Un dia, poc abans d'anar a vore Pep, Maria i Pelpt, ma mare em digué:
-- Filla. T'estime molt. M'agrada pensar que eres una dona amb més que 18 anys i moltes ganes de viure. I, si vols que et diga un secret, ho faré...
-- Digues, mare -li responguí.
-- Cada dia i allà on vages, tracta de fer el bé i estima a les persones incondicionalment. "L'amor ho venç tot" va dir Virgili.
Passí a la sala de creativitat, on hi havien persones ben diferents a ma mare i a mi, però amb les quals ens unia més que una llengua o l'edat: Pep, Maria, Pelpt i Arneta. Estaven esperant-me, com qui ho fa amb el tramvia.
En acabant ens n'eixírem, els cinc, al carreer, al camp i a tocar la guitarra i cantar i ballar. I ens unia molt: una escolta tranquil·la i activa. De fet, Arneta comentà:
-- Ahir vaig llegir en Internet "Escoltant s'entén la gent".
-- ¡I tant! -li soltà Maria. Així és com han acabat moltes violències en el món, per mitjà del diàleg.
-- Doncs jo, Arneta -li afegí Pelpt, una joveneta d'un país llunyà i ben integrada ací-, sé comprendre i acceptar als meus pares. A mi, el consell me'l donà una amiga llunyana però, sobretot, Nalt, una dona que coneguí fa poc: "A mi també em costà acceptar als meus pares... però ara són una autoritat moral. Això ens ha ajudat a tots tres. El perdó i el pas avant posterior no es paga en euros sinó amb el boomerang de l'afecte... Lo que donem, ens torna multiplicat".
-- ¡Collons! -digué Pep. I continuà: ¡No sabia jo que hi hagueren pares tan amables! ¡Mare meua, si tots ens escoltàrem més! ¡Mira que hi bona gent en el món!
Tot seguit passàrem a jugar a la corda, com si fóra el dia de Pasqua i a menjar-nos uns fartons sucats amb orxata... ¡Quin berenarot, tu!
¡Amb quin bon gust de boca, després, decidírem continuar amb lo que ens agradava i, finalment, fer camí cap al futur amb esperança!