Després d'acabar el partit de futbol, i ja en un espai obert, em passejava per un punt que no sabia com seria i, mentres anava veient com era allò, un pardalet deixà caure un missatge que em semblà molt curiós:

"Un bon equip d'assessors,

no creure-t'ho tot

i un poc d'humor,

¿per què no?

Desviar-te un poc de la norma"

Aleshores comprenguí per què moltes persones arriben ben lluny... I per què, moltes, com el pardal -que tenia un cant agradable i lliure-, volen amb sentiment de llibertat i, quan ho consideren convenient, se'n van a l'arbre, a la pedra pròxima al riu, al muscle d'un xiquet o es posen damunt de la cistella que una amiga teua o un ciclista aventurer i amant de la natura portava.

Torní a casa i el meu amic Toni em digué:

-- ¿Vols un poc més?

-- Sí -li responguí.

-- Entra en https://www.neuronilla.com, https://www.sxlgsf.org, en premsa estrangera (per a tindre una visió distinta de temes que ací no es comenten), llig "Hablan las putas", aprén una llengua distinta a la que més empres, etc. i fes lo que més et motive i pensant en el demà i en els altres. No t'adormes mai en els trumfos... I alça't cada dia amb moltes ganes de viure. L'edat no la porta el DNI, sinó l'esperit que portem dins.

Aquell dia aprenguí més. Per exemple,  que "De qui s'aprén, s'aprén doble". I moltes coses que no figuren en molts llibres...

I hi han més persones que també pensen així... ¡Quina sort!

I ací t'escric estes línies, amiga Carla, amb el desig que passes un bon dia,

Meltse

Fa molts anys hi havia una formigueta que, després de vore com havia acabat la xitxarra del poble veí, decidí vore què promovia la universitat del lloc on vivia i, a més, què li interessava, com aquell qui diu, per a la vida contemporània i del futur.

Malgrat que ja n'havia fet 18, tenia unes ganes immenses de fer món i, ¿per què no?, d'adoptar lo que considerava propi d'altres cultures però saludable per al lloc i el temps en què es movia.

Així, un dia fullejà un diari de premsa econòmica i, quan llegí un article titulat "La universidad que desean las empresas"  i se l'acabà, digué:

-- ¡Maria Santíssima!

I una amiga seua, amb bona oïda i gràcia per a anar pel món i agarrar i soltar, és a dir, amb la ment flexible, li preguntà:

-- Xe, tu, ¿què passa, Denpi?

-- És que... ¡açò és massa, tu!, Ramti -digué, tornant-li la pilota que portava en mans. És que, ací, o t'ho prens amb un poc d'humor...

-- ¿Per què? -li preguntà interessada Ramti.

-- Els punts a millorar són: 1) mentalitat oberta, flexibilitat i orientació al futur; 2) proporcionar a l'alumnat intel·ligència emocional i 3) bons coneixements teòrics -llegí Denpi de manera clara i tranquil·la.

-- ¡Quina sort tenim algunes formiguetes! -li afegí Ramti.

I com que Denpi havia comprés lo que, sense paraules (però sí amb el record del valor del treball i la perseverança volia deixar clar l'amigueta), totes dos esclataren a riure. Tenien ben clar que una societat de xitxarres no les haguera portat allí ni a confiar en el demà, sinó a cantar hui i demà passar més fam que garró, fruit del postmodernisme del que parlaven en algunes classes obertes d'assignatures ben diferents.

I, com que els agradava el futbol, sovint llegien què deien al voltant de la filosofia de Pep Guardiola o Del Bosque. Sabien que una podia no ser futbolera però aprendre de canals ben distints...

I ja estan preparant-se per al curs que ve. ¡Quines ganes de viure i de ser!

Un dia, poc abans d'anar a vore Pep, Maria i Pelpt, ma mare em digué:

-- Filla. T'estime molt. M'agrada pensar que eres una dona amb més que 18 anys i moltes ganes de viure. I, si vols que et diga un secret, ho faré...

-- Digues, mare -li responguí.

-- Cada dia i allà on vages, tracta de fer el bé i estima a les persones incondicionalment. "L'amor ho venç tot" va dir Virgili.

