà de tindre present que les cendres ja estan apagades i que ara, el que cal, és no encendre més focs, com no siga per a prendre la torxa i que ens faça llum en el nostre dia rere dia. En eixe sentit, el passat sí ens il·lumina (és el conjunt d'experiències) i ara, en el present, és quan tenim la llum i, així, l'ocasió irrepetible de sumar entre dos o més persones. Algunes coses sí ens valdran, i de noves, n'incorporarem. I tot això, després d'haver fet un moment de balanç. En acabant a fer vida, a viure i a conviure. D'això crec que es tracta la vida, de procurar viure a gust amb nosaltres i de fer que més persones també ho puguen fer. I per a viure així, estimat lector, cal tindre algun projecte que ens porte a trobar-li un sentit a l'acte de viure cada dia.

No sé si estes coses les ensenyen en les escoles, però una cosa sí m'interessa (i molt) del tema escolar, en qualsevol dels seus graus: que el mestre faça participar a l'alumne i, a més, amb la comunitat i les autoritats en què viuen. He viscut un cas real, de fa uns deu anys, a Aldaia. Des d'un centre de persones adultes en què tractàvem el tema de la pau, procuràrem fer que participara el major nombre d'associacions i entitats locals.... i l'Ajuntament. I, a més, n'he llegit un altre, en un llibre sobre el que fan els millors professors d'universitat. Per tant, és possible. No es tractaria de forçar la participació sinó de traure la idea que participar (i no sols per participar perquè toca participar) en la societat ens humanitza, ens fa més sociables i, fins i tot, pot ajudar a fer que prospere una zona geogràfica. Si hi han casos reals, vol dir que es poden tornar a repetir, com aquella flor que nasqué enmig d'un hivern dur i que, així, donà a entendre a les plantes i els arbres que la veieren, que ells també podien i que, en síntesi, la utopia era possible, no era un somni de folls després de tirar-li al trinqui.

Per tant, benvolgut amic o estimada amiga, reviscolar és possible... i en col·laboració.

L'escrit següent està tret d'un correu enviat a tres mestres i un amic, amb lleugers modificacions. Diu així:

<<Bon dia de vesprada a tots tres, mestres,
 
Acabe de vore un vídeo, el segon que podreu trobar en este correu adjunt d'https://www.arrencaacorrer.org, i hi ha una idea que he pensat dies i dies i que no comprenc, almenys en bona mida. ¿Teniu contacte amb mestres que exercixen el mestratge de manera diferent a vosaltres?
 
A vegades em fa l'efecte com si més d'un mestre veiera com una competència l'intercanvi o la col·laboració entre mestres. Eixe grup és el majoritari. I ho dic, perquè he contactat amb mestres públics i amb alguns d'un centre concertat de la localitat, Alaquàs.
 
Són pocs els que van més enllà de la cosa més immediata. Jo, mentrestant, tinc el correu de mestres diferents, no sols en assignatures, sinó en nivells i tot. I durant temps, he contactat amb històrics mestres de Magisteri, u dels quals encara viu i conserva amb mi bones relacions, Pere Riutort.
 
També podem tindre relacions humanes i professionals amb gent que, sense ser del nostre ram, també ens puguen fer costat o orientar-nos, com ara, algun psicòleg compromés o amb algun metge (no en conec), però crec que en els temps que corren, com en el dia a dia, són professions molt bàsiques, indistintament que, a més, hagen sigut clàssiques.
 
Igualment està oberta la possibilitat a fer-ho amb persones de rams molt distants, com és el cas de la moda (tinc amistat amb venedors de roba), amb gent de papereries i llibreries. I, per descomptat, conéixer webs que ens puguen servir per al nostre mestratge, des d'algunes d'humor, fins a altres centrades en la innovació i la creativitat, com ara, https://www.neuronilla.com i que mantenen contacte amb organitzacions com Càritas o Amnistia Internacional.
 
