Estimats internautes,
La vida em pertany. La vida la cree jo, no necessàriament com la feren els meus pares, ni com la feren generacions anteriors ni com la faran les posteriors. Cada generació ha viscut moments històrics diferents, allò que diem context històric, i cada u, dins d'eixa època, és l'escriptor, el creador, l'escultor, el pintor, l'inventor, l'organitzador, etc. de la seua obra, popularment coneguda com vida. Si vol, com és el meu cas.
Ja no anem com Adam i Eva, ni lluitem com en temps dels romans per a salvar la pell en una plaça envoltada de públic, ni mengem tirant-nos rots, ni anem en carro, ni comencem a conéixer allò que diuen telèfon. Almenys, en el nostre ambient.
I com que la situació és distinta, i també he evolucionat, veig les coses de manera diferent. L'aprenentatge d'una llengua estrangera no derivada del llatí, m'ha permés vore les coses des de tres punts de vista: el valencià, el castellà i l'anglés. Cada llengua té els seus valors. I dins de cada llengua, cada parlant fa la seua vida i és únic.
No actue igual ara que quan vivia en companyia dels meus pares. Viure independent m'ha permet aprendre a valorar coses que abans no les preava. Per exemple, la gestió de la casa, de la vida diària, del dinar, de fer les coses amb el teu estil de vida... També augmenta el grau de llibertat, com el de responsabilitat. Aprens a dirigir el teu dia a dia a la teua i els altres, simplement, són una part més de la vida. No són ells el centre del teu món, ni tampoc tu: hi ha un intercanvi acompanyat de comprensió, de lideratge, d'actitud flexible i ferma (cada una al seu temps) i un sentiment de comunitat fet amb llibertat, sense carnets de partit ni obligacions exteriors. Les coses naixen des de dins, com el nounat des de la mare que estava embarassada. El dia a dia es convertix en un perquè vull viure així que accepta els altres perquè vull viure així com una cosa personal que decidisc no tombar... si la meua vida està garantida (¡només faltaria això!).
Jo porte eixe estil de vida, com també d'organitzar el dia (des de la cosa més íntima i rutinària, com ara, un desdejuni, fins a una classe gratuïta), el de viure en comunitat, el d'escriure, etc. des de mi: l'individual està per damunt del col·lectiu. És aleshores, en esta última situació, quan puc dir allò que encapçala este escrit: la vida em pertany. Els pares són els pares, els germans (cada u) és u més i els amics, com els altres familiars, també són diferents a mi. Quan volem avançar i créixer les dos bandes, coopere. Si algú pretén votar-se les regles mínimes de convivència, actue. Mentrestant, a fluir, a deixar que les coses... sorgisquen des de dins (sempre que puga) i si, per exemple, hi ha algun tema conflictiu, a tractar de negociar i tirar avant a bones. Això és prendre i soltar, rebre i donar, orgull i humilitat, etc. En resum, tractar de viure a bones. Eixa és la meua política de vida: sé que és un facilitador de la creativitat. I com que m'agrada crear la meua vida, tracte que es torne entretinguda, divertida, constructiva, renovadora, amb esperit juvenