L’EXPRESSIÓ “PENSAT I FET”
Un reflex de la cultura mamprenedora valenciana i de l’esperit universalista
Origen d’este estudi
A mitjan juliol apleguí a una conclusió que no esperava: l'expressió Pensat i fet no es correspon a la castellana Dicho y hecho. Era intuïtiva.
Això sorgí després d'haver llegit part del llibre d’investigació El que fan els millors professors de la universitat (Ken Bain) i, en acabant, d'haver raonat quasi una hora amb Antonio (l’adult que assistix a les sessions de valencià) sobre les seues perspectives de cara al curs que ve, quin estil d'ensenyament preferia (el democràtic, el memorístic o el de passar-ho bé), alguns temes sobre perspectives laborals, etc.
Li havia comentat que, a voltes, val la pena prendre decisions audaces i socialment respectuoses amb l'altre, mostres de tolerància però no de rebaixar-se a possibles abusos.
En acabant vaig llegir un article de Roser Santolària que figura en Internet, sobre alternatives als llibres de text.
No m'ho esperava, ja que encara que ell i jo havíem raonat amb tranquil·litat sobre temes que ens agradaven i que consideràvem claus, no ho havíem fet de manera filosòfica, com aquell qui diu.
L'alternança d'activitats i de moments de calma i activitat, està prou demostrat en el món de l'estudi de la creativitat (i en el de la psicologia), que juga a favor d'idees noves i fins i tot d’interessants.
I menys de vint-i-quatre hores després, de matí, durant la sessió d’anglés amb Garrett (d’Irlanda), va eixir el tema dels valors, el llenguatge i les llengües.
L’expressió en anglés, segons un irlandés
L'anglés, segons Garrett, l’amic que m’ensenya anglés des de fa més de quatre anys, unes quaranta-cinc hores a l’any, traduïx "Dicho y hecho" amb la idea de que complirem lo que farem ("Hem dit a les dotze i així ho fem", com ha dit ell). Com que em pareixia molt distant de la castellana i de la valenciana, li ho vaig preguntar, intentat confirmar-ho. Ell afegí: "No, no, és eixa; almenys en anglés". Així, amb l’expressió “Done and dusted” (literalment, “Fet i sense pols”), l’anglés inclou la idea de donar per tancat un tema i en el moment a què s'havia acordat prèviament ("finished").
El “Dicho y hecho” en alguns diccionaris
El castellà, amb la cultura castellana, no en la línia d'afavorir la creativitat (centralista), possiblement s'incline més per exemples que pareixen artificials, com ara, anar-se'n a Londres, en menys de vint-i-quatre hores... Diu així: “Decidimos ir a Londres, y, dicho y hecho, esa misma tarde sacamos los billetes”.Figura en el Diccionario del estudiante (Real Academia Española, Ed. Santillana, 2005). La veritat és que fan ganes de trencar-se a riure, ja que xoca amb la realitat que observem a peu de carrer i que mostren els estudis sociològics o sobre esperit creatiu que, mitjans com Expansión o Cinco Días, premsa sobre economia, mostraven en l’últim trimestre de l’any 2011. Parlaven del por al fracàs, a experimentar i de la poca cultura mamprenedora... a nivell d’Espanya. O, per exemple, el diari Ara, en l’article “Un estiu a Sillicon Valley” (8 de juliol del 2012), quan parlava de la política tan distinta entre la cultura anglosaxona i l’espanyola, com mostraven alguns jóvens espanyols, triats per a estar un mes allí: havien rebut major optimisme, esperit experimental, menys por al fracàs, major sentit pràctic, més inclinació per la idea en lloc de per l’organització feixuga (per exemple, d’un estudi), etc. Ara bé, els estudis de l’entitat de màrqueting Amway (Amway European Entrepreneurship Report 2012) mostren valors distints, a nivell global i, després, quan passa a oferir-los per zones geogràfiques de l’Estat.
Tornant al tema de la cultura castellana, després de la lectura de la frase del diccionari de la RAE, podríem fer-nos la pregunta següent: ¿quanta gent castellanoparlant sap anglés o alguna llengua que es parle en Espanya? Ben poca, tema que els porta a no decidir-se a emigrar. Si jo no ho faig, en un viatge lliure, si no vaig acompanyat d’algú amb un domini notable o alt... imaginem-nos eixe viatge... I els bitllets, el mateix dia...