Passí a la sala de creativitat, on hi havien persones ben diferents a ma mare i a mi, però amb les quals ens unia més que una llengua o l'edat: Pep, Maria, Pelpt i Arneta. Estaven esperant-me, com qui ho fa amb el tramvia.

En acabant ens n'eixírem, els cinc, al carreer, al camp i a tocar la guitarra i cantar i ballar. I ens unia molt: una escolta tranquil·la i activa. De fet, Arneta comentà:

-- Ahir vaig llegir en Internet "Escoltant s'entén la gent".

-- ¡I tant! -li soltà Maria. Així és com han acabat moltes violències en el món, per mitjà del diàleg.

-- Doncs jo, Arneta -li afegí Pelpt, una joveneta d'un país llunyà i ben integrada ací-, sé comprendre i acceptar als meus pares. A mi, el consell me'l donà una amiga llunyana però, sobretot, Nalt, una dona que coneguí fa poc: "A mi també em costà acceptar als meus pares... però ara són una autoritat moral. Això ens ha ajudat a tots tres. El perdó i el pas avant posterior no es paga en euros sinó amb el boomerang de l'afecte... Lo que donem, ens torna multiplicat".

-- ¡Collons! -digué Pep. I continuà: ¡No sabia jo que hi hagueren pares tan amables! ¡Mare meua, si tots ens escoltàrem més! ¡Mira que hi bona gent en el món!

Tot seguit passàrem a jugar a la corda, com si fóra el dia de Pasqua i a menjar-nos uns fartons sucats amb orxata... ¡Quin berenarot, tu!

¡Amb quin bon gust de boca, després, decidírem continuar amb lo que ens agradava i, finalment, fer camí cap al futur amb esperança!

A més de queixar-se, cosa perfectament tolerable, podríem fer lo que proposa Edward de Bono en Handbook for the positive revolution ("La revolución positiva" en la versió castellana): presentar tres alternatives...

¿Quin model de sistema educatiu plantejaria a un jurat de mestres, si es tractara d'una exposició d'una tesi doctoral?

1. Matemàtiques. Aplicades a la vida quotidiana, sobretot.

2. Llengua i història. Cada llengua ha tingut (i té) la seua història i va unida a una manera d'entendre el món i la vida. En el cas d'Espanya, en posaríem tres, dins d'este apartat: el castellà i la història del regne de Castella, el valencià (en el cas del País Valencià) i la història de la Corona d'Aragó i l'anglés i la història d'Anglaterra i la moderna Gran Bretanya. Per mitjà de l'assignatura llengua es pot explicar la història i la cultura d'un espai geogràfic. Podríem obrir la possibilitat a una segona llengua de l'Estat, com ja feia Miguel de Unamuno quan ensenyava i promovia entre els seus alumnes universitaris el coneixement de la cultura catalana, la basca i la gallega.

3. Història de les Cultures i de l'Entorn. En el cas valencià (i, fins i tot, l'espanyol) considere imprescindible incloure'n les següents, per la seua participació en la història i en el present: la grega, la llatina, la cristiana, la jueva i, sobretot en Andalusia i ací, la musulmana. En el moment de l'expulsió dels musulmans dels territoris no portuguesos de la península (1609) eren en els que més musulmans vivien i, en el nostre cas, representaven més o menys la tercera part de la població. Per mitjà del coneixement de l'entorn en què vivim, no sols el local o comarcal i, a més, de l'internacional, fem possible una obertura i una major tolerància a la diversitat, la qual cosa facilita la convivència social.

4. Filosofia. Podria fer de pont entre la formació ètica, cívica i moral i la formació religiosa. I es pot fer, per exemple, a partir dels tres pilars de la Il·lustració, moviment que ha influït molt en el pensament modern dels països "occidentals": llibertat, igualtat, fraternitat. Es pot desenvolupar molt bé (i ho vaig fer com a estudiant de Magisteri) a partir de notícies o temes d'actualitat. La fa més fàcil i, fins i tot, atractiva.

5. Lideratge i efectivitat. Imprescindible en el món actual, on molts alumnes o persones no tenen capacitat de lideratge ni habilitat, per exemple, per a parlar en públic ni per a fer-ho en una entrevista, laboral o no. A més de tindre una idea, cal posar-la en pràctica i amb una base però que no resulte feixuga, sinó oberta a renovacions posteriors.

