Faig la vida que m'agrada, vole lliurement
Des de la segona setmana de maig hem iniciat una Escola d'Escriptura Creativa (C/ Major, 29 pta 1, Alaquàs) oberta a qualsevol persona, sense limitacions d'edat.
6 persones (màxim)
Dimarts i divendres
18h-19h (De 6h a 7h de la vesprada)
695489761 (millor entre les 10h i les 14h, si ho feu per primera vegada)
pardaldebosc@gmail.com
Una abraçada i que passeu un bon dia.
Lluís Barberà i Guillem
Son tres coses realment agradables i que, a mi, em tiren avant. Vos els explicaré, des de la meua visió:
Un dia, en el despatx d'una psicòloga i sexòloga molt oberta (i de 1969), li mostrí un diari personal i, després d'alguns comentaris al voltant d'u dels lemes més famosos dels anys sixanta, em deixà ben clar que sexe és vida.
Un any després trobí que hi havia una relació directa entre creativitat i sexualitat.
Finalment, i cada vegada més, trobe que un altre dels punts que afavorix la creativitat i que també està relacionat amb el camp de la sexualitat... és l'excentricitat. Almenys, entesa com figura en l'estudi modern realitzat per David Weeks i Jamie James en 1995: Eccentrics. A Study of Sanity and Strangeness.
Escric estes línies l'últim dia de campanya de les eleccions europees i amb la seguretat que sí hi han eixides. Anem a vore'n algunes:
a) Potenciar la participació lliure d'hòmens i dones en qualsevol entitat social, sense barreres de tipus genèric. Un feminisme sa no té res a vore amb el femellisme (en castellà hembrismo). I no hauria d'haver cap inconvenient per a que un home (com em passà en un cas) puga assistir a una reunió sobre un tema relacionat amb les dones. ¿O és que en la societat, hòmens i dones no vivim junts? ¿És que els hòmens vivim en Mart o som d'una altra galàxia? Vinga ja, que en acabant sovint hi ha qui es posa a plorar que no hi ha participació, que hi ha masclisme i bufes de pato...
b) Promoure l'ensenyament del camp humanístic lliure de visions patriòtiques. Opcions: Escola d'Annales, constructivisme, aprendre a partir de biografies o d'entrevistes.
c) Incloure (i desenvolupar) en qualsevol família, grup social o entitat (i, per tant, en cada u) termes com alegria, diversió i felicitat. L'educació comença en casa, no en les urnes ni, per descomptat, a colp dels resultats de les urnes o de les enquestes del moment.
d) Una educació sexual oberta des de la família fins a l'escola, com també el desenvolupament del sentiment de solidaritat entre les persones i els pobles de la Terra. Fa quasi vint anys vaig comprendre la gran relació que hi havia entre felicitat, sexualitat i creativitat i pensament lliure, gràcies al butlletí 69 de l'Escuela Libre Paideia (Mèrida), de línia anarquista. Mai he sigut anarquista, però he aprés molt llegint sobre obres que en altres ambients hagueren sigut impensables, sobretot en aquella època, posterior a la de Magisteri, on xuplí del cristianisme modern i del marxisme.
e) Llenguatge pacífic en les formes i amb mobilitat i temps per a la reflexió. Això en qualsevol de les seues formes d'expressió: l'oral, l'escrita, la gestual i la publicitària o de propaganda. El llenguatge va més enllà d'allò del llenguatge no sexista... Almenys, per a mi, i per a més persones, encara que siguem minoria. La minoria lliure no desconnecta de la majoria, però no seguix el ramat que gaudix de tindre el seu pastor o d'esperar al príncep blau que els resoldrà els problemes ("Ya llegarán tiempos mejores", sent sovint en el carrer, on faig molta vida).
f) Educació per a la pau. Admire la política que decidí mamprendre Artur Mas, quan es llançà a tirar avant el procés del referèndum per mitjà d'una política gandhiana (així apareixia en el diari català Ara la tardor passada). I m'agraden els resultats, ja que sembla, com un ball, però va avant...