Una de les coses més bones que trobe en estos intercanvis amb gent del mateix ram és que ens poden fer de mestres i ser alumnes, és a dir, acompanyar-nos entre nosaltres, fer camí junts, cooperar. Alguns dies, quan em telefona Pere Riutort, n'aprenc. Altres voltes, és al revés. I, en qualsevol cas, sentim que guanyem els dos, que ens ajudem.
 
Tindre un alumne, adult, d'edat i cultura diferent a la meua i, també, amb experiències distintes, és una cosa que trobe positiva, beneficiosa per als dos. I com més gran siga el nostre ventall, crec que ens beneficiarem més. Crec que, per mitjà de la cooperació i d'una inclinació cap a la confiança en l'altre (és a dir, deixar estar l'assistencialisme o el paternalisme) juga a favor de la societat, a la curta i a la llarga.
 
Una abraçada.>>
 
 

Estimats internautes,

Hui ha eixit en el Levante-EMV un article que em sembla molt interessant, al voltant de la universitat, el seu present i les perspectives, a partir d'un missatge realista i esperançador signat per José Luis Villacañas: "Elogio de la universidad" (p. 27).

Agraïsc el detall de l'autor, pel seu enfocament. Vull afegir ací allò que ara podríem dir com "El futur agrairà la major presència de les humanitats i les ciències socials en els estudis". Una alternativa al missatge que vaig oir en el seu moment, quan les perspectives eren menys esperançadores que ara. El fet que, per exemple, en altres punts del planeta, com ara, la City de Londres estiguen promovent més eixa línia és un punt a favor d'esta visió.

I ara, tot seguit, teniu un escrit del dia.

Gràcies per la vostra confiança i avant. 

***********************

L'EDUCACIÓ COMENÇA EN CASA

Potser hages oït allò de L'educació comença en casa. Doncs bé, ¿quants mitjans de comunicació estan recordant-nos que bona part del present té les seues arrels en un sistema educatiu que fugia d'ensenyar la part humanística en les universitats i, per exemple, en les escoles de Magisteri espanyoles de fa quasi vint-i-quatre anys?

¿Quants diaris tracten este tema, com altres que són ara més habituals i que ja ens parlen de vosté, almenys a les persones que procurem vore la vida des de paràmetres lliures i oberts a la il·lustració de la persona com u dels camins per a la prosperitat, la creativitat i el desenvolupament d'allò que forma part de cada u i que ens fa diferents i, no per això, incompatibles en un grup de treball o social heterogeni, és a dir, format per persones amb orígens, edats, ambicions, formació, gèneres, parers, etc. Diferents?

¿Quants diaris trauen testimonis de gent que ha viscut experiències doloroses, com ara, una guerra, per a fer-nos més amants de la pau i del diàleg entre persones i cultures, és a dir, per a crear ponts i no per a fer premsa ràpida i vendre a manta?

¿Quantes pel·lícules que ens promouen tenen un fons social o ens porten a una actitud més moral i tolerant amb qui no és com nosaltres, és a dir, amb la resta de la societat?

¿Quants periòdics, obres escrites o artístiques (des del teatre fins a la pintura o el punt de ganxo) o mitjans de comunicació social, promouen que ens acostem a l'altre, al desconegut, a allò que no hem experimentat encara (per exemple, l'aprenentatge d'una llengua diferent a les que coneixem des de fa temps)?

¿Per què utilitzem molt la imatge i poc la lletra menuda o del lector, en la primera plana de molts diaris o llocs del món internàutic o de difusió d'idees?

¿És eixa l'educació que volen eixes persones? Si és així, que no compten amb mi.

Ni amb mi, ni amb més persones com jo. Som persones que al pa li diem pa, al vi li diem vi, que ens mostrem com som, sense disfresses ni complexos i també sense arrogàncies. Això té un nom i és ser flexible, lliure, amo de la nostra vida, senyor de les nostres decisions, amant de la diversitat, del pluralisme, inconformista, rebel, il·lustrat, pensador lliure, generós amb els reconeixements per mèrits propis de l'altre, simpàtic amb idees noves i generadores de major benestar, etc.

