Sí, senyors, com sona.

Així, i a mitjan diari, titulava un escrit Matías Vallés, qui afegia, finalment, unes paraules que em semblen interessants: "mirar de frente a un futuro sin terror interno".  I és que només alliberats de la por, i u dels canals d'eixe alliberament és el bon sentit de l'humor, serem els amos de la nostra vida i, amb l'entrada d'experiències passades agradables, podrem fer més fàcil els objectius que busquem i en què depositem les nostres il·lusions actuals.

Qualsevol final d'una imposició ha començat per posar en qüestió a qui intentava oprémer, escanyar, acollonar a la gent i, així, passar-se els drets humans entre les cames.

Quan era xiquet es parlava molt de "respecte" (en el sentit d'obediència), allò que ara significa "tolerància". En canvi, quan tenia 14 anys i vaig escriure una redacció sobre la tolerància per al mestre que tenia en l'assignatura Ètica, mestre d'història i molt tolerant, a més d'antibel·licista i a favor de la pau, "tolerància" era disposició a la flexibilitat i al diàleg i a dir "prou" quan algú es passa de la ratlla en la violació dels drets humans o en els intents de violació.

La llibertat, com el sentiment de comunitat, no aplega del cel. No faces com aquell, i el cas es real (i d'una persona amb discapacitat) que es cregué que els burros volaven i mirà un temps al cel. Només ho poden fer si els traslladen... en avió, nau espacial, etc. O en la imaginació i amb ales, com Dumb.

¿Quina il·lusió et mou actualment?

¿En tens una altra?

¿I una tercera?

¿Quins mitjans poses per a aconseguir-ho?

¿Saps què vols, realment?

¿Estàs obert a rebre els resultats amb els braços oberts, com qui es prepara per a abraçar a una persona?

¿Confies en el demà?

¿I en el veí o persona més pròxima?

¿Quants mitjans de comunicació de signes diferents consultes a hores d'ara per a crear-te el teu criteri?

¿Escoltes a persones de línies distintes?

¿Canvies de ruta alguna volta, o tastes algun menjar nou?

¿I d'estil d'ensenyament o d'aprenentatge?

¿Saps que hi ha una iniciativa d'Escola Valenciana per a recaptar fons que ajuden al manteniment d'esta entitat que porta més de trenta anys a favor del valencià i que ha començat poques hores?

¿Quins són els teus millors records?

¿Quants llibres d'humor has llegit en l'última setmana?

¿Quants estàs disposat a llegir (o, si són webs, a consultar) i passar-t'ho ben bé?

La història de la Humanitat està plena de casos en què els pobles, com també grups socials, o persones, han aconseguit allò que volien a través del diàleg, de la demanda no violenta de les coses i de la perseverança i l'optimisme. Busca'n i en trobaràs.

Si vols aprendre a fer un estudi històric, estic disposat a fer-te costat, com en el seu moment me'l feren (i encara ara, en este cas, Pere Riutort) Enric Sebastià Domingo (1930-2006) i Carles Andrés Raga (mestre que encara viu... i ¡per molts anys!).

Una persona, com un col·lectiu o un poble, amb esperit jove, ho és a favor dels drets humans, ja que eixe esperit inclou obertura, sentit de la humilitat, ganes de viure i de no xafar a l'altre, etc.

Una abraçada.

No tenim dret les persones que hem treballat i cotitzat allò que ens tocava per llei i que no ens l'hem botada i que, damunt, hem aprofitat l'oportunitat de viure independents (que no aïllats de la societat) a viure un ambient estrany i ple d'agressivitat, no ja de sorolls (Espanya és el segon estat més sorollós del món després del Japó) sinó a pagar els plats trencats de la discòrdia entre persones que ens envolten en el veïnat o, fins i tot, dels intents de subjecció emocional d'una persona a una altra. Ni tampoc els qui encara treballen i pensant en l'altruisme, la filantropia i en el demà amb esperança; com tampoc els que lluiten per la millora de la qualitat de vida i estan desocupats. Ningú. Ningú.

La història del País Valencià és la d'una manera d'organitzar la família i de vore el món distinta a la castellana (i a les altres), sobretot entre les persones que parlem el valencià i que provenim d'avantpassats valencians per les dos bandes i de tres generacions arrere o, ¡qui sap!, si de més. La guerra d'Espanya (1936-1939) buidà molta història de documents de l'Horta, a excepció d'alguns registres, com ara, el de Torrent o de la documentació que persones interessades pel llegat cultural, decidiren alçar en llocs molt concrets.