O pensar en la possibilitat de casar-se i fer-ho al sendemà i, per tant, en menys de 48 hores (tret de l'obra Diccionario de dichos y frases hechas, d'Alberto Buitrago, Ed. Espasa). Diu així: “Dijeron que se casaban y, dicho y hecho, al día siguiente fueron al Ayuntamiento y en una hora ya estaban casados”. ¡Quina agilitat burocràtica! ¡Però si una persona molt pròxima a mi m’avisà, possiblement, una setmana abans com a mínim, fa menys de tres anys i en u també civil! Podríem afegir que este cas en castellà, com aquell qui diu, no se’l creu ni Déu, per a qui, com sovint diuen molts creients, no hi ha res impossible.
Un exemple, i també d’este últim matís (actuar de manera quixotesca, és a dir, precipitada, amb la possibilitat de negligència i tot), forma part d’un fet real transcorregut fa pocs dies en un restaurant cultural de prou de ressò, de la localitat on vixc. Així fou...
El castellà, amb la cultura quixotesca, no participa del “pensat i fet”
Dilluns 15 de juliol em digueren que no havien pogut comprar encisam en la botiga on ho fan quasi sempre. Dimarts ja els parlí de tres cases de fruites i verdures on també en venien, ben pròximes, i on solien tindre cap a les dos, hora a què ja solc estar dinant eixe plat o el primer del dia. Dimecres... botà la llebre.
I ara, sí. Li ho comentí, aleshores, a un treballador prou distint als més encertats, qui m’eixí amb un estil molt prepotent que podria posar entre l’espasa i la paret a tot l’equip i, fins i tot, a desprestigiar-lo, ja que saben cap a on remen. Després de fer-li algunes preguntes respecte a eixe ingredient (i ja amb un to assertiu i sense deixar-me dur per les excuses), em soltà, que l’ensalada era un element que no es cobrava i que s’oferia debades.
¡Era la primera volta que ho oïa, com també un valencià que estava al meu costat, client més passatger (algun cafenet, llegir un poc la premsa...)! I m’afegí que ho faria "¡Porque me sale de los cojones!" o "¡Porque me da la gana!". Este és culturalment castellà, encara que tinga uns trenta anys. Sabem que el "Sí porque sí" va molt en línia del pensament de molts governs espanyols. No és la meua manera d’actuar, ja que este “sincericidi” (terme psicològic amb què s’indica l’abús de sinceritat que pot posar en risc les amistats o les relacions humanes) sé que no em faria costat i sí mantindre la calma i actuar amb mà dreta i sense faltar a l’altre.
A diferència d’este treballador, sóc fill de familiars valencians de cultura valenciana (com a mínim, tres generacions arrere). N’hi han que ocuparen càrrecs socials o públics (Pare Guillem i advocat Palop Guillem –padrí del meu avi matern-), com ho mostren alguns noms de carrer d’Alaquàs. Altres portaren xicotets negocis (tallers, drogueries, forns, botigues, etc.) en distints pobles de l’Horta. U d’ells, hagué de tancar un comerç perquè el tracte amb els clients no era precisament oportú... i provenia de pares amb cultura de l’esforç i amb esperit creatiu.
¿No fou desencertada l'eixida del treballador, qui posà en risc a tot l'equip? Segons ell, podem pensar que no i també afegir, per escrit o de paraula: ¡clar que fou "Dicho y hecho"! almenys, d'acord amb els exemples d'estos llibres en castellà i de més d'una decisió política clau, o d'articles en la premsa espanyola en castellà. Com també l’exemple següent, que sembla alié a la cultura catalana, una de les més creatives al llarg de la història i, fins i tot, a hores d’ara, com vorem més avant.
Quant a la definició que apareix en el Diccionari de locucions i frases fetes (Joana Raspall / Joan Martí, Edicions 62, 1996), en una línia que no sembla de la cultura catalana o valenciana, vinculades a la Corona d’Aragó, diu així: Impulsivament. "Va dir que volia anar-se'n i dit i fet, va agafar la maleta i va marxar". ¿Una maleta? En primer lloc hauràs de saber lo que portes i imprescindible. Jo porte un carro i no se m'ocorre anar-me'n al xalet dels meus pares, com el diumenge passat (14 de juliol) i fer-ho sense saber, per exemple, si porte les medecines en la bandolera o si hi ha un pulveritzador per a tirar-me aigua al cap, o alguna botella d’aigua... i plena: són elements que considere bàsics, perquè els altres, poc o molt, es poden incorporar al pas.
En resum, de tot lo que hem exposat fins ací (sobretot, respecte als exemples de les publicacions) podem dir que la literatura ens n’oferix que no sonen creïbles: ni el de la RAE ni el de la boda (al sendemà, en l'Ajuntament...) ni el de la maleta. Almenys crec que no convencerien a una persona amb dos dits de coneixement. Com diu mon pare, humorísticament: "Eso no te lo crees ni ti".
