Estimat lector,
No sé si alguna vegada has estat al límit de la mort o has conegut algun passatge prou fosc de la teua vida, en primera persona i en acabant has reviscolat. En el meu cas, sí, com també en el de més persones amb què he compartit temps. Una d'eixes, el meu avi patern, ja no viu, però sí vaig intercanviar temps amb ell. Ens parlava de Castuera, "Si haguéreu passat la fam de Castuera...". En la població de Castuera hi hagué un camp d'extermini i es tractà d'u dels tres camps pels quals va passar ell. Quan passaven els trens més pròxims i de matinada, s'aplicava la tècnica de la corda índia, amb la qual un grup de persones queia a un clot gran i es feien esclatar bombes... Ho vaig llegir en el 2003 i no tinc cap ressentiment, simplement crec que ens pot fer més humans i pacifistes. Ho comuniquí als familiars. Comprenguérem el silenci del meu avi, durant anys i anys. Eixa història d'Espanya caldria conéixer-la i oferir-la, com a mínim, com a dret a la llibertat d'expressió i a la defensa del pluralisme i a favor d'un món més humà i pacífic.
A una altra de les que tinc ara en el cap, l'he vista hui. És un home molt humà en el tracte, amb un bon sentit de l'humor, que pareix que done harmonia allà on va. No es baralla amb ningú (de moment no ho he vist, ni pareix que li agrade). Passà una depressió, com també una altra, igualment molt major, i que és un tros de pa, una persona molt senzilla i alegre, a més de tindre el seu esperit crític.
No es pot vore la vida amb els mateixos ulls abans, durant i després d'eixir de les cendres. Conec persones, com t'he dit abans, que han passat per eixes tres fases. I, ¿saps que els espenta a tirar avant? Que creuen que val la pena viure. I que la vida és una oportunitat, una ocasió i que, viure-la, en comunitat i tot, és molt interessant, indistintament que algunes visquen a soles, ja que no se senten soles. Ixen al carrer, fan vida social, raonen amb persones molt diferents o de punts de vista distints, són oberts a persones de qualsevol edat, etc.
Renàixer de les cendres, com l'Au Fènix, és una cosa que implica deixar estar la cançoneta de sempre, pensar que el present es pot millorar i que, des de nosaltres i amb la col·laboració d'altres persones, podrem dur avant projectes que no podríem fer realitat en singular.
El meu avi (1906-1992), com altres persones que també passaren per la guerra i pogueren conéixer què era una monarquia, una república, una guerra i una dictadura, et puc assegurar que són de les més pacífiques i pacifistes que he vist des de que visc independent dels meus pares. Hui n'he vist u, molt amable i amb bon sentit de l'humor. Té 87 anys llargs... i molta vida. No recorde, en la meua joventut, haver tingut cap problema amb el meu avi. I estic segur que era compassiu, ja que jo estava passant per uns moments molt crítics i no crec haver rebut tracte paternalista ni protector, sinó amb la major harmonia atenent a la cultura de les relacions humanes que tenia cada u de nosaltres en aquells temps.
Ara, i des de la distància (en el cas d'este avi meu) i la proximitat amb els meus pares, et puc dir, des de la meua experiència i amb tranquil·litat, que no tenim per què seguir les petjades dels nostres avantpassats i que sempre podrem aprendre d'ells, de la mateixa manera que també ho podrem fer de les persones que són amb nosaltres, ara, i juntament amb les que vindran. I si, a més, volem renàixer, caldrà guanyar-nos la pataqueta, eixe almorzar que, abans, i com si fóra un entrepà senzill amb dos tallets en una de les bandes centrals, es menjava en altres temps. D'ahí prové allò de guanyar-se la pataqueta.
Tota persona que vullga reviure, tornar a viure i progressar, créixer, construir, etc. haurà de tindre present que les cendres ja estan apagades i que ara, el que cal, és no encendre més focs, com no siga per a prendre la torxa i que ens faça llum en el nostre dia rere dia. En eixe sentit, el passat sí ens il·lumina (és el conjunt d'experiències) i ara, en el present, és quan tenim la llum i, així, l'ocasió irrepetible de sumar entre dos o més persones. Algunes coses sí ens valdran, i de noves, n'incorporarem. I tot això, després d'haver fet un moment de balanç. En acabant a fer vida, a viure i a conviure. D'això crec que es tracta la vida, de procurar viure a gust amb nosaltres i de fer que més persones també ho puguen fer. I per a viure així, estimat lector, cal tindre algun projecte que ens porte a trobar-li un sentit a l'acte de viure cada dia.
No sé si estes coses les ensenyen en les escoles, però una cosa sí m'interessa (i molt) del tema escolar, en qualsevol dels seus graus: que el mestre faça participar a l'alumne i, a més, amb la comunitat i les autoritats en què viuen. He viscut un cas real, de fa uns deu anys, a Aldaia. Des d'un centre de persones adultes en què tractàvem el tema de la pau, procuràrem fer que participara el major nombre d'associacions i entitats locals.... i l'Ajuntament. I, a més, n'he llegit un altre, en un llibre sobre el que fan els millors professors d'universitat. Per tant, és possible. No es tractaria de forçar la participació sinó de traure la idea que participar (i no sols per participar perquè toca participar) en la societat ens humanitza, ens fa més sociables i, fins i tot, pot ajudar a fer que prospere una zona geogràfica. Si hi han casos reals, vol dir que es poden tornar a repetir, com aquella flor que nasqué enmig d'un hivern dur i que, així, donà a entendre a les plantes i els arbres que la veieren, que ells també podien i que, en síntesi, la utopia era possible, no era un somni de folls després de tirar-li al trinqui.
Per tant, benvolgut amic o estimada amiga, reviscolar és possible... i en col·laboració.