Que cada llengua té els seus valors, és una cosa que considere important comentar a qualsevol aprenent d'una llengua, ja que representa una visió distinta del món. I així, per exemple, la inclinació històrica pel federalisme (encara que a hores d'ara no reba ací el mateix suport que en Catalunya o les Illes Balears -en les illes, pròxim al 18%-), es manifesta, al llarg dels temps (i d'ara), per la major presència de persones políglotes (que saben parlar moltes llengües), dels nivells d'estudi (quantitat de persones amb estudis universitaris) o de l'obertura a les idees noves i a l'optimisme, senyal d'autoestima i d'esperança.

Igualment, el clima també influïx. Sobre açò hi ha molta literatura, fins i tot en els apartats de meteorologia de diaris com el Levante-EMV o Las Provincias, per dir-ne alguns de què tinc constància.

De res val la pena queixar-nos de si la vida està dura o madura si en lloc de prendre les regnes i fer-nos càrrec i responsables de la nostra vida, ho deixem tot en mans del primer que passe pel costat, del govern, del tarot, de l'horòscop, del destí o dels comentaris ràpids i senzills. ¿Ens hem queixat alguna volta del malestar que ha creat un veí i no ho hem comentat als propietaris o, fins i tot, i ja en un cas extrem, a la policia i sempre amb intenció de dialogar i de crear un ambient de tolerància? Fa quasi sis anys, una persona amb qui tinc molta confiança, em va dir que deixara arrere allò de si tinc epilèpsia, de si sóc una persona altament sensible o de si tinc altes capacitats: "Lo que has de fer és deixar el victimisme i agarrar el tot terreny".

Quasi sis mesos després, i gràcies a la contribució desinteressada de persones de la família, d'amics i de la meua confiança en el futur (simbòlicament iniciada a través de l'aprenentatge de l'anglés), no sols se me n'anaren alguns problemes que tenia en els ulls i, també, els grans que portava des de la meua adolescència, sinó que també passí a llegir llibres com "La fuerza del optimismo" (Luis Rojas Marcos), a confiar més en els altres i, finalment, a viure en un pis, això és, a alliberar-me de la sobreprotecció.

Que els temps han canviat i que hi han línies noves d'actuació i més en concordança amb els temps que vivim, ho tenim, per exemple, en els moviments pacífics que estan quallant en Catalunya i en el suport que estan rebent, per exemple, des del president dels eurodiputats liberals, la tercera força política, de naturalesa escocés i encarregat dels temes de Gibraltar, segons es podia llegir hui en l'Ara.

Ara bé, que ningú crega que fer un canvi qualitatiu no comporta cap esforç. Al contrari i mostrar-te fort i flexible, les dos coses, amb qui et fa costat i durant el pas... I després, encara que ens equivoquem, com tots els que viuen. Això d'arrunsar-se només va bé per a descansar després de treballar i, així, recuperar forces. L'humor no agressiu també juga al nostre favor. ¿Coneixeu la web https://www.elrellano.com? Si passeu a l'entrada 454 voreu a una dona trencant-se de riure i se vos contagiarà... ¿Què canteu? Allò de "Qui canta sos mals espanta" és una veritat com el castell d'Alaquàs.

I estic disposat a millorar.

¿I tu?

I a contribuir a la millora del món, des de la filantropia i un posicionament a favor dels drets civils de la gent. Entre ells, la intimitat. Dialogant he aconseguit lo que no ho haguera aconseguit per la força. Això sí, raonant a bones i sense anar a matar al director. ¿Amb un sermó? No, dient-li-ho clarament una volta i de manera senzilla i directa. Esta vesprada, a diferència d'ahir durant més de cinc hores, hi ha silenci i respecte pel veïnat. Ha guanyat la col·lectivitat gràcies a l'atreviment i la inclinació per la cultura de l'acord.

¿Estàs en disposició de dialogar? ¿I de promoure la major tolerància en la societat? ¿Tens un paladar molt tolerant?

Una abraçada.

Nota: Estic obert a la possibilitat de fer classes diferents a valencià (i només els dimarts, ja que els divendres sí ve l'únic alumne que decidí fer-ho enguany) a qualsevol persona d'Alaquàs o d'altres poblacions. El lloc, el mateix, en casa.