g) Alegria en les aules, en les cases i en els partits. Es pot fer una educació amb alegria. I vos ho dic perquè en les sessions que faig, lliures, altruistes i sobre valencià o creativitat, està present. A més, és un bon ingredient per a la dieta emocional del dia. Igualment, no està renyida amb la línia vegetariana ni amb les altres formes. Un clàssic romà escriví una vegada: Omnia vincit amor (L'amor ho pot tot). Persones com Irene Villa, un amic meu que és psicòleg i que ha exercit de mestre universitari o jo creiem que l'alegria és possible i que pot més que la violència en qualsevol de les seues formes, per mitjà del cant, la proximitat, el joc, la fraternitat, etc. Està present, com l'humor, en llibres moderns i visionaris com Handbook for the positive revolution (editat en castellà com La revolución positiva) obra dels noranta escrita per Edward de Bono i reeditada fa uns anys per Paidós. De Bono ens recorda que l'humor és un punt clau per a una societat més flexible. El llibre és sintètic, clar, senzill en el llenguatge i molt complet. Alguns ja han posat moltes coses en pràctica, com ara, el grup Grameen, relacionat amb el Nobel de la Pau Muhammad Yunus.
Propose a tots els lectors el boicot a tots els escriptors i escriptores que empren paraules com crisi de manera contínua en els escrits públics i, igualment, a totes les seues obres actuals que ens porten eixe esperit derrotista.
Igualment propose, com a alternativa, el suport i la promoció de tots els que no l'empren i que a poc a poc puguem descobrir.
Finalment, afegiré unes paraules d'Einstein, sovint tergiversades en Internet: "Només en temps de crisi és més important la imaginació que el coneixement". Podem imaginar de moltes maneres i, així, desenvolupar la creativitat. Si ho fem de manera constructiva i fresca, ens resultarà més fàcil evitar prendre medicaments per a dormir, haver d'ingressar en les unitats de salut mental, tindre depressions, crisis (de parella, d'ansietat o epilèptiques, per posar-ne uns casos) o atacs de pànic.
Vos convide, així, a fer una xicoteta reflexió... Com diu Maquiavel, quan nosaltres (allò que ell diu el vulgus) ens unim i confiem més en nosaltres, ja pot dir missa qui ocupa el poder i amb els mitjans que vullga, que nosaltres guanyarem la mà i ens n'eixirem. Un exemple real i que, potser molts majors de 18 anys encara recordem: els mitjans de comunicació alternatius i lliures feren possible que el PP, amb majoria absoluta, perdera les eleccions en març del 2004... en menys de quatre dies abans de les eleccions i el PSOE es va sentir incòmode. Recorde que vaig telefonar a Ràdio Klara el dia de l'atemptat en Madrid i vaig dir que confiava en un mitjà com Internet. I tirà avant. Si encara fórem pessimistes, enyorarìem la monarquia d'Alfons XIII, la II República, els moments de la guerra... o quan encara no existia la Revolució Industrial ¡Senyors, que vivim en el segle XXI! ¿Qui ha dit que una organització econòmica com la que proposa Muhammad Yunus no siga possible? ¿És que només té una lectura, el capitalisme? ¿I els escriptors renovadors d'idees i constructius, en el llenguatge i tot? De segur que n'hi han. El pensament lliure, com el creatiu, admiren el pluralisme...
A vore qui no troba alguna cosa diferent en este enllaç...
https://www.hongkiat.com/blog/100-funny-photos-taken-at-unusual-angle-humor/
Que ho passeu bé.
Amb eixes paraules es dirigia una jove a un membre del jurat quan posà en qüestió la viabilitat d'un projecte. Allò que més m'ha agradat, sense dubtes, ha sigut la manera d'actuar de les persones que preparaven el projecte, tots ells estudiants entre 10 i 16 anys, i la finalitat del concurs en què participaven: "Lo que se pretende con estos concursos es fomentar la innovación, la creatividad, la cultura del emprendimiento, el trabajo en equipo y el fomento de las vocaciones científicas y tecnológicas entre los jóvenes, indican desde la organización".
Eixe era el primer article, amb el mateix títol que l'entrada que estic escrivint.
Un altre punt interessant era la visió optimista i creativa de Joan Carles Girbés, editor de la nova editorial Sembra Llibres. Mentres el llegia, m'impregnava de l'optimisme, de la idea de possibilitat i de la confiança en el demà que acompanya a l'entrevista (p. 43, Es el momento de reconstruir el país y levantar nuevas estructuras). L'editor nasqué l'any 1974.