6. Emprenedoria i economia social. Bàsica per a motivar i promoure l'esperit emprenedor en lloc de la burocratització (ha augmentat en els últims tres anys, per mitjà de la demanda d'ofertes de treball per a l'administració pública). L'economia social podria partir del model d'empresa social presentat per Muhammad Yunus i altres.

7. Educació eròtica, sexual i sentimental. Clau per a la vida diària, ja que la vida sexual comença des del moment del nostre naixement. Afavoriria una humanització de les relacions interpersonals i una major estima del cos i de la nostra part creativa, molt unida a la sexualitat.

8. Ecologia. No podem deixar-la passar en un moment com el present ni en el futur. Tenim un planeta i també espais naturals que val la pena conservar pel bé de l'entorn en què vivim i del futur de la Humanitat i tot.

9. Educació artística i creativa. Des de l'expressió manual, fins a la pintura o escultura, el teatre, etc. passant per activitats relacionades amb oficis fins al desenvolupament de l'escriptura lliure.

10. Música. Ha estat present des de ben antic en molts models d'ensenyament i és el senyal de l'expressió i la manera de concebre el món per part d'una persona i d'un Poble. Ens podria ajudar a aprendre llengües diferents, a treballar en grup o, en dies de pluja o grisos, a afavorir la concentració.

11. Educació física i lúdica. Fer esport, estirar les cames, conéixer el cos i treballar-lo ens flexibilitza. La formació lúdica (esplai, lleure) ens permetria, per exemple, el coneixement i la pràctica de jocs no competitius i populars de l'espai geogràfic on vivim i, igualment, ens obriria a la creativitat per mitjà de la invenció de jocs. Això ja ho féiem en Magisteri fa més de vint anys. Fins i tot, sobretot la part del lleure, ens podria impulsar i tot a la vida jovial i al voluntariat.

Fins ací les matèries. Se'n podrien introduir altres o combinar-se. Conec mestres que ho han fet en instituts o universitats.

Un sistema no competiu i que promocionara la superació personal i la col·laboració, i també el coneixement del món i l'intercanvi entre centres escolars de distints punts geogràfics, de manera semblant a com ho fan poblacions del món (agermanament).

Sentit de la responsabilitat. Que els alumnes que respongueren a lo que s'han proposat fer durant dos setmanes, tinguen dret a participar amb veu i vot en les assemblees escolars o en les decisions que s'hagen de prendre en l'aula o a l'aire lliure.

Absència de notes fins als dotze anys. Curs obert a la presentació contínua de treballs i a l'exposició en públic. Intentar que molts d'ells es feren en hores escolars, com ja fan moviments avançats (per exemple, l'Escuela Libre Paideia, de Mèrida). Introducció de les qualificacions a partir dels dotze anys. Que l'alumne indicara al docent la nota que creu que es mereix al final del curs. I en acabant, que el mestre o la mestra, posara la definitiva. Ho feren dos mestres que tinguí, u d'història contemporània i una de filosofia.

Orientació del docent als progenitors o al pare o la mare, a partir dels 11-12 anys, pensant en lo que més agrada i sap desenvolupar el xiquet.

Preparació per al món laboral i el futur a partir dels dotze anys fins als 18 (majoria d'edat). Accés gratuït a la universitat i amb la idea que en el futur l'alumat torne a la societat lo que esta li ha proporcionat per mitjà de la seua contribució positiva i per a millor (ja ho fan en altres llocs del món).

Participació, en la universitat, de la figura del mentor, jubilat o en actiu. Acords entre la universitat i el món empresarial més pròxim. Educació a la llarga. Intercanvi entre universitats i visites culturals. Subvenció a estudiants amb desig de millora social per a poder-se formar en altres estats o llocs del món i amb un pacte de contribució a la universitat que els ho ha facilitat per un termini determinat (per exemple, un primer any amb exposició escrita i oral de lo que s'ha aprés fora i un curs posterior de preparació per a anar-se'n a una empresa o grup empresarial on passaria a treballar).  