La cultura valenciana i exemples externs que podríem considerar també tipus “pensat i fet”
Que una cultura tinga un estil predominant, no vol dir que siga la mare i pare d’eixa manera d’actuar, sinó que és el majoritari. I ho escric perquè conec persones de cultura castellana que també ho fan. Un exemple, una andalusa de Sevilla (1948) d’eixes que et diuen “¡Mi 'arma'!” (= ¡[Jesús], mi alma!), en valencià “¡Oh, Déu meu!”..., amb bon sentit de l’humor, que participa molt de la vida valenciana en la població de Santa Maria del Puig, que té esperit creatiu, conciliador i constructiu, que treballa per la llibertat, que es mostra oberta al proïsme... Porta més de vint anys vivint ací i respecta la singularitat valenciana i promou també l’universalisme.
Després d’este afegitó que considere bàsic, direm que, pel que fa a declaracions ben pròximes i del ministre espanyol d’Economia, De Guindos, sobre la recuperació econòmica (entrevista en El País, 13 de juliol del 2013) podem pensar que no són un pensat i fet a l’estil castellà, sinó al valencià, és a dir, en què es pensa en lo que es farà, encara que la decisió siga ràpida... i amb un sentit comú no qüestionable.
Eixes manifestacions polítiques connecten amb altres dades de publicacions o mitjans diferents: Emprendedores (juliol del 2013, p.6-7, sobre l’augment de les vendes d’aliments i la major facilitat legal, d’ara, en Espanya i les possibles millores de la futura llei de mamprenedors), Canal 9 (en al·lusió a l’augment del turisme en abril i maig, respecte a l’any passat) el diari Ara (15 de juliol, editorial, p.3, i el reviscolament de compres en zones destacades de Barcelona per mitjà de capital estranger), per posar-ne alguns exemples, d’este tema.
Finalment, i ara tornant al meu amic irlandés, sobre la possible no coincidència entre el castellà i el valencià, li l’he justificada amb els següents arguments:
a) Estudi Amway European Entrepreneurship Report 2012. Les zones més creatives són, primer, Catalunya i, a continuació, el País Valencià.
b) L'organització federal, que encara perviu ací gràcies a que no hem abaixat el cap davant el centralisme, afavorix que les coses, a més de pensar-les, es facen, ja que hi ha major esperit de risc i menys sentit del ridícul. Soltar un “¡Porque aquí, ahora, mando yo!” (sic) crec que no va en la línia del federalisme i sí del centralisme.
El 19 de juliol, durant una conversa fluïda entre una sevillana d’Alaquàs (i resident ací potser més de cinquanta anys) i jo, li he sentit: “Yo soy sevillana, pero vivo mucho tiempo aquí. Mi país es el que me da de comer”. Era la primera vegada que oïa, en castellà, la paraula “país”, a peu de carrer i amb la idea de “terra en què una persona viu o de la qual és originària i tot, no necessàriament un estat políticament independent”.
c) Per això tenim dret a defendre amb assertivitat (“Al pa, pa i al vi, vi”) la singularitat dels distints pobles des d’una inclinació per la tolerància entre ells i com a patrimoni de la Humanitat. És una oportunitat, per tant, per a crear ponts amb les persones que, independentment d’on hagen naixcut, creuen en la bondat de l’altre i aposten per una major humanització de les relacions i per una obertura a l’exterior.
En eixe sentit, la consulta en la web Viquipèdia (la versió en català), ens mostra que la Corona d’Aragó tenia una cultura molt universalista, pel que fa a l’ús de les llengües en els documents diplomàtics que s’enviaven a l’estranger, segons eixa pàgina d’Internet, a Armènia i tot.
La cultura mamprenedora afavorix la confiança
Este punt resulta molt clau, al meu coneixement, en l’ensenyament de la història i de les relacions humanes. Només quan hi ha molta confiança, les coses, a més de pensar-les, es fan... perquè no hi ha sentit del ridícul sinó un afany de llibertat i de contribuir a l'altre, a més de democràcia. I un esperit federal (o el pactista, present en la cultura d’Irlanda) li fa un pont de plata. I, fins i tot, si no va avant, no es veuen com un fracàs, sinó com una experiència més que ajuda de cara al demà. Podem pensar, atenent a les dades del que podríem ja dir “Informe Amway 2012”, per fer-lo més curt, que amb l’expressió “Pensat i fet” es reflectix una manera de ser ben diferent de la castellana i que això, sense caure en allò de si ho portem en la sang o no (no m’agrada este estil de parlar o de fer política), no té res a vore amb la política de desprestigi dels pobles peninsulars: “los vascos son unos terroristas”, “los catalanes, sí, trabajadores, pero avaros”, “los valencianos son muy despreocupados y festivos”, “los aragoneses son sencillos y cabezotas”, “los andaluces son muy graciosos, pero perros”, “los madrileños son muy chulos”...