Les persones més il·lustrades, formades, amb criteri propi, han sigut, quasi sempre, grans amants de la pau, de la concòrdia, del diàleg, de... l'educació alliberadora. I, independentment de la seua procedència, potenciaven que la persona que tenien al costat no fóra com ells, ja que trobaven una persona amb capacitat i tot per a superar-los en algun camp del saber. Busqueu a persones o figures del món històric o literari i en trobareu: des de Sòcrates, Carlemany, Epicur, Leonardo, Maria Sklodowska Curie, Jesucrist, Jules Verne, B. Franklin, Maians, Einstein, Unamuno, Eisenhower, Serrat, Benedetti, Mistral, O. Wilde, B. Russell, Maria Montessori, etc.

Una actitud no mansa comporta posar a l'educació i a l'ensenyament en el lloc que els cal, en primera línia i per a que les persones siguem més persones i no tan animals ni gent del "poble pla" o amb eixides inoportunes, com una que he rebut d'una persona que sol anar en primera fila al costat de la màxima autoritat d'una població valenciana. Sobren estes persones (de l'administració), almenys amb eixa actitud, i necessitem més pedagogia. I això, sobretot, ho poden permetre tres canals: el públic, el particular i el familiar. Tots són i som importants, no sols unes eleccions polítiques i deixar que tot balle al compàs del que dicte la màxima autoritat o l'equip de torn de l'entitat , del grup social o del mitjà de comunicació. ¡A il·lustrar-nos, senyors!

Hi han persones que s'alcen i es giten, com elles volen i, a més, repetint la mateixa cançoneta: que si la crisi, que si les hipoteques, que si la recessió, que si l'atur... Són quatre paraules massa repetides i que si, en lloc de dir-les com si fórem un lloro, ens dedicàrem a tractar de parar-nos un moment (temps per a la calma i, per tant, per a la preparació d'idees noves) a nosaltres, faríem possible allò que podria semblar impossible: fer una vida nostra i oberta a la societat i a la creativitat.

Si totes les persones que insistixen en eixes paraules amb tanta fluïdesa, lleugeresa, passaren, en eixos instants, a tindre una crisi epilèptica, d'ansietat o a vore com un familiar es penja davant dels seus ulls... estarien presenciant la vida així. Però, ¿continuarien amb eixa lleugeresa? ¿Es cagarien garretes avall? O, ¿com jo vaig fer després d'estar al límit de la mort, passarien a deixar-ho estar (ho fiu en menys de vint-i-quatre hores) i tractarien de buscar una solució? Crec que esta última forma d'actuar és la més difícil de trobar, ja que, a més de dir que ja no ens valen moltes estratègies antigues, és la que busca una solució i la troba. Fixem-nos que hem escrit "una" solució, no "la" solució, encara que la solució passe per tirar per un nou camí, lluny de la comoditat del quòrum o de les coses políticament correctes. I és que la perfecció, en la vida diària, no existix, senyors, de la mateixa manera que els burros no volen en el món real.

Ara bé, si es plantejaren què podrien fer per a eixir... ¡ai!, ¡ja els hem ficat el dit en la llaga! I és que resulta tan còmode arrunsar-se en el balancí de sempre, en allò més repetit (la moda, en estadística), en allò que diu la majoria, etc. que, fins i tot, ens costa creure en bona part dels periodistes que fan una "crítica constructiva" (?). ¿Criticar i de manera constructiva? ¿On s'ha vist això? Si jo, en lloc de criticar-te, deixe que tu aprengues dels teus errors, possiblement avançarem més, creixerem més com a persones. I això, m'ha ocorregut, no escric per escriure i fer un article in o chic.

El periodisme del demà està en les aules i espais educatius que llauren l'esperit de llibertat, la creativitat, la ment flexible, una cara també somrient (¡que poc costa, fins i tot, ni un cèntim d'euro!), l'humor que acosta. Així, este matí, quan entrava en una entitat bancària, he dit: "¡Ui, estem en família!. I unes quantes persones han somrist. ¿Heu vist, què poc costa? Era una manera de dir, i amb bon humor, que hi havia molta gent.

