Un dia, mentres Raompe i jo passejàvem pel carrer, ens trobàrem un venedor de paraules florenques. No sabíem ben bé què era això. Ens acostàrem al punt de venda i, en el moment més inesperat, i d'una manera espontània, botà una paraula florenca.
Era més dolça que la mel, costava molt d'aconseguir. Tenia amics i amigues de tota la vida. No costava gens de criar, simplement era qüestió de proposar-s'ho, de donar un pas avant i d'arrimar-se entre el venedor i nosaltres, encara que ja no estiguérem allí, per mitjà d'aquell record agradable: el moment de la compra.
-- ¡Hola, parella! -ens digué de manera divertida Paraulflor, aquella insòlita paraula que no havíem vist mai.
-- Confiem en tu, sabem que podem anar ben lluny i que hi han paraules que atrauen tot un rusc. ¿En tens alguna, per a nosaltres i els nostres amics i familiars més íntims? -li digué Raompe. És, simplement, per a fer-los un detall...
-- A vore..., a vore... -ens deia mentres introduïa la mà en la bossa, com si fóra un mag en el barret. Doncs sí, en tenim... ¡esta!
Han passat hores, hores i hores, com també dies, dies i més dies, des d'aquell encontre insòlit. I ara, Raompe i jo, ja fora de l'institut i fent món, quan ens alcem del llit i veiem el sol o, simplement, que ha començat un nou dia, encara mantenim un bon record d'eixe dia.
No sabíem, quan coneguérem aquell venedor, què ens esperava. Ara, sí. Hem comprés, Raompe i jo, el gran valor que té el diàleg i que només tolerant la intolerància serem tolerants, comprensius. Volem més. Ens agrada treballar per una societat pluralista i oberta a la diversitat, com més persones amb interessos i punts de vista semblants. I sempre oberts a qui vullga acostar-se a nosaltres, mentres escampem el nostre punt de vista, fora de casa i de l'aula. De la teoria a la pràctica.