No tingau por a aprendre coses noves ni a demanar ajuda. Això no és senyal de feblesa, és senyal de confiança.

Si teniu curiositat per conéixer invents en què s'unix optimisme, creativitat i sentit de l'humor, podeu accedir a la web https://www.inventaresdivertit.com i voreu el nom Pep Torres, una persona relacionada amb el món dels invents (recorde que vaig llegir un llibre seu fa anys).

La informació, amb un vídeo curtet i tot, està en català, castellà i anglés.

Canviant de tema, direm que demà dimarts 17 de setembre... començaré a fer classes gratuïtes de valencià! Així que... ja sabeu.

Que ho passeu bé.

Durant una classe de valencià impartida per Pere Riutort en Magisteri, poguérem llegir un document de la Unesco en què es recomanava que els xiquets, des dels sis anys, tingueren coneixement d'una llengua més, a banda de la pròpia. Els motius eren clars: facilitaven l'obertura, la tolerància entre les persones.

Doncs bé: fa cosa d'un any poguí vore i escoltar un vídeo publicat en Youtube en què una dona explicava com un xiquet valencià que havia tingut accés al valencià i al castellà des del primer moment i que començava a aprendre anglés, per iniciativa pròpia, s'inclinava abans pel valencià que pel castellà... a l'hora de triar dos llengües (una i l'anglés).

Personalment crec que té el seu motiu. Si observem la proximitat entre eixes tres llengües, fàcil de comprendre si fem un mapa lingüístic peninsular amb el moment del naixement de les llengües, observarem, d'esquerra a dreta, les llengües següents:

1. Gallec

2. Asturià

3. Castellà

4. Basc (no romànica, no prové del llatí)

5. Aragonés

6. Català (els històrics comtats catalans)

I si passem cap al francés, llengua que ha passat moltes paraules a l'anglés, tindrem com a setena llengua...

7. Occità

Durant els primers segles, el català i els territoris comtals, mantingueren molta relació amb el sud-est de l'actual França, l'Occitània.

Si anem pel món, val la pena saber una miqueta de tot, tindre diversitat temàtica i, així, fer més senzilla i agradable la vida diària. I si coneixem altres persones i tenim un poc de cultura general, també. Tota pedra fa paret i l'aprenentatge no té límits, com tampoc l'ensenyament. A mitjan dels noranta llegia en El País el cas d'una dona de 95 anys si fa no fa que ensenyava debades en sa casa... Havia sigut mestra.

Una abraçada.

Ací tenim part de l'article "Als amics espanyols", escrit per Vicenç Villatoro, escriptor, i publicat en el diari Ara (14 d'agost) i traduït a l'anglés.

Que passeu un bon cap de setmana.

****

"For the Spanish friends"  (Ara, signed by Vicenç Villatoro, 14th August 2013)

In Spain, many people look the Catalan independence movement like a dissaproval and a scorn to the Spanish identity. And they are proud of their identity, and they have the right to do it. (...) The independence movement can't be or seem an attitude against the Hispanism. I'm not American, but I have respecte for the American identity. Moreover for the Spanish, because we have bows of blood. We have to say to the friends that the process is not against them, against what they are or against their identity. About these two grounds, the democratic inflexibility and the refusal of any Hispanicphobia, it would be interesting to build bridges with the Spaniards friends. For our good and their good.

Bon dia a tots,

Ací teniu, actualitzat, un missatge que vaig penjar en un bloc que portava abans (https://avancemiconstruim.blogspot.com)  i que he decidit ficar-lo ací i, així, deixar tot en un mateix paquet i facilitar la connexió amb els temes previs i fer de pont amb l'esperit dels següents, sobretot, després d'haver llegit ahir, en el diari Ara, un article de l'economista Miquel Puig ("Abans a Gibraltar que a Madrid", p. 31), el qual em pareix interessant per als lectors, encara que tracte d'un tema distint, ja que en el fons hi ha voluntat de diàleg i de facilitar la informació lliure i clara a qui llig la premsa.

Que ho passeu bé.

***********

LAS LENGUAS Y LAS CULTURAS EN ESPAÑA
Algo más que patrimonio constitucional
 

Me llamo Lluís (1971, Aldaia, población muy cercana a Valencia, País Valenciano), soy descendiente de valencianos valencianohablantes por las dos ramas (incluso tres generaciones antes de la mía, como mínimo). Desde hace poco, formo parte de la red Teachers without Borders (TWB, no se corresponde con la red Maestros sin fronteras y me parece interesante a largo plazo).