Este periodisme que resulta d'este gaudi de l'ensenyament està també en les associacions o grups socials que decidixen fer les seues produccions o activitats i reflectir-les, per escrit i pels mitjans nous o aprofitant els recursos creatius i actuals, en paper, en l'ordinador... ¿De quins temes podem parlar i, així, fer possible una activitat cerebral (sí, del cervell) més agradable i que ens ajude a preparar un benestar nocturn i tot? De tots els que vullgueu... i que vos produïsquen plaer i tranquil·litat. Poseu-vos, per exemple, uns quants dies, a fer-vos una llista llarga d'allò que més vos agrada i que, al mateix temps, vos genera harmonia, sensació de tranquil·litat, que vos reconforta l'ànima. I en trobareu... Després, si teniu molts alumnes (o els que tingueu), passeu a fer un llistat col·lectiu...

Quasi segur ja haureu captat la idea que es poden tractar de molts temes d'actualitat o per a fer un ensenyament, de les llengües, ben distint al clàssic. O que això vos recorda allò de la "pluja d'idees".

Doncs bé, ara que ja  tenim les idees, passarem a aplicar-les, a traure-les en el dia a dia. I comprovarem com aquelles paraules que deia una de les mestres entrevistades en l'estudi "El que fan els millors professors d'universitat" (Ken Bain), "Al cervell li encanta la diversitat" (Jeanette Norden), és una veritat com un temple.

Eixe és u dels camins per a gaudir de l'ensenyament, sobretot, de les llengües: fer periodistes que pensen en els altres, no en la cosa ràpida i senzilla. Seran periodistes amb un somriure fàcil i que, lluny de viure en l'amargor o en el clàssic fluir amb el corrent, faran un pont de plata emocional a la gent que els envolte. I estic segur que n'hi hauran, d'esta classe, pel món. Que siguen més o menys coneguts... ¡això són altres calces! Afavoriran un ambient en què farà goig viure i obert al demà amb esperança, més favorable per a emprendre i, ¡per descomptat!, per a viure amb il·lusió, amb allò que ens espenta. I no caldrà tindre estudis de periodisme o màsters.

En eixe sentit, i ara acabe, tinc un amic que, sense fer periodisme, fa unes síntesis setmanals molt punyeteres per a més d'u i que, u dels elements en la seua vida, fruit d'una ment oberta i crítica (però no autoritària ni amb alts i baixos continus), és eixe toc d'humor que fa la vida un poc més agradable: la seua i la de l'altre. Els seus somriures són genuïns. Està obert al demà (xiquets i jóvens), escolta a persones de tota classe i edat. Costa trobar-ne, de gent, així, però, ¿què més vos podria dir, sinó que val la pena buscar-ne i acostar-se a eixa calor humana que permet no cremar-nos ni passar més fred que un rave?

Una abraçada a tots.

Estimats internautes,

La vida em pertany. La vida la cree jo, no necessàriament com la feren els meus pares, ni com la feren generacions anteriors ni com la faran les posteriors. Cada generació ha viscut moments històrics diferents, allò que diem context històric, i cada u, dins d'eixa època, és l'escriptor, el creador, l'escultor, el pintor, l'inventor, l'organitzador, etc. de la seua obra, popularment coneguda com vida. Si vol, com és el meu cas.

Ja no anem com Adam i Eva, ni lluitem com en temps dels romans per a salvar la pell en una plaça envoltada de públic, ni mengem tirant-nos rots, ni anem en carro, ni comencem a conéixer allò que diuen telèfon. Almenys, en el nostre ambient.

I com que la situació és distinta, i també he evolucionat, veig les coses de manera diferent. L'aprenentatge d'una llengua estrangera no derivada del llatí, m'ha permés vore les coses des de tres punts de vista: el valencià, el castellà i l'anglés. Cada llengua té els seus valors. I dins de cada llengua, cada parlant fa la seua vida i és únic. 