Promoció i incentivació de la formació adulta contínua per a persones amb majoria d'edat o que els fan eixe any (mitjans de comunicació, biblioteques públiques obertes tot l'any, promoció del coneixement del patrimoni cultural i de la visita a altres països o zones del món...). Ajuda, en eixe sentit, a nivell laboral, cap a les persones que mostren esperit creatiu i de superació (només, puntualment, de tipus econòmic, per a invertir-les en projectes nous), sobretot a nivell laboral o a hòmens i dones amb projectes d'innovació.

Crec que un sistema així estaria molt interessant.

Una abraçada.

Moltes vegades hem oït que "L'educació comença en casa". I no sols això, sinó que es pot ampliar i millorar al llarg de la nostra història personal i en comunitat. Per això, en el món pedagògic, solem parlar-ne de tres tipus: la formal (com si fóra un rectangle, l'escolar o, sovint, en institucions del món de l'ensenyament reglat per la llei), la no formal (com ara, visitar un museu o assistir a conferències amb la intenció d'aprendre) i la informal (lo que podríem dir la del carrer).

La no formal seria un miqueta més ampla que la reglada i amb un rectangle sense puntes en els cantons.

I la informal com un ou deixat caure i la més ampla i diversificada en les formes.

Ara bé, quan tenim l'oportunitat de conéixer, per mitjà de mestres o de persones que es dediquen a ensenyar lo que siga, com funcionen els sistemes educatius en Suècia o Finlàndia, la veritat és que u té molts motius per a tindre ben clar que lo que més necessitem en l'Estat espanyol és una reforma del sistema d'ensenyament, com ja ho estan manifestant publicacions periòdiques del món empresarial o de la premsa econòmica, com ara, Emprendedores, Cinco Días, Expansión i altres que figuren en el món internàutic i que es faria tota una llista ben interessant, a més de la premsa ordinària, si començàrem a indagar de manera intel·ligent i separant la fullaraca.

També resulta curiós el punt de vista, a vegades ben diferent, entre la premsa espanyola, segons l'origen geogràfic. I si, damunt, viatges per Espanya, personalment o internàuticament, aplegues a la conclusió que les zones més avançades econòmicament també ho són en una tradició històrica de major obertura a l'exterior, més d'una volta afavorida pel contacte amb la mar o els espais geogràfics que, per motius físics, ho facilitaven, com ara, la costa mediterrània. A vegades, des de temps de Roma i tot... Un exemple, l'arc mediterrani. Madrid, en eixe sentit, és l'excepció que confirma la regla i, qualsevol persona amb dos dits de coneixement i honesta dirà que el centralisme castellanista ho ha fet possible. Fins i tot, molts castellans residents en zones del litoral, diuen allò de "Madrid es mucho Madrid". Vos puc parlar que he conegut jóvens de Madrid amb la ment molt oberta i que, o bé havien estat ací de monitors de temps lliure, o bé eren tan senzills com la pols i molt humans. No considere saludable les generalitzacions.

En l'apartat d'obertura (la física) el servici militar (des del darrer terç del segle XIX en Espanya fins a fa pocs anys) feu possible que molts hòmens eixiren més de 50 km a la redona. Sovint, els nostres pares (parle, per exemple, dels nascuts abans dels cinquantes) no ho feren fins a la seua joventut o més. I ara que sí ho fem... ¿veritat que també podem fer eixe pas, però en valors? 

Que el pas físic resulte més fàcil que el de canvi d'actitud davant la vida es pot entendre senzillament. Ara bé, pedagògicament, ens és inacceptable. Almenys per a les persones que creiem en el futur i que tractem de passar als nostres alumnes el sentiment d'optimisme i una visió més solidària i humana de la vida, indistintament de lo que ens diferencia físicament o que va posterior a la nostra condició de persones que, unides i amb germanor, podem fer més. ¡Ah!, ¡i aprendre'n! Els alumnes ens poden ensenyar coses molt interessants. Un mestre no naix, es fa.

Una de les maneres més estimulants per a la lectura, i ho podem fer amb qualsevol persona, és obrir les portes a que trobe si una paraula es troba o no en el diccionari, en el vocabulari o, modernament, en Internet. ¡Ausades que aprendrem i ens sorprendrem! Ja sabem que qui busca, troba.

