Benvolguts internautes,
No m'ha tocat la Grossa, entre altres raons, perquè no havia jugat. En canvi, sí he llegit, adés, unes línies en el suplement del diari Ara dedicat al món de l'emprenedoria, Emprenem. En una columna, l'empresari Pau Garcia-Milà ens comenta que val la pena marcar-se objectius i anar dividint-los, de manera que resulte més fàcil el dia a dia i, així, també, sentim que les coses es poden fer de manera més fàcil.
Això és, com en vespres de passar a viure independent dels meus pares, em digué una amiga que torní a vore com a psicòloga i sexòloga en un lloc públic pròxim a on visc:
a) Primer, comença per lo que més confiança et done, per lo més fàcil en este moment.
b) Després passa a allò que et requerisca un poc més d'esforç i que al principi ni ho somiaries.
c) Finalment aplegarà el dia en què diràs "Ací 'em' quede", va dir ella. Parlava, és clar, de fixar-nos, en eixe cas real i històric, a viure en eixe lloc que en altres temps haguera semblat impossible o dificilíssim. Ara bé, en realitat inclou la frase "He resolt este tema. Ara, al següent...". Així, entrarem en el cercle virtuós de la renovació, de l'esperit jove i, com els dic als estudiants de valencià il·lustrat, "pensareu que val la pena viure i que podeu fer molt i compartir molt amb els altres".
¿Quin nom rep esta tècnica? Desensibilització sistemàtica. És a dir, deixar d'estar fortament sensibilitzats per un tema i passar, gradualment, a abraçar el nou amb simpatia. Resulta molt pràctica per a persones que han tingut molta por al canvi en algun moment. A hores d'ara, em resulta molt més fàcil canviar, això sí, fruit de la pràctica i d'arribar a un moment en què prens les decisions amb major agilitat després d'haver contrastat huit formes diferents (per exemple, de gestió d'un restaurant) i d'haver raonat amb persones amb algun membre de la família (sovint en grups de menys de cinc treballadors) i amb idees que et deixaven sorprés. Un exemple: un amic em contà un dia que els seus pares i una tia gestionaven l'empresa com si treballara un treballador més. A eixe treballador li assignaven la part de diners que li corresponia. ¿I això? Perquè així, en cas de fer alguna inversió extra, tenien a l'abast una quantitat mínima en el pot. Un dia, gràcies a això, poguí eixir al pas... i, fins i tot, pagar-me un dinar i el trasllat de València a casa, després d'una consulta mèdica.
Des d'ací, i de manera internàutica, envie una abraçada d'ós i un Bon Nadal a tots els lectors i, vos anime, a fer-vos la llista de propòsits, no sols per a enviar-se-la als "Benvolguts Reis d'Orient...", sinó per a comprovar, dia rere dia, que val la pena viure amb alguna i·lusió, amb una mirada més agradable i amb esperit jove.