Aún me comunico con dos maestros que tuve en Magisterio (especialidad Humanas, 1991-1994), vinculados al mundo del cristianismo y a los movimientos pedagógicos que reivindicaban la incorporación de la lengua materna (progresiva y por motivos culturales y de derechos humanos) a la educación libre de la persona. Un verano tuve ocasión de oír a uno de los dos, Roser Santolària, maestra de Lengua Española en la escuela de magisterio de Valencia, conversar un momento en francés con un vendedor del periódico "La Farola", el cual era de origen africano. El otro, Pere Riutort, balear y también catalanohablante, también sabe hablar alemán, como mínimo.

Me parece importante que los alumnos de lugares diferentes culturalmente y residentes en España tengan conocimiento de alguna lengua no oficial del Estado, así como de alguna cultura minoritaria y de su relación con el presente histórico, con la educación recibida en el campo humanístico y con la visión del mundo. Así, les sugiero, a los maestros de esos lugares castellanos culturalmente, que se interesen por la cultura galaicoportuguesa, la asturianoleonesa, la vasconavarra, la aragonesa o la catalanovalenciana. Por ejemplo, pueden consultar los términos “Reino de León”, “Reino de Castilla”, “Corona de Aragón” y “Reino de Navarra” en las versiones en castellano, en catalán y en aragonés y, si el maestro o algún alumno domina el vasco, en la vasca.

Verán la relación de la manera de gestionarse estos reinos con el presente actual y con la posición, por ejemplo, del político Pi i Margall (siglo XIX)  respecto a la idea de un estado federal o por qué un político español hizo posible que, tras la anulación de los fueros vascos, se oyera en las Cortes españolas un silencio sepulcral después de pronunciar: “Algo grande muere hoy en España”. Esto lo leí en un libro sobre educación cívica y moral, de finales de los setenta, editado por el Ministerio de Educación y Ciencia.

Por suerte, a día de hoy, las lenguas minoritarias en España tienen mayor sensación de estar protegidas legalmente. Y creo, sinceramente, que irá a mejor, pues a nivel internacional se observa una mayor tendencia a valorar lo que forma parte de la Humanidad y, por lo tanto, a denunciar abiertamente los intentos de sometimiento. Los últimos estudios sobre el valenciano en tierras valencianas nos muestran que ha habido una línea de personalidades, muchas vinculadas al cristianismo, que hicieron posible la conservación y transmisión de la lengua incluso en las épocas más difíciles (las anteriores a la ley de educación de 1970, que sustituiría a la histórica Ley de Instrucción Pública o “ley Moyano”, de 1857, según la cual el castellano era la única lengua de enseñanza obligatoria en las escuelas públicas). Muchos de nuestros abuelos, y yo también, pasamos por estas normas y hemos conocido, pues, como también ahora, tiempos para la esperanza. Además, por motivos eclesiásticos, desde 1750, tras una decisión del arzobispo Mayoral, teníamos que registrar nuestros nombres en castellano, a diferencia de en otras tierras del mismo ámbito lingüístico. Desde 1977 lo podemos hacer en cualquier lengua del Estado.

Ello también les ayudará a comprender la pregunta siguiente y su respuesta. ¿Por qué los alumnos adultos del amigo irlandés que me enseña inglés desde hace cuatro años tienen, mayoritariamente, conocimiento del valenciano oral (o incluso, escrito) o de otras lenguas europeas y también del castellano? Veamos por qué…

Doy clases gratis de valenciano y,  por ahora, sólo he tenido alumnos adultos, muy pocos, y de mente abierta y de espíritu democrático. Cuando comento esta oferta (porque soy pensionista y prefiero actuar de manera legal) a muchos castellanohablantes, les añado que si aprenden valenciano con interés tendrán mayor facilidad para aprender inglés, ya que tiene una influencia importante del latín a través del francés, lengua más parecida al catalán que al castellano. Muchas relaciones comerciales y políticas de los condados catalanes, a lo largo de los primeros siglos y hasta el XIII, fueron hacia el sur de la actual Francia, donde también se habló catalán hasta 1659 (Paz de los Pirineos) y hacia la cultura occitana. Aún hay una comarca de Cataluña, Era Val d’Aran (la Vall d’Aran, en catalán), donde se habla aranés (occitano).