Això ens comentava una mestra de futurs mestres, en al·lusió a la curiositat infantil. I vull afegir que resulta molt estimulant, per a qui ensenya, vore que està aprenent coses noves. Almenys, per a mi i persones amb formes semblants de concebre l'educació i la creativitat, obertes a l'esperança i a manifestacions no elitistes de la part creativa de la persona i, per tant, de la societat.

I si, a més, donem esta manera d'ensenyar, també tindrem ocasió de compartir moments en què els membres del grup ens diuen, per exemple (i el cas és real): "Doncs, jo he trobat dumenge, sense la i en este diccionari". I era cert, i estem parlant d'u i normatiu, editat per Bromera i ben actualitzat.

Si algú de vosaltres està buscant persones dedicades a la música i que transmeten esperança i ganes de fer per la societat i de fer món, ací teniu un enllaç. Una abraçada.

https://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/trobador-erudit-obert-mon-3208538

Un dia, mentres Raompe i jo passejàvem pel carrer, ens trobàrem un venedor de paraules florenques. No sabíem ben bé què era això. Ens acostàrem al punt de venda i, en el moment més inesperat, i d'una manera espontània, botà una paraula florenca.

Era més dolça que la mel, costava molt d'aconseguir. Tenia amics i amigues de tota la vida. No costava gens de criar, simplement era qüestió de proposar-s'ho, de donar un pas avant i d'arrimar-se entre el venedor i nosaltres, encara que ja no estiguérem allí, per mitjà d'aquell record agradable: el moment de la compra.

-- ¡Hola, parella! -ens digué de manera divertida Paraulflor, aquella insòlita paraula que no havíem vist mai.

-- Confiem en tu, sabem que podem anar ben lluny i que hi han paraules que atrauen tot un rusc. ¿En tens alguna, per a nosaltres i els nostres amics i familiars més íntims? -li digué Raompe. És, simplement, per a fer-los un detall...

-- A vore..., a vore... -ens deia mentres introduïa la mà en la bossa, com si fóra un mag en el barret. Doncs sí, en tenim... ¡esta!

Han passat hores, hores i hores, com també dies, dies i més dies, des d'aquell encontre insòlit. I ara, Raompe i jo, ja fora de l'institut i fent món, quan ens alcem del llit i veiem el sol o, simplement, que ha començat un nou dia, encara mantenim un bon record d'eixe dia.

No sabíem, quan coneguérem aquell venedor, què ens esperava. Ara, sí. Hem comprés, Raompe i jo, el gran valor que té el diàleg i que només tolerant la intolerància serem tolerants, comprensius. Volem més. Ens agrada treballar per una societat pluralista i oberta a la diversitat, com més persones amb interessos i punts de vista semblants. I sempre oberts a qui vullga acostar-se a nosaltres, mentres escampem el nostre punt de vista, fora de casa i de l'aula. De la teoria a la pràctica.

"... que tire la primera pedra" (Jn 8,1-11).

Amb aquestes línies l'únic que podríem dir és que resulta realment denunciable i vergonyós que en un estat com Espanya (amb moltes cultures en un mateix territori polític) i en què moltes persones diuen que les coses no van bé i que, sense pudor, no paren de demanar i esperar que els ho donen bo i fet (i, si pot ser, des del govern, en qualsevol de les seues dimensions administratives, des de les centrals fins a les locals, molt millor), estem assistint a moments en què, realment, cal fer una anàlisi interior, sobretot des de les persones sense escrúpols que es dediquen a ficar-se en la vida privada dels altres, a difondre informació tergiversada o a no tindre dos dits de coneixement ni sensibilitat pels grups més dèbils i històricament marginats pel poder i els seus tentacles d'influència educatius o legals (dones, persones amb discapacitat, immigrants, pobres, minories sexuals, etc.).

Hem de passar, i sense pèls en la llengua ni deixar-ho estar i no pegar ni brot, de ser persones esperant a l'assistencialisme (segle XVIII, Tot per al poble, però sense el poble) o al paternalisme, a una cultura de conscienciació (que no de sensibilització), això és, cal que prenguem consciència de la nostra condició de ciutadans i ciutadanes amb drets i deures: només les persones lliures es fan responsables dels seus actes. I també cal que no deixem passar esta classe d'actituds impròpies d'una societat en què moltes persones volen posar-se l'etiqueta de "demòcrates", "modernes", "persones avançades", "d'orde", però que, en acabant, quan ouen que u avisa a la policia, s'amaguen com els ratolins quan veuen al gat. Pura hipocresia.

