Hui, durant una conversa en una llibreria, ha eixit a relluir el tema del perdó, després de fer una fotocòpia del Levante-EMV (20 de novembre del 2013) amb una entrevista a Irene Villa, periodista, conferenciant, escriptora i esportista que va patir un atemptat d'ETA quan tenia 12 anys.
Per a avançar és menester perdonar.
Perdonar és una cosa que incloc com a imprescindible en l'educació: és clau en el benestar de la societat i en les persones que volen tirar avant. Quan perdonem ens llevem una llepassa de damunt, ens obrim al món nou i a la novetat i, igualment, aplanem l'optimisme i la vida en comunitat.
En els últims dies estem assistint a notícies al voltant de l'alliberament de presos d'ETA i de persones que han donat un pas avant i han obert les portes (físicament i tot) a persones que participaren en atemptats de grups armats distints. També he pogut trobar posicionaments de polítics del PP del País Basc ben distints als del PP a nivell estatal.
També podem llegir, almenys en els mitjans de comunicació més oberts a la veracitat i que procuren oferir-nos una visió més global de la informació, a mesures de l'ONU condemnant el franquisme i donant al govern espanyol un marge d'un any per a que el denuncie.
U dels meus avis, el matern, estigué present en tres camps, tots ells en Espanya i durant la guerra: u dels tres no el conec, el segon és el de Pozoblanco i el tercer estava en Castuera. Ho passà molt dur en el de Castuera i sovint ens deia allò de "Passar més fam que en Castuera". A primeries del 2003 vaig iniciar un estudi al voltant dels camps de concentració espanyols i em vaig adonar que moltes famílies espanyoles estaven buscant a persones desaparegudes. Quan presentí la síntesi final, ma mare, una tia casada amb un fill del meu avi i un altre oncle el varen acollir amb interés, ja que no sabíem res d'allò.
1. El meu avi estigué en un camp d'extermini, el de Castuera.
2. Es practicaren tècniques que es milloraren en els camps nazis, com la "corda índia".
3. Hi havien cinc torres de vigilància per a que ningú intentara eixir-se'n del camp.
Uns alaquasers el visitaren i digueren: "L'hem de traure com siga". I ho aconseguiren. Tornà a casa un 4 de maig de 1939. Ma mare naixeria quatre anys després exactes: el 4 de maig de 1943.
No tinc cap ressentiment amb cap dels militars ni de les persones que estigueren en aquells camps; és més, ELS PERDONE.
Crec que notícies així ajudarien a que els xiquets, els jóvens i els adults d'ara, indistintament de l'edat, comprengueren quant es guanya fent ús de la paraula justa, dels actes d'amabilitat, de les denúncies sense crits ni actes vandàlics, de donar-nos les mans, de tindre sentit de l'humor, de l'esperit científic i constructiu, de la creativitat...
No m'importaria raonar un temps amb els descendents d'aquelles persones que estigueren en el camp de Castuera, ni d'acollir-los en ma casa. Vullc assenyalar, en eixe sentit, que en casa han entrat tota classe de persones: una dona vinculada al 15-M (amb el qual no coincidixc, per l'estil d'organització), mon pare (amb qui compartixc alguns punts i en temes d'història o d'ensenyament tenim moltes diferències), ma mare (qui té punts de vista diferents sobre temes com el present econòmic), policies, adults naturals de Sud-amèrica, etc.
¿Per què? Perquè una de les coses que més m'agrada en el dia a dia és escoltar a persones que són distintes a mi, compartir un temps amb elles, aprendre i intercanviar experiències i coneixements. Ho faig sovint en "la Plaça", en el carrer, en els restaurants, en els comerços, en el mercat, en els quioscs, en la família, amb els amics, etc.
En eixe sentit, no hi ha cap limitació ni parapeu: tots podem obrir-nos als altres i, en acabant, triar amb qui volem fer camí i amb qui no. Tinc un amic que és creient i no té cap però a raonar una miqueta amb testimonis de Jehovà, malgrat que no comulga amb grups així. Creu que tots es mereixen un respecte mínim com a persones i que, encara que siga per curiositat, ha fet passes que no es podrien imaginar. També ha estat en contacte amb la maçoneria, etc.
Un detall més: en el món de la grafologia, la casa està simbolitzada pel cap i sabem que "Cada casa és un món" i que tindre la ment oberta és com fer una "jornada de portes obertes". El cap de família, el cap de colla, el director, el cervell del grup, etc. són metàfores que emprem en el dia a dia. El perdó també pren part en este sentit. Així, quan estic en el llit, abans de dormir, faig un repàs del dia i perdone (si cal) a les persones que en algun moment m'han ficat la cameta o han intentat amargar-me el dia: vullc dormir en pau, tindre la ment tranquil·la i dormir somiant amb els angelets, com aquell qui diu.
A més, podem dir que perdonar és un acte positiu que fins i tot ajuda a favor d'un ensenyament de qualitat, ja que humanitza les relacions, ens recorda que vivim per a conviure i que la humanitat ha prosperat científicament i moralment, com diu Josep M. Espinàs, quan no ha tingut por al saber. I jo afegiria un punt més: i a perdonar.
Torne a dir-ho i així tanque este escrit: perdone als qui feren mal al meu avi Miguel (1906-1992), una persona molt humana i que mai em ridiculitzà ni em desconsiderà com a persona. Defenia la llibertat d'expressió, a la persona per damunt de la seua visió política, li agradava el joc nét i, entre altres coses, estava a favor de la participació dels néts en jocs amb els avis. La història està plena de persones amb una actitud reconciliadora i que buscaven fer el bé. I el present, també: de segur.