Durant una classe de valencià impartida per Pere Riutort en Magisteri, poguérem llegir un document de la Unesco en què es recomanava que els xiquets, des dels sis anys, tingueren coneixement d'una llengua més, a banda de la pròpia. Els motius eren clars: facilitaven l'obertura, la tolerància entre les persones.
Doncs bé: fa cosa d'un any poguí vore i escoltar un vídeo publicat en Youtube en què una dona explicava com un xiquet valencià que havia tingut accés al valencià i al castellà des del primer moment i que començava a aprendre anglés, per iniciativa pròpia, s'inclinava abans pel valencià que pel castellà... a l'hora de triar dos llengües (una i l'anglés).
Personalment crec que té el seu motiu. Si observem la proximitat entre eixes tres llengües, fàcil de comprendre si fem un mapa lingüístic peninsular amb el moment del naixement de les llengües, observarem, d'esquerra a dreta, les llengües següents:
1. Gallec
2. Asturià
3. Castellà
4. Basc (no romànica, no prové del llatí)
5. Aragonés
6. Català (els històrics comtats catalans)
I si passem cap al francés, llengua que ha passat moltes paraules a l'anglés, tindrem com a setena llengua...
7. Occità
Durant els primers segles, el català i els territoris comtals, mantingueren molta relació amb el sud-est de l'actual França, l'Occitània.
Si anem pel món, val la pena saber una miqueta de tot, tindre diversitat temàtica i, així, fer més senzilla i agradable la vida diària. I si coneixem altres persones i tenim un poc de cultura general, també. Tota pedra fa paret i l'aprenentatge no té límits, com tampoc l'ensenyament. A mitjan dels noranta llegia en El País el cas d'una dona de 95 anys si fa no fa que ensenyava debades en sa casa... Havia sigut mestra.
Una abraçada.