No actue igual ara que quan vivia en companyia dels meus pares. Viure independent m'ha permet aprendre a valorar coses que abans no les preava. Per exemple, la gestió de la casa, de la vida diària, del dinar, de fer les coses amb el teu estil de vida... També augmenta el grau de llibertat, com el de responsabilitat.  Aprens a dirigir el teu dia a dia a la teua i els altres, simplement, són una part més de la vida. No són ells el centre del teu món, ni tampoc tu: hi ha un intercanvi acompanyat de comprensió, de lideratge, d'actitud flexible i ferma (cada una al seu temps) i un sentiment de comunitat fet amb llibertat, sense carnets de partit ni obligacions exteriors. Les coses naixen des de dins, com el nounat des de la mare que estava embarassada. El dia a dia es convertix en un perquè vull viure així que accepta els altres perquè vull viure així com una cosa personal que decidisc no tombar... si la meua vida està garantida (¡només faltaria això!).

Jo porte eixe estil de vida, com també d'organitzar el dia (des de la cosa més íntima i rutinària, com ara, un desdejuni, fins a una classe gratuïta), el de viure en comunitat, el d'escriure, etc. des de mi: l'individual està per damunt del col·lectiu. És aleshores, en esta última situació, quan puc dir allò que encapçala este escrit: la vida em pertany. Els pares són els pares, els germans (cada u) és u més i els amics, com els altres familiars, també són diferents a mi. Quan volem avançar i créixer les dos bandes, coopere. Si algú pretén votar-se les regles mínimes de convivència, actue. Mentrestant, a fluir, a deixar que les coses... sorgisquen des de dins (sempre que puga) i si, per exemple, hi ha algun tema conflictiu, a tractar de negociar i tirar avant a bones. Això és prendre i soltar, rebre i donar, orgull i humilitat, etc. En resum, tractar de viure a bones. Eixa és la meua política de vida: sé que és un facilitador de la creativitat. I com que m'agrada crear la meua vida, tracte que es torne entretinguda, divertida, constructiva, renovadora, amb esperit juvenil, etc. des de mi.

Conec persones amb una línia molt pareguda, i que ens reforcem en qualsevol camp: són els amics i les persones que decidixen, lliurement, compartir la seua vida amb la meua. I n'hi han que preferixen fer la seua d'una manera totalment distinta: són els que tenen idees més distants o, fins i tot, antagòniques. Cada u actua segons les seues vivències, els seus plans, els seus al·licients o la seua manera de concebre el món.

A mi, personalment, m'agrada el món de les persones flexibles. I puc dir que, a poc a poc, he aplegat a esta conclusió. La descoberta ha aplegat a bon port. I sé que avança, que mai sabré tot i que sempre hi haurà alguna oportunitat per a anar més lluny de la cosa massa simple, històrica o d'inèrcia: els reptes creatius. Això els ho comente, quan ix el tema, a persones de tota classe i en qualsevol lloc. Eixe món, el de la fermesa i la flexibilitat, és a dir, el d'allò que ara diem estil de vida flexible és una cosa que em produïx plaer i que m'obri moltes finestres. 

I com que m'agrada, entre altres coses, decidisc escriure sobre això.

Estimats internautes,

Busque llibres en valencià i anglés, dels anomenats bilingües, que es puguen llegir en una banda en la primera llengua i en la plana del costat, en l'altra.

Gràcies de bestreta.

pardaldebosc@gmail.com

Estimats internautes,

Si premeu en l'enllaç, voreu un document de Youtube amb mescla de música d'orquestra (la Simfònica de Viena, durant el concert de l'1 de gener del 2011) i dansa amb sentit de l'humor i tot que, en acabant...

https://www.youtube.com/watch?v=PCge-suZLWw (Johann Strauss II - The Blue Danube Waltz - Vienna Philharmonic)

I, sobre música, el llenguatge universal per excel·lència segons estudis psicològics que ja aparegueren en el 2009, tenim un article del diari Levante-EMV (27 de desembre del 2013) amb el títol "Música como medio para fomentar el rendimiento escolar y el talento personal" dins d'un suplement especial dedicat a este camp de la humanitat. Exposaré la síntesi que anava al costat del títol: "Diversos estudios constatan la relación directa entre aprendizaje y práctica musical con óptimos resultados en las calificaciones".