Així, poguí presenciar en un restaurant i tot, una parella que deia anar justet al final de mes i, en acabant, quan u no estava present allí, al seu costat, com tampoc al d'un treballador d'un comerç local, parlar amb frases que u, fruit de la seua experiència, sap desxifrar i comprendre com un insult camuflat. Vosaltres direu. ¡Ah!...¡i ja sé a quin local comercial no tornaré a anar, per molt conegut que siga i que estiga en un punt de molt de pas! Dic el pecat, però no qui peca. I passaré la veu, però no per escrit. Hem de boicotejar actes i persones així com també ho faríem per motius de racisme o de masclisme. No els ho hem de permetre: totes les persones tenim dret a una vida digna, estiguem pagant hipoteques o no i portem bigot o no, per dir algunes coses. I ho podem fer de manera ben fàcil: difonent el seu nom de paraula o per correu, però no per escrit en una web, ja que seria una forma de fer-los publicitat. O bé, recorrent a emissores lliures com Ràdio Klara. O a les que se vos ocórreguen.

Igualment recordarem, com a xicotet detall, que els dos grups que més prohibicions han patit al llarg de la història legal han sigut les persones afectades per la lepra i les que ho eren per l'epilèpsia, des de l'antiga Mesopotàmia i tot. Algunes persones sabem que hi han grups que estan treballant per una major participació i presència de les persones amb lepra (per exemple, Fontilles) o  personal mèdic i micromecenes (encara que no figure este terme en un informe econòmic intern) en el cas de l'epilèpsia en el País Valencià, com qui podria dir altres camps, i fer vida normal a nivell social (començant des de la casa i lo més íntim).

Qualsevol persona que es fica un moment en la pell de l'altre però sense xuplar les seues emocions, pot comprendre com se sentiria en el cas de posar-se les sabates del veí o de la mare. O què li passaria, per exemple, si de la nit al dia passara a tindre una persona molt pròxima (o ella mateixa) amb un element secundari després de la seua condició de persona. Per això parlem, en primer lloc, de persones. I, en acabant, afegim "amb...". Perquè no naixem, ni busquem ser-ho i, sobretot, perquè per damunt de tot, som persones amb els mateixos drets i deures que cada una de les altres persones que formem la societat.

Deixem-nos ja de realitats virtuals, de passar-nos hores i hores raonant sobre els veïns (i sense donar la cara ni parlar en presència de les persones afectades), la qual cosa no indica sinó una por espantosa al ridícul, por que, curiosament, està molt present a l'hora de... reviscolar l'economia. ¿O és que les coses no tenen connexió entre si i són simples fets aïllats? Sospite que, si en bona mida prosperarà l'economia, ho farà perquè el govern ha introduït una llei més favorable per a mamprendre, com ja va prometre abans d'arribar al poder. I, també, que si cada u de nosaltres vol un demà millor, haurà de llançar la primera pedra... però ben lluny, com podem llegir en una rondalla valenciana recollida per Enric Valor, com a condició indispensable per a anar ben lluny, no mostrar-nos conformistes i millorar, com a persones i com a ciutadans. El govern fent realitat una promesa i moltes persones en el carrer, podem fer molt. I el govern (en qualsevol dels seus nivells administratius) l'integren persones, no butaques per a estar calentetes ni pixatinters.

També vull donar les gràcies a les persones que feu costat a qualsevol d'estos grups, indistintament de qualsevol de les vostres variables (sexe, cultura, color de la pell, edat, etc.). U dels lemes que més m'agrada és el dels mosqueters, el de Suïssa, ja que és una defensa de la singularitat i una crida a la solidaritat: jo i nosaltres.

Ens necessitem els uns als altres, no som illes en la mar. Fins i tot sabem que la illa de Gran Bretanya ja té canal amb el continent europeu... Moltes mosques maten un ase.

Finalment, convide a canviar de tema i, sense oblidar-nos dels grups històricament marginats, treballar per una societat més participativa, tolerant, justa, solidària i feliç.