Desde mi punto de vista, a un castellanohablante, y más si es de cultura castellana, le interesa saber, como a cualquier persona (indistintamente de la lengua materna o de la cultura de procedencia), que cuando se aprende una lengua, se aprenden valores... En el caso del inglés, la libertad, el respeto por las diferencias (fruto de la política federal) y el espíritu de contribución a la sociedad (la filantropía de la que tanto hablaba Einstein en relación a los Estados Unidos).

Además, conocer otra lengua es un puente para conocer más el mundo y para ser más libre y con espíritu crítico. Y si, además, es de la península, pues… más aún, pues las relaciones políticas son más directas. ¿Cuántos intelectuales en lengua castellana habían leído alguna vez alguna obra del escritor catalán Joan Maragall, abuelo del histórico alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall? Menos de diez, leí una vez en la revista Éxodo. Y eso que la mayoría de sus obras… estaban escritas en castellano.

Volviendo al tema de mi amigo irlandés, con familia de la provincia de Cuenca por parte de la compañera, me comentaba en julio del 2012: "Me parece que al gobierno español no le gustaría que la gente tuviera mayor comprensión del inglés, ya que permitiría acceder a un medio muy importante como es Internet y a tener un espíritu más libre". Coincidimos. Proviene de un país con una cultura muy descentralizada y con mayor visión universalista y más participativa... que la que intentan que predomine en el Estado español y que, desde territorios como los "periféricos", no aceptamos porque sí.

Respecto al tema del diálogo en la histórica Corona de Aragón, en los territorios actuales (Aragón, Cataluña, el País Valenciano y las Islas Baleares), como mínimo, ya hay líneas de actuación partidarias de la no imposición desde el sector históricamente más fuerte y centralista. Tuvo relación con el Noucentisme catalán y con el sector económico y político elitista que surgió desde la Barcelona de finales del siglo XIX y principios del XX con el fin de practicar el desprecio hacia la periferia catalana salvo la zona de Girona, donde se suponía que estaba lo más “in” o “chic” de la lengua y de la cultura catalana. Y esto ha tenido influencia hasta casi el siglo XXI, cuando surgieron voces a favor de la dignificación de la pluralidad desde zonas distintas a la indicada antes. Pero esto es harina de otro costal que también me parece conveniente añadir, para que no suene a adoctrinamiento ni a propaganda barata.

Añadiré que cuando era joven, y también después, viajé, con la familia, mucho a Aragón, a Cataluña, a Andalucía (casi dos semanas y por todas las provincias), a Madrid, a Burgos (con motivo de un encuentro de maestros y educadores, 1997), a Navarra (a finales de los ochenta, a Pamplona; y en el 2000, a Orkoien, población que casi tocaba la capital navarra) y a Galicia. He pasado por Astorga y por tierras leonesas.

En esos viajes tenía la costumbre de comprar el diario de la comarca o de la provincia de la población donde nos alojábamos, para así "hacer cultura". También procuraba hablar con la gente… y escuchar, para aprender sobre el terreno. Y si algún hermano se iba al extranjero, le pedía que me comprara algún periódico, aunque no lo entendiera (un viaje a Nepal o a Marruecos). Éso permitía tener una mente más abierta y, a veces, hasta servía de medio para informar por Aldaia Ràdio (radio local de la población valenciana Aldaia) sobre temas políticos españoles (el franquismo, en la prensa italiana) o sobre la cultura musulmana (con el portugués de Brasil). O saber que en Florida resultaba difícil encontrar alguna obra de Noam Chomsky.

Finalmente diré que en aquella visita a Burgos que he citado antes, concretamente, a unas jornadas organizadas por Acción Cultural Cristiana, resultaba gratificante hablar valenciano con dos ilerdenses procedentes de Santander y de Extremadura y que llevaban más de treinta años viviendo en Cataluña, o pasar buena parte del día con dos madrileños de mente abierta (uno de ellos había estado dos veranos de monitor en tierras valencianas) y comprobar que no sólo había una lengua que nos hacía de puente, el castellano, sino que había mucho espíritu de tolerancia y de hermandad. Ninguno de los cuatro me hizo ninguna crítica por el hecho de tomar nota, en las sesiones, en valenciano, lengua en la que desde hacía poco más de tres años, ya pensaba cuando escribía... Así, con agilidad, le traduje una idea a uno de los dos madrileños.