Ara bé, em sembla més important, i passa inadvertit fins que anem a mitjan escrit, les frases següents: "así como aprender a aprender, autonomía e iniciativa personal, que Europa considera que hay que propiciar". Fa molts anys, en ple Magisteri, una mestra de música (segon curs, Mª Ángeles Bermell) em recomanà la música per al sistema nerviós i vos puc assegurar que resulta molt pràctica, com també ho mostra Augusto Cury (psiquiatra i educador brasiler) en una obra seua traduïda al castellà com "Padres brillantes, maestros fascinantes"... fins i tot com una alternativa al tema de la violència en les aules i, per tant, a haver de recórrer a la policia en moments puntuals.

Este estiu passat comencí a escoltar un vídeo d'un programa català, titulat "Estiu optimista 2013" i també l'obra "Óyeme, tú que eres joven". El de l'estiu, al principi de cada inici amb Internet i el juvenil, abans d'eixir-me'n. I, això, molts dies. Els resultats terapèutics (de benestar emocional) foren, entre altres, els següents:

a) Major confiança en els altres.

b) Esperit de grup.

c) Major desenvolupament dels talents.

d) Molta facilitat per a adormir.

e) Visió més tranquil·la (que no indiferent) i positiva del dia a dia

... i altres que, possiblement, se vos puguen ocórrer.

Per tant, recomane als mestres, educadors i, fins i tot, als aprenents (com ja comente alguna volta en les classes i els alumnes responen des de la seua visió i experiència), que reserven un moment del dia a la música i que si se'n posen d'ambiental, els siga favorable a l'harmonia emocional i a l'optimisme. Guanyarem tots..., almenys, els que ens ho proposem, ja que no tots tenen per què comulgar amb nosaltres. I ací, una vegada més, el cotó-en-pèl no enganya.

Benvolgut Remscu,

Sobre una frase que m'has dit al final de la xicoteta conversa que hem tingut en el quiosc, vull fer-te uns comentaris.

a) En les classes de valencià il·lustrat em mostre prou segur per a dirigir la meua vida i dirigir-me als altres amb mentalitat flexible.

b) Això també ocorre en l'altre sentit, dels alumnes a mi.

c) Igualment, també té lloc entre Carpest (el meu mestre particular de Disseny Vital) i jo, des de fa més de set mesos llargs.

d) També té lloc això en el Club dels Espais Lliures, on raone i intercanvie experiències i parers a hores d'ara.

e) I entre més de huitanta persones que conec i amb què em relacione al llarg de l'any. Sí, més de huitanta, com lliges. Les tinc en una llista que revise poc abans d'adormir-me.

I entre nosaltres tenim una confiança incondicional, perquè naix d'un sentiment de voluntat que experimentem entre les dos bandes, parlem amb llibertat absoluta, ens contem coses que, algunes, no les diríem en altres espais, fins i tot de la vida més íntima i d'allò més personal.

A poc a poc estem creant més ponts entre persones que descobrim, cadascú dels membres que participem en eixes classes (les que tenen lloc en ma casa i les de Disseny Vital), fruit de l'esperit juvenil obert sense limitacions a persones de qualsevol edat i diferència, sense discriminacions. Això sí, busquem atmosferes, com dirien en anglés, en què ens puguem expressar així.

I això, Remscu, naix de l'experiència contínua, de l'aprenentatge diari, de tindre present que tindrem alguns punt en comú i que viure la pluralitat és, almenys per a nosaltres (i per a més persones que ara no coneixem), positiu.

Si sóc fadrí i no tinc fills és per decisió lliure, totalment lliure. I si he decidit apostar per alguns alumnes i, fins i tot, des del respecte a ells i sense intenció de coaccionar-los, invitar-los, algunes voltes, a vindre a les classes i a desfogar-se i tot, és perquè tinc una fe indestructible en la capacitat de les persones per a tirar avant i per a viure amb optimisme la seua vida.

