"... que tire la primera pedra" (Jn 8,1-11).
Amb aquestes línies l'únic que podríem dir és que resulta realment denunciable i vergonyós que en un estat com Espanya (amb moltes cultures en un mateix territori polític) i en què moltes persones diuen que les coses no van bé i que, sense pudor, no paren de demanar i esperar que els ho donen bo i fet (i, si pot ser, des del govern, en qualsevol de les seues dimensions administratives, des de les centrals fins a les locals, molt millor), estem assistint a moments en què, realment, cal fer una anàlisi interior, sobretot des de les persones sense escrúpols que es dediquen a ficar-se en la vida privada dels altres, a difondre informació tergiversada o a no tindre dos dits de coneixement ni sensibilitat pels grups més dèbils i històricament marginats pel poder i els seus tentacles d'influència educatius o legals (dones, persones amb discapacitat, immigrants, pobres, minories sexuals, etc.).
Hem de passar, i sense pèls en la llengua ni deixar-ho estar i no pegar ni brot, de ser persones esperant a l'assistencialisme (segle XVIII, Tot per al poble, però sense el poble) o al paternalisme, a una cultura de conscienciació (que no de sensibilització), això és, cal que prenguem consciència de la nostra condició de ciutadans i ciutadanes amb drets i deures: només les persones lliures es fan responsables dels seus actes. I també cal que no deixem passar esta classe d'actituds impròpies d'una societat en què moltes persones volen posar-se l'etiqueta de "demòcrates", "modernes", "persones avançades", "d'orde", però que, en acabant, quan ouen que u avisa a la policia, s'amaguen com els ratolins quan veuen al gat. Pura hipocresia.
Així, poguí presenciar en un restaurant i tot, una parella que deia anar justet al final de mes i, en acabant, quan u no estava present allí, al seu costat, com tampoc al d'un treballador d'un comerç local, parlar amb frases que u, fruit de la seua experiència, sap desxifrar i comprendre com un insult camuflat. Vosaltres direu. ¡Ah!...¡i ja sé a quin local comercial no tornaré a anar, per molt conegut que siga i que estiga en un punt de molt de pas! Dic el pecat, però no qui peca. I passaré la veu, però no per escrit. Hem de boicotejar actes i persones així com també ho faríem per motius de racisme o de masclisme. No els ho hem de permetre: totes les persones tenim dret a una vida digna, estiguem pagant hipoteques o no i portem bigot o no, per dir algunes coses. I ho podem fer de manera ben fàcil: difonent el seu nom de paraula o per correu, però no per escrit en una web, ja que seria una forma de fer-los publicitat. O bé, recorrent a emissores lliures com Ràdio Klara. O a les que se vos ocórreguen.
Igualment recordarem, com a xicotet detall, que els dos grups que més prohibicions han patit al llarg de la història legal han sigut les persones afectades per la lepra i les que ho eren per l'epilèpsia, des de l'antiga Mesopotàmia i tot. Algunes persones sabem que hi han grups que estan treballant per una major participació i presència de les persones amb lepra (per exemple, Fontilles) o personal mèdic i micromecenes (encara que no figure este terme en un informe econòmic intern) en el cas de l'epilèpsia en el País Valencià, com qui podria dir altres camps, i fer vida normal a nivell social (començant des de la casa i lo més íntim).
Qualsevol persona que es fica un moment en la pell de l'altre però sense xuplar les seues emocions, pot comprendre com se sentiria en el cas de posar-se les sabates del veí o de la mare. O què li passaria, per exemple, si de la nit al dia passara a tindre una persona molt pròxima (o ella mateixa) amb un element secundari després de la seua condició de persona. Per això parlem, en primer lloc, de persones. I, en acabant, afegim "amb...". Perquè no naixem, ni busquem ser-ho i, sobretot, perquè per damunt de tot, som persones amb els mateixos drets i deures que cada una de les altres persones que formem la societat.
Deixem-nos ja de realitats virtuals, de passar-nos hores i hores raonant sobre els veïns (i sense donar la cara ni parlar en presència de les persones afectades), la qual cosa no indica sinó una por espantosa al ridícul, por que, curiosament, està molt present a l'hora de... reviscolar l'economia. ¿O és que les coses no tenen connexió entre si i són simples fets aïllats? Sospite que, si en bona mida prosperarà l'economia, ho farà perquè el govern ha introduït una llei més favorable per a mamprendre, com ja va prometre abans d'arribar al poder. I, també, que si cada u de nosaltres vol un demà millor, haurà de llançar la primera pedra... però ben lluny, com podem llegir en una rondalla valenciana recollida per Enric Valor, com a condició indispensable per a anar ben lluny, no mostrar-nos conformistes i millorar, com a persones i com a ciutadans. El govern fent realitat una promesa i moltes persones en el carrer, podem fer molt. I el govern (en qualsevol dels seus nivells administratius) l'integren persones, no butaques per a estar calentetes ni pixatinters.
També vull donar les gràcies a les persones que feu costat a qualsevol d'estos grups, indistintament de qualsevol de les vostres variables (sexe, cultura, color de la pell, edat, etc.). U dels lemes que més m'agrada és el dels mosqueters, el de Suïssa, ja que és una defensa de la singularitat i una crida a la solidaritat: jo i nosaltres.
Ens necessitem els uns als altres, no som illes en la mar. Fins i tot sabem que la illa de Gran Bretanya ja té canal amb el continent europeu... Moltes mosques maten un ase.
Finalment, convide a canviar de tema i, sense oblidar-nos dels grups històricament marginats, treballar per una societat més participativa, tolerant, justa, solidària i feliç.