En síntesis: podemos ir más lejos de lo que pretenden muchos políticos. En son de paz y de diálogo, sin permitir que se intente menospreciar al débil, esto es, poniendo más peso en la balanza, de la misma manera que cuando, sin paternalismo ni caridad mal entendida, nos inclinamos hacia el que nos pide ayuda y, al mismo tiempo, le exigimos que aporte al resto del grupo, es decir, que no viva del cuento.

Nota: Podría escribir más, pero creo que, como mínimo, con esta exposición en castellano, preparada conscientemente para castellanohablantes que no residen en ninguna población de España donde una de las lenguas sea cooficial o esté presente, ya hay bastante.

Con esperanza.

Lluís Barberà i Guillem
Maestro e historiador

1 de septiembre del 2013
 

Una de les coses que m'ha portat a este escrit ha sigut passar per la web https://www.elrellano.com (d'humor) i vore una imatge d'uns orientals. Conec a un amic (1931) que té gràcia per a compartir el temps amb els seus néts, u dels quals prové del Vietnam i ja ha complit tres anys. Hi ha qui ha passat per distints estats polítics i ha conegut, en ells, diferents cultures i, això, al meu coneixement, és positiu, ja que ens obri als altres.

Des de que hi ha major diversitat en el món i estem en major relació amb persones distintes, tenim una oportunitat per a conéixer als altres i, fins i tot, per a conéixer... l'humor de cada cultura. Fa anys era desconegut allò de les caixes de riures i s'incorporaren.

Ara bé, quan fem ús del sentit de l'humor, sobretot per mitjà del joc, del joc de paraules (sense traducció en molts casos) i de lo que ix en eixe moment (i beneficiós per als dos) i ens porta a eixa aïna tan interessant per a conviure i fer més pla el camí, la relació s'humanitza i guanya qualitat. Aixi naixen, moltes voltes, els amics.

I si estem al costat d'algun xiquet, d'algun adult d'esperit jove (fins i tot persones grans) i dels que tenen més paciència que un burro al costat dels xiquets (indistintament de l'edat), assaborim el lloc i l'ambient. I tornem.

H

Una vegada, durant un viatge per França, ben a prop de Bèlgica, l'orfeó en què cantava (l'Orfeó d'Aldaia), interpretà una cançó popular mallorquina, i feu riure al públic, entre altres coses, perquè la intèrpret explicava què deia la lletra i, així, la gent l'entenia. En acabant, el grup la interpretava.

I se m'ha ocorregut açò després d'escriure en Google "humor en les escoles"  i buscar informació sobre l'últim mes. I sí: hi ha un enllaç, a partir d'un bloc en català, en què podem escoltar una obra ben coneguda de Verdi sobre l'alliberament dels israelians respecte a l'Egipte. I n'hi hauran més, d'estos exemples.

De la mateixa forma, sabem que hi han persones que incorporen l'humor en els seus treballs, siguen obres artístiques, siguen de recerca. I és que això sempre fa més agradable i entretinguda la lectura.

D'això també en podem trobar en els sainets, obres còmiques.

I fins i tot, crear-ne nosaltres, com ara, per mitjà de l'escriptura lliure en les escoles, en els instituts o, fins i tot, en les escoles de Magisteri o en altres facultats o centres. És prou que, per exemple, partim d'un xicotet text o que, de la manera més oberta, donem carta blanca per a que l'alumne s'esplaie i s'expresse així. Intuïxc que en eixos camps de llibertat ix més voltes l'humor i sense pretendre-ho cap dels dos, ni el mestre ni l'alumne. Així m'ha passat o ho he vist, durant algunes sessions amb persones adultes. I tots ho agraïm... ¡I tant!

Hola,

Una notícia nova, i que podem considerar interessant, és que "Els optimistes" continuaran l'any que ve, després d'este any que acabà, entre altres coses, amb el disc que podem escoltar si, per exemple, en Internet, busquem https://www.324.cat i llegim "Els optimistes" treuen cançó pròpia de l'estiu amb Marina Rosell. Es tracta d'una colla que ha creat un programa en Catalunya Ràdio i que ha tingut prou de ressò.

Que passeu un bon dia.

Després d'obrir Google i d'escriure "els optimistes lletra", m'he trobat amb un bloc amb una introducció, el vídeo i la lletra. ¡Quasi res porta el diari!. Podem trobar-ho en https://blocs.cpnl.cat/quartsdenou/2013/06/04/la-canço-de-lestiu-lestiu-mes-optimista/. En qualsevol cas, ací ho tenim. Que passeu un bon dia i un curs nou.