Eixes persones valorem molt el que tenim, allò que forma part de nosaltres i tant la cosa material com la dels valors (l'espiritual), sense cap lluita entre elles. Vivim el present i tenim plans de futur, projectes... El present també inclou els regals.

L'altre dia, a la venedora Pelquist, amb la moral baixa, li vaig dir: "Pelquist, mira que et diré. Si valorem les coses que tenim, els familiars que viuen amb nosaltres, els que encara viuen, i procurem tindre una vida amb harmonia amb ells (com també amb les persones del carrer o que coneixem per Internet o per telèfon), tindrem moltes possibilitats de vore les coses d'una manera més oberta, distesa i amb esperança en nosaltres, en els altres i en el futur.

Jo prenc eixa política dia a dia, des de que m'alce fins que m'adorm. Tinc regals per a xiquets ben menuts en punts claus de la casa: gira-sols (símbol de l'optimisme), solets darrere de la taula on menge i fa d'estudi, un molinet de vent amb els colors de l'arc de sant Martí (símbol de la tolerància), etc.

Procure prendre notícies, vídeos i música alegre i generadora d'harmonia, de benestar i relacionar-me amb persones humils i amb una autoestima sana que també creuen en els altres.

Mira, Pelquist..."

Aleshores li ensenyí quatre fotos que tinc alçades en el mòbil.

Si este escrit, el qual és una temptació enviar-lo a altres persones, t'ha servit per a comprendre'm i per a vore les coses d'una manera un poc diferent, potser el pròxim dia no considere interessant escriure-te'n cap des del meu sentiment de voluntat, ja que podria haver dedicat tot el temps que he invertit ací a fer altres coses en el Jardí de la Recerca, lloc des d'on te l'envie.

Una abraçada i Bon Nadal,

Lluís

Estimats internautes,

De segur que haureu sentit allò que diu "A tots amb la mateixa vara". Imaginem-nos que perquè una persona portara ulleres, prenguérem la decisió de dir: "Des d'ara, tots els d'esta casa, amb ulleres". Això que pareix una astracanada figurava en un llibre sobre valors editat fa més de sis anys i en què col·laboraren molts mestres.

¿Quina política hem de portar amb els alumnes? Ací tenim una de les preguntes del milió. Al meu coneixement, la que ens inclina a prendre una mida en funció de cada alumne. Hui, inesperadament, m'ha telefonat una dona i li he dit, i no com a consell, quina és la política que aplique dia a dia per a intentar viure el dia amb el major benestar possible i, així, afavorir la creativitat i allò que, fins i tot, influirà en el servici gratuït:

a) Optimisme.

b) Tranquil·litat (temps per a mi).

c) Varietat temàtica.

L'optimisme inclou buscar estímuls positius que ens acompanyen a una visió realista i, amb un toc d'humor, de la realitat.

La tranquil·litat és això que ens permet, com diem popularment, "desconnectar" una miqueta, és a dir, dedicar un temps a la nostra vida interior. Així, quan acabe les classes de valencià faig alguna coseta molt puntual i en acabant dedique entre un quart d'hora i mitja hora a deixar que passe el temps, bé amb els ulls tancats, amb el cos prou tranquil i com qui no té pressa... En acabant, passe a preparar el sopar...

Finalment, la varietat temàtica ens ajuda a una vida més creativa, més diversificada, en què tenim una ment i una actitud més líquida, com els xiquets quan passen d'una activitat a una altra o, per exemple, agarren un tros de fusta i hui s'imaginen que és un avió i d'ací a una setmana fan com si fóra un cavallet i, així, successivament. Amb això, quan aplegarà la nit, el cap estarà més relaxat, passarem una nit més plaentera i, l'endemà ho vorem premiat amb una major disposició a tirar avant (allò que diem proactivitat). I és que l'ésser humà, les persones, necessitem temps per a tot: per a viure i conviure, per a la vida interior i la vida més pausada (com ara, un passeget en un parc ben tranquil) i canviar de tema i, així, tindre la ment més flexible (la qual cosa té uns beneficis emocionals molt clars i recomanables).