-- Menpest, ¿què passaria si, per exemple, demà, en lloc de la bellesa in o chic, soltàrem la bellesa de l'amor per la vida, per un futur millor i més humà, tu que ahir comentaves ací, en classe, el tema de l'amor? ¿Com ho trobes? -preguntà Remcu, un adolescent d'origen llunyà, dirigint-se al mestre.

-- La veritat és que no vos puc dir que ho sàpia tot. A més, no sóc cap vident, ni tire les cartes, ni crec en els horòscops, com tampoc en el trellat del món in (lo de "Lo que importa és la fama, ser famós o famosa" o "A partir dels 40, ja pots deixar-ho estar: sigues pràctic") o de lo chic (lo políticament correcte o lo de "Pareix mentira que una persona com tu, amb... siga / faça / tinga..." o "Tots els grup social són..." a partir d'un coneixement reduït de persones). Tampoc m'agrada anar darrere del pastor i amb el color de la pell de les altres ovelles o, de forma servil, com el gos -comentà Pemti.

-- Aleshores -intervingué Martinc, una jove de Melti, un país amb llengües diferents a les oficials de l'estat on s'impartia la classe, però sense reconeixement oficial- podem fer la vida que més ens agrade, amb amor per la nostra pell, pel nostre origen, la nostra cultura (o cultures, si, per exemple, els nostres progenitors són ben diferents), la nostra identitat o orientació sexual i, des de les nostres capacitats i singularitats (amb clarors i foscors), tractant de viure en comunitat i amb una balança entre el jo i el nosaltres, ¿no, Pemti?

-- Efectivament, Melti. Ara -afegí Pemti, el mestre- escriuré una frase i, si voleu, podem tractar-la entre tots durant els pròxims dies i tot. Buscaríem premsa, webs, testimonis, faríem una enquesta a peu de carrer... i, fins i tot, altres coses que no férem fa uns mesos, quan tractàrem un tema durant unes setmanes. O com triem finalment.

Llavors, el mestre es dirigí cap a la pissarra informàtica i escrigué: "L'AMOR PERMET L'AVANÇ". I en acabant, amb una línia que subratllava, continuà: "Només amb amor ha progressat  (i progressa) la ciència i la humanitat: 1+1=3".

-- Aleshores, això de buscar "l'altre tros" no és solidari, ¿no? -digué l'alumne més jove, Remcu, a Martinc, l'amiga que l'altre dia li havia parlat sobre llibres d'educació eròtica, sexual i sentimental per a jóvens i adolescents.

-- Ja ho has vist, com en la Plaça del Conreu l'altre dia, quan un home li digué a la companya, mentres tu i jo passàvem a prop (però sense pretendre ficar-nos en la vida privada dels altres), "1+1=3". I continuà Martinc: -- En casos així cap dels dos membres de la parella se sent dependent si l'altre no està al costat o, per exemple, si se'n va a un altre país durant un any. Simplement saben que l'altra part pot saber més en alguns aspectes, però que cap de les dos bandes està per a fer-li la faena al proïsme -s'esplaià Martinc.

-- I jo afegiria més -digué Pemti. Desviar-nos de la norma ens fa més feliços. Això, modernament es diu desenvolupar l'excentricitat. Tingueu simpatia al risc,  acolliu la vostra humanitat, llanceu-vos a mamprendre, procureu ser vosaltres mateixos i ser feliços. I fiqueu-vos en alguna obra social altruista, xicoteta o gran, que vos isca des de dins, en el lleure (que no en el temps lliure). No necessitem alliberadors de la mare pàtria, ni de la terreta o semblants i sí ganes d'alliberar-nos, hòmens i dones, pares i mares, fills i filles, néts i nétes...

Mantingué una miqueta de silenci el mestre. I intervingué Remcu, originari d'una terra ben distinta culturalment:

-- Jo tracte de ser-ho, com els que estem en esta classe i més persones, però no com sou vosaltres ni elles... I no som les úniques persones en eixe sentit. A més, és molt lo que ens unix, malgrat les diferències. Podem fer moltes coses en comunió.

Aleshores, sonà la lletra d'Imagine. La classe havia acabat. Continuarien un altre dia...