L'altre dia, mentres raonava amb una amiga que treballa com a bibliotecària, sobre el tema de l'excentricitat, ens eixí, poc o molt, la conversa següent.
-- Jo preferixc ser excèntric, eixir-me'n del centre, no anar per la vida buscant ser el centre... I perseverar -li comentí.
-- Sí, és que estar en el cel i que tot t'ho donen bo i fet, és molt avorrit -va afegir ella, Rosa.
-- Sí. I en l'infern et cremes. Una cosa és treballar i, ben diferent, cremar-te -continuí. I el purgatori... No, tampoc, la indecisió no em convenç -rematí.
-- ¡La imaginació!: "la octava dimensión" -afegí ella.
Finalment, nosaltres i una altra treballadora que havia escoltat tot amb atenció i somrient, mig rient-se, esclatàrem a riure. Havíem aprés que u dels camins més efectius per a la llibertat (en el sentit modern, el que inclou sentiment d'alegria i benestar, és a dir, l'excentricitat) era... la imaginació. I en eixe espai, dimensió, món... (o com vullgau dir-li), hi ha molta lleugeresa i poques regles.
Per això, des del xiquet que vola amb la imaginació, fins al jove amb il·lusió, l'adult que escriu amb optimisme i que imagina o, fins i tot, el típic avi de ment oberta jugant amb un xiquet, s'ho passen molt bé i, en acabant, afigen: "¡Caram, que ràpid ha passat el temps!".
Com a anècdota vos comentaré que estes últimes nits, u dels camins que he utilitzat per a adormir-me amb facilitat ha sigut recordar eixe moment de joia, ja que els records agradables (com també l'humor constructiu, el que modernament diem "positiu") ajuden a un bon son.