Com que en el País Valencià, com en altres terres de la històrica Corona d’Aragó, treballem més la cultura de la confiança en les capacitats i habilitats de l’altre, de la tolerància de les singularitats dins del grup, de minimitzar la figura del cap (a l’estil suís, una espècie de “U de nosaltres fa de cap perquè algú ha de representar a l’equip”), de l’interés per altres llengües i cultures, de la noblesa i del joc nét, etc. podríem comprendre per què, per exemple, atenent a dades que he llegit en l’obra “Vida amunt i nacions amunt” (Ed. del 2010, sobre el valencianisme actual), durant els segles XVIII i XIX hi hagueren personalitats de la cultura valenciana fins i tot polifacètiques o políglotes. Convida a fer unes fotocòpies sense pensar-s’ho dos voltes. De moment, del camp castellà, i m’agrada prou el que diré, només tinc coneixement del Dr. Marañón, polifacètic i defensor de la persona per damunt dels braços en alt, els punys tancats, etc. (“Ensayos liberales”, 1946)... i de Caro Baroja, escriptor i antropòleg, entre altres coses.
Un detall més sobre la confiança i les tres llengües. Quan vaig escriure en Google (en un ordinador de la biblioteca pública d’Alaquàs) “dicho y hecho significado”, em vaig trobar amb moltes entrades (en la plana inicial) amb allò de “Del dicho al hecho...”. Crec que va en la línia dels raonaments que havíem exposat molt arrere sobre la cultura castellana i concorda amb estudis psicològics.
En el mateix ordinador, la versió valenciana no anava en contra, simplement transcorria per altres indrets, quan accedia després d’escriure “pensat i fet significat”: des d’entrades a la revista Pensat i fet, fins a alguna traducció al castellà en una web d’Argentina i terceres opcions. En qualsevol cas, la cosa era ben distinta i lo que més em cridava l’atenció era que no apareixia un esperit de desconfiança, sinó una altra finalitat. Però això són altres calces que, si alguna cosa ens indiquen, és que ni la forma en anglés ni la castellana ni la valenciana tenen traducció directa entre elles. Són, per tant, el resultat de tres formes distintes de vore el món.
Que a ningú li estranye que, per exemple, hi haja un reviscolament econòmic més immediat en estos espais mediterranis..., com en altres zones d’Europa o del món. Perseverança, democràcia interna en el grup, esperit creatiu, sentit de l’humor, pensament lliure, confiança, tolerància, etc. són valors que van units a l’estil de vida predominant en eixos territoris.
I això podem pensar que també influïx, per exemple, en la tendència de la gent de la cultura anglosaxona, atenent a informació dels diaris irlandesos Irish Independent i The Irish Times (en les seccions d’oratge) i a una publicació de la companyia aèria irlandesa Aer Lingus (quant a llocs de destinació), a interessar-se per Santiago de Compostel·la i Bilbao (pel nord), Madrid, algunes ciutats de les Illes Canàries, per la Costa del Sol i per Màlaga (quant a Andalusia) i per Barcelona, València, Alacant, Palma de Mallorca i Eivissa, segons indiquen els mapes dels vols. Els agrada el temperament sociable, l’actitud lleugerament despreocupada, el caràcter extravertit i les festes. Això són més fàcils en indrets amb una cultura del “Pensat i fet”.
Finalment, i amb estes línies tanque el tema, comentaré que tinc el costum de reforçar a l’adult Antonio, l’amic que assistix a les classes gratuïtes que faig de valencià, amb paraules i arguments a favor de la confiança, l’autoestima, les seues capacitats i habilitats, els talents que crec observar en ell i tot allò que crec que li afavorirà més en la vida, com a forma de fer que els prejudicis passen al passat i que, a poc a poc, l’esperit que porta dins de la seua singularitat ixca a la llum i s’escampe com les flors en la cavalcada de juliol, en València. I lo mateix amb els altres, familiars i amics.
Que passeu un bon estiu i avant amb els vostres projectes i il·lusions.
Nota: La primera volta que parlí amb els meus pares sobre este assumpt, i d’haver-lo tractat una miqueta entre els tres, ma mare (1943) em parlava de “rapidesa” i mon pare (1942) de “rapidesa, creativitat”. Vullc manifestar que el matís de “creativitat” no me l’esperava. Per tant, com hem vist, ningú introduïa immediatament l’acció destrellatada. És més, no pensaven en ella; si no, clarament, ja l’hagueren dita. Tenen més de 70 anys. Gràcies als dos.
Lluís Barberà i Guillem
Mestre i historiador
Alaquàs, 17 d’agost del 2013