Com a exemple, real i de lo que he exposat fins ací, dissabte passat, durant una conversa distesa amb el meu amic Antonio (1954), li diguí: "Mafalda, que d'alguna manera simbolitza la persona realista, amb optimisme i que li tira humor a la vida, a voltes, quan sent les mateixes notícies de quasi tots els dies (o creu que es repetixen massa), apaga la ràdio i comença a ballar". Estic segur que l'any que ve ens tornarem més balladors... (en el sentit figurat i en el real). Conec locals que han decidit no posar en marxa la tele durant les notícies del migdia i, així, guanyar benestar tots: els clients i els treballadors. Ja ho proposí farà uns mesos, sobretot, quan comencí a percatar-me que no es podia escoltar el programa que, popularment, déiem "Aitana", u dels dos, juntament amb Canal 9 que, des de maig, començava a emetre notícies esperançadores. Este comentari el faig després d'haver escoltat els de Cuatro, Tele5, Antena3, TVE-1 (els informatius per a tota Espanya) i que es podien captar en el País Valencià. Vosaltres direu...

De nou, una abraçada i Bon Nadal,

Benvolguts internautes,

No m'ha tocat la Grossa, entre altres raons, perquè no havia jugat. En canvi, sí he llegit, adés, unes línies en el suplement del diari Ara dedicat al món de l'emprenedoria, Emprenem. En una columna, l'empresari Pau Garcia-Milà ens comenta que val la pena marcar-se objectius i anar dividint-los, de manera que resulte més fàcil el dia a dia i, així, també, sentim que les coses es poden fer de manera més fàcil.

Això és, com en vespres de passar a viure independent dels meus pares, em digué una amiga que torní a vore com a psicòloga i sexòloga en un lloc públic pròxim a on visc:

a) Primer, comença per lo que més confiança et done, per lo més fàcil en este moment.

b) Després passa a allò que et requerisca un poc més d'esforç i que al principi ni ho somiaries.

c) Finalment aplegarà el dia en què diràs "Ací 'em' quede", va dir ella. Parlava, és clar, de fixar-nos, en eixe cas real i històric, a viure en eixe lloc que en altres temps haguera semblat impossible o dificilíssim. Ara bé, en realitat inclou la frase "He resolt este tema. Ara, al següent...". Així, entrarem en el cercle virtuós de la renovació, de l'esperit jove i, com els dic als estudiants de valencià il·lustrat, "pensareu que val la pena viure i que podeu fer molt i compartir molt amb els altres".

¿Quin nom rep esta tècnica? Desensibilització sistemàtica. És a dir, deixar d'estar fortament sensibilitzats per un tema i passar, gradualment, a abraçar el nou amb simpatia. Resulta molt pràctica per a persones que han tingut molta por al canvi en algun moment. A hores d'ara, em resulta molt més fàcil canviar, això sí, fruit de la pràctica i d'arribar a un moment en què prens les decisions amb major agilitat després d'haver contrastat huit formes diferents (per exemple, de gestió d'un restaurant) i d'haver raonat amb persones amb algun membre de la família (sovint en grups de menys de cinc treballadors) i amb idees que et deixaven sorprés. Un exemple: un amic em contà un dia que els seus pares i una tia gestionaven l'empresa com si treballara un treballador més. A eixe treballador li assignaven la part de diners que li corresponia. ¿I això? Perquè així, en cas de fer alguna inversió extra, tenien a l'abast una quantitat mínima en el pot. Un dia, gràcies a això, poguí eixir al pas... i, fins i tot, pagar-me un dinar i el trasllat de València a casa, després d'una consulta mèdica.

Des d'ací, i de manera internàutica, envie una abraçada d'ós i un Bon Nadal a tots els lectors i, vos anime, a fer-vos la llista de propòsits, no sols per a enviar-se-la als "Benvolguts Reis d'Orient...", sinó per a comprovar, dia rere dia, que val la pena viure amb alguna i·lusió, amb una mirada més agradable i amb esperit jove.