A hores d'ara hi ha un tema que a molts castellanoparlants no els deixa dormir (és un dir). Es tracta de les iniciatives pacífiques a favor dels drets dels pobles.
Quan els parla algú de la possibilitat que un futbolista d'un equip el deixe i passe a un altre, siga estranger o del mateix estat on ara viu, ho veuen un tema "normal".
A partir d'este exemple, passaré a exposar el tema següent.
¿Què passaria si una persona, una família, un grup social o un poble decidira organitzar-se de manera federal i difonguera el seu missatge? Ningú no trobaria incorrecte que, per exemple, un futbolista demanara firmes per a que això fóra possible (el pas a un altre equip); ni tampoc que un fill aspirara a viure independent dels pares i, així, poguera organitzar la seua vida a partir del seu projecte vital.
Hi han hagut fills, en la història de la Humanitat, com ara, el Poble Valencià, durant moltíssims anys amb una forta tradició federal, la qual, per exemple, es veu reflectida en les Corts de Cadis i en les propostes que feren allí alguns representants valencians. Fins i tot, durant la II República (i parle de temps de pau) es va aprovar l'Estatut català i quan estava a punt d'aprovar-se el valencià, començà la guerra. El basc, i sense tots els territoris en el mateix bàndol, es va aprovar, amb la qual cosa podem dir que el de Catalunya fou l'únic que s'aplicà abans que esclatara la guerra a causa del sorgiment militar d'una part de l'exèrcit que es negà a reconéixer el govern legitimament sorgit de les urnes eixe mateix any.
¿Quants estudiants universitaris saben això?
¿Sabíeu que el dia que s'anul·laren els furs bascos en les Corts espanyoles (últim terç del segle XIX) un diputat va dir "Algo grande muere hoy en España" i hi hagué un silenci sepulcral? Això ho vaig llegir fa anys en un llibre d'educació per a la convivència editat pel Ministeri espanyol a finals... dels setanta.
¿Quants estudiants de Magisteri, posteriors als del curs 1992-1993 i formats en la Universitat de València, l'única que ensenyava l'especialitat Humanes quan jo comencí (1991-1992), s'han interessat per la lectura de la història d'Espanya des de més de dos punts de vista? En el meu cas, vaig accedir a un tercer, el basc, amb la lectura d'un llibre escrit per Iñaki Anasagasti, una de les poques persones atrevides que ha posat en qüestió (i abans del tema de la cacera en Àfrica) la figura del rei, una persona que, amb la llei en la mà (la Constitució del 1978) no és responsable dels seus actes... "Agur Aznar. Diario de un vasco en Madrid". Ens conta que la història del País Basc es fonamenta, com la de Navarra, en la política del pacte, allò que tantes voltes practiquen en Irlanda (on tracten de buscar el màxim acord possible). En canvi, en els territoris de la històrica Corona d'Aragó (ara, en Espanya, representats per Aragó, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears), és la federal, com la de Gran Bretanya o la dels Estats Units: tots reconeixien al rei i, a canvi, el rei reconeixia i respectava les lleis i costums dels diferents pobles, també coneguts, aleshores, com a nacions.
El terme nació té a vore amb el verb nàixer. I lo que vaig a escriure ara, vos ho podreu creure o no, però és real. Una dona sevillana que coneguí un dia, i que porta molts anys vivint en Alaquàs, des de ben xiqueta, em digué: "Yo soy sevillana, pero me siento valenciana. Mi nación es la que me da de comer". Era la primera vegada en ma vida que oïa la forma nación en referència a "Tierra que me acoge" en boca d'una persona castellanoparlant de nacionalitat espanyola. Em té igual que m'acuseu de lo que vullgau: tinc la consciència tranquil·la i, com que la tinc així, no em pose nerviós.
Durant els darrers trenta anys estem assistint al sorgiment de xicotetes nacions, ara amb intenció de créixer i desenvolupar-se com a estats lliures i sense poders absoluts, en Europa. No sé si sabreu que en la històrica URSS s'intentà imposar el ball col·lectiu en repúbliques asiàtiques que no tenien eixe estil de ball. Això es pot llegir a partir de la lectura d'un llibre de música que hi ha en la biblioteca d'Aldaia i que tracta de la música del Pacífic i altres llocs. A finals dels huitanta, les històriques repúbliques bàltiques, tornaren a la seua independència i, així, a deixar arrere un històric pacte entre dos règims dictatorials: el nazi i el soviètic.
¿Què passaria si Catalunya s'independitzara? ¿Per què diferents presidents del Govern espanyol s'han negat sovint a fer públiques les dades de quant aportava Catalunya a l'estat? Qui calla, atorga.
Finalment, direm allò que estaríeu esperant: una organització federal de la vida (i deixar que u s'organitze com vullga sempre que ho faça per mitjans no violents) juga a favor d'una educació que tinga "com a objectiu el ple desenvolupament de la personalitat humana i l'enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals" i que promoga "la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i tots els grups racials o religiosos, i també el desenvolupament de les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau".
Les línies anteriors formen part del dret a l'educació (art. 26.2) de la Declaració Universal dels Drets Humans. Ser educat no és tindre set carreres acabades ni dir "sí, senyor" a tot, ni no pixar en el carrer davant de l'Ajuntament, és més que saber fer la o amb un canut o que fer-se una palla en la intimitat, que no necessàriment a fosques. És obrir-se a l'altre i condemnar els intents d'abús i d'imposicions.
Necessitem, urgentment, una educació més orientada als valors i a la qüestió humanista i del pensament lliure, si volem un món més creatiu, juganer i amb sentit de l'humor, és a dir, lluny dels paradisos dictatorials o dels amics de les unions que procuren privar a l'altre dels drets que sí gaudix el més fort.
Una abraçada i a dialogar, amics.