I el tercer en la plana dedicada a les notícies en valencià, era sobre la música i el paper dels musicòlegs, de les persones que es dediquen a recopilar la música i a estudiar-la: Els germans de les "albaes" (p. 25).
La "joventut", la visió optimista i la música són tres pilars essencials en el dia a dia. ¡Anem a pams!...
L'esperit jove ens anima a tirar avant; l'optimisme ens ajuda a fer una pedagogia més oberta entre els mestres i els alumnes i, pel que fa a la música, és un element clau en l'ensenyament, com també en l'educació. La música està present, fins i tot, en la manera de parlar: els mestres més efectius deixen temps per al contacte espontani i, amb un lleuger silenci, temps per a recordar les idees i facilitar la seua captació. Per això, al meu coneixement, és tan important connectar amb sociabilitat amb l'alumne, és a dir, amb el món exterior al mestre.
A continuació tenim l'enllaç que ens permet accedir a una entrevista realitzada a Andreas Schleicher, director de l'informe PISA, publicada en el diari Levante-EMV (26 feb. 2014).
Si consultem alguns periòdics gratuïts i en anglés de la Costa del Sol, podrem trobar notícies amb el títol que encapçala este text. Feu la prova del cotó-en-pèl. No enganya i, a més, resulta políticament incorrecte, la qual cosa indica que és un tema a espolsar, a traure a la llum, com la roba acabada de traure de la llavadora, però a que li pegue el sol i l'aire, si en fa.
I si en voleu saber més, escriviu, per exemple, en Google, Good news for Spanish economy i voreu entrades de l'últim mes. Per exemple, en https://www.roundtowntimes. com i en https://www.euroweeklynews.com, del mes de febrer de l'any que vivim.
A més de saber la gramàtica, també importa saber llengües i tindre curiositat per a aprofitar-les com un recurs més per a la llibertat d'expressió i l'accés a informació, com també a formes distintes de vore un mateix fet. El pensament lliure ha sigut considerat políticament incorrecte, com també el símbol de la ploma, més que les armes, ja que es tracta d'un recurs que pot canviar el curs de la història... i del coneixement de la gent. A més, no fa mal a ningú (físicament ni mentalment). Pacífica però no passiva.
Busque persones amb coneixement fluïd de l'anglés disposades a rebre classes gratuïtes de valencià. L'intercanvi, com figura en el títol, seria gratuït.
Per a major informació,
Lluís Barberà
Horari: Millor des de les 10h fins a les 17h (5h) de la vesprada.
Telèfon: 695489761
Experiència amb xiquets i amb persones adultes.
Títols: Mestre, monitor de temps lliure i "Superior" de valencià.
Anglés: Porte quasi 225 hores d'aprenentatge d'anglés i una obra publicada en anglés (en pdf).
Estimats internautes,
Diumenge passat tinguí l'ocasió de llegir un informatiu parroquial de la setmana en què l'autor del text de la plana primera escrivia la frase que figura com a títol d'esta entrada. Estava en el paràgraf inicial. I ja quan acabava el text, podíem llegir les línies següents:
"Las personas tenemos que ser conscientes de que no podemos construir dejándonos llevar y que dejamos de ser responsables cuando no creamos inquietudes.
Somos constructores de vida y estamos llamados a aportar lo mejor de nosotros para ir construyendo un futuro que no sea repetición ni imposición de los intereses de unos cuantos".
Resulta massa fàcil mirar arrere com després de quan Franco havia mort i no paràvem d'oir allò de "Amb Franco es vivia millor".
Si passegem la mirada pels diaris, trobarem que recorren sovint a comparar el present amb el passat i, sobretot, a traure dades respecte a l'any 2007 o 2008. I jo em pregunte: ¿no vivim ara, senyors, en l'any 2014? ¿quants anys haurem de tornar a escoltar frases com les que més oïm a hores d'ara, que ja pareix que només falte vore-les en la sopa? Sortosament conec gent que té una mirada més cap a davant que cap al passat, i que, després de conéixer el passat i ponderar, ha decidit tirar amb el carro i llançar-se a l'aventura. Això sí, ja no es creuen allò de l'heroi solitari, tot un mite.
Les persones tenim exemples de gent que ha tirat avant per mitjà de l'aliança amb altres, a través, també, de l'entrega als altres (generositat), de compartir temps i de ser. Ja no ens val allò de fer i tindre. Els signes dels nous temps van per allò de ser, estar amb els altres, participar. I això ja ho anticipaven escrits de fa més de trenta anys, per exemple, de línia humanista, com els de Carl Rogers o del moviment slow.
Igualment, el capitalisme està prenent un aire diferent, de la mateixa manera que el termes participació i cooperació. Ja no es tracta de "participar per participar perquè toca participar", com deia un antropòleg l'any 2000 amb motiu d'una conferència a València al voltant de la participació social, sinó d'una participació oberta i democràtica, en què els membres d'un partit, associació, entitat o grup puguen discrepar i expressar-se lliurement, com Celia Villalobos respecte al tema de l'avortament i que, a més, no reben multes o crítiques de la cúpula dels partits (en trobem de totes bandes del ventall polític, en els últims mesos). I cooperació no és només obrar juntament amb l'altre, amb els altres, sinó, també, de manera democràtica, no perquè toca fer-ho així per qüestió de tradició.
A més, estem incorporant les relacions horitzontals i la diversió enmig del dia a dia. No es tracta, per exemple, d'ensenyar en una aula amb sentit de l'humor, ni per a passar-ho bé, sinó de manera que l'alumne i el mestre amb eixe element tan bàsic per a viure, l'humor i la proximitat en les formes, puguen facilitar que l'aprenentatge siga més fàcil d'assimilar i que les relacions entre les persones resulten més agradables, la matèria més pròxima als dos (mestre i alumne) i, així, una major excel·lència en l'ensenyament i del sistema educatiu.
I un altre punt: els intercanvis entre persones de rams diferents i amb punts de vista distints però decidits a compartir algun aspecte. En l'estiu del 2011 vaig llegir la versió en castellà d'un llibre escrit per Muhammad Yunus, Las empresas sociales, al voltant d'esta nova classe d'empresa i resultava curiós les aliances entre un grup econòmic clarament capitalista (i clàssic) amb el grup Grameen i com algunes multinacionals havien començat a donar passos avant en el canvi de paradigma i a apostar més per les persones, en lloc de tractar de vendre només a on hi havia bons ingressos sinó, per exemple, de posar uns preus lleugerament més baixos i, així, que més persones de països pobres, no sols pogueren accedir a unes sabates dignes (el cas és real) sinó que, a més, la venda... ¡resultaria més gran, ja que hi haurien més consumidors! Llegir este llibre, que trenca molts esquemes, crec que seria interessant en una classe d'història o, si ens traslladem a les entitats o governs on s'ensenye economia, com un llibre capdavanter. Estic segur que no crearà tanta indiferència entre els més jóvens, almenys, acompanyats d'un esperit de companyonia i crític en la classe. Esta nova manera no és una amenaça per a la gent, sinó una forma distinta, novedosa i atractiva de tractar una cosa tan important com la gestió de la nostra vida comercial (economia).
I, per favor, més propostes, noves cantilenes... Que això de "és que, amb açò de la crisi...", "és que, des de que començà la crisi.." ja em parla de vosté, com a més persones. Com escriu Rosetta Forner en un llibre titulat "Déjate de cuentos", "menos excusas de perdedor y más estrategias de ganador". La història està plena de gent que, per mitjà de la confiança en ells i en altres persones, la cooperació, la generositat, la disposició a vore més cares, i a moure's amb realisme i amb optimisme i el joc i la diversió (eixir-se'n una miqueta de la norma), han aconseguit coses que no hagueren pogut per lliure. Ara n'hi ha que viuen independents i n'hi ha que ho fan en companyia d'altres. Ara bé, són interdepenents, van més enllà de la simple independència: col·laboren amb altres persones. La vida, com la fira, és segons com cada u la tracte. I l'educació, en eixe sentit, té un paper clau, recordem-ho, encara que siga el treball de cada dia. Educar la part emocional de la persona és la clau del seu futur, i això es llaura com el camp: a poc a poc. Per això els efectes no són tan immediats però sí poden ser més productius. Eduquem (i eduquem-nos), per tant, per a ser u mateix, estar amb els altres (saber estar) i participar (sentir que també tenim dret a pensar diferent a la majoria). Val la pena.
Una abraçada.
Benvolguts internautes,
Més d'una persona que haurà llegit este títol, potser no s'imagine que, en la meua filosofia, la faena del mestre de repàs no és diferent a la del pare que, quan veu que el fill ja se sent segur i pot fer la vida des dels seus paràmetres i visió de futur i que, a més, li comunica que vol ser lliure i viure independent, en lloc vore-ho com una pèrdua, un problema o un gegant, decidix deixar-lo córrer, deixar que faça el seu camí i, amb un toc d'humanisme, li diu: "Si algun dia necessites ajuda o vols passar per casa, estaré al teu costat".
Des de fa anys, he dit als alumnes a què he fet classes de repàs que, per a mi, la meua missió era ajudar-los a que superaren els obstacles que presentaven pedagògicament (en el camp de l'ensenyament) al principi del meu servici per a que ells pogueren dedicar el temps a altres aspectes de la seua vida. Es resumia en la frase següent: "Estem ací, tu i jo, per a tirar avant esta assignatura i per a que tu pugues prescindir de mi el més prompte possible".
Enmig de l'ambient en què vivim, esta frase, amb més de deu anys darrere, sona estranya, molt estranya, fins al punt que, a més d'u, li fa somriure i, a altres, els fa eixir amb frases com "¡No faràs negoci!".
Ara bé, darrere d'eixes paraules hi ha una visió social i creativa, a més de generosa, del servici pedagògic, no entés com una rutina que m'ajuda a guanyar diners i a mantindre un treball estable i, a més, intentant rendir el mínim i, així, tirar avant i viure, sinó, com ja haureu deduït, fer del treball un entreteniment, una vocació i, a més, altruista, en el sentit de fer-la al servici de la societat i, com diria més d'un amic meu, per a donar-nos la mà i afavorir, entre tu i jo, que els dos puguem tindre un futur més bo.
Un mestre de repàs, per tant, almenys des de la meua visió, és un mestre que es dedica a repassar els punts febles de l'alumne. Però, ¿com és el mestre que, a més, promou l'excel·lència, l'autogestió, el sentit cooperatiu, el caràcter sociable i la resolució de problemes interns de l'alumne? Ben distint, sens dubte. I eixe és el mestre que més m'agrada, encara que siga minoritari. El seu servici pot ser curt, com en el cas d'una alumna de secundària, la mare de la qual he vist hui (i m'ha dit que havia millorat). Ara bé, com en altres persones, vos puc assegurar que el record agradable romandrà tota la vida, ja que tenen en el cap que em feu costat en tot el que pogué i, al mateix temps, em transmeté calor humana i valors que no apareixen en les classes ordinàries. En les classes que es fan a gust es nota una mescla d'orgull sa i d'humilitat. Orgull perquè gaudixes del que fas i això et fa sentir-te fort i competent, destre i, per una altra banda, humilitat, perquè reconeixes que sense l'altre i en companyia d'ell tu no podries tirar avant i sense un míním de reptes estaries sempre en allò que més facilitat et dona (la llei del mínim esforç).
Per això és tan important tindre un mestre fascinant, excel·lent, extraordinari, humà, creatiu, amb esperit crític i bon humor, etc. I vos puc assegurar que n'hi han, d'esta classe. Són mestres que fan escola, que influïxen, que creen persones i que passen a la història silenciosament i si algun dia els fan algun homenatge, agraïxen la contribució de les persones que els han fet de pilars del seu temple, d'eixe espai on tots tenen entrada, fins i tot de ment diferent. Els meus millors mestres, alguns dels quals encara viuen, no es dedicaren a passar aigua d'una aixeta a un poal, sinó a fer que aprenguérem a omplir i a buidar el poal... de coneixements i de formes de concebre el dia a dia. Ens reciclàvem i ens estimàvem.
I en tinc, i que en altres sentit em fan de mestres, amb diplomes o sense, amb llibres editats o no. Un xiquet pot fer-nos de mestre i tot. De tots s'aprén, no sols de la gent més major que nosaltres. Eixe és u dels mites que estem tombant últimament, potser perquè estem tractant d'enfocar l'ensenyament des d'una visió més moderna i, alhora, més humana.
Que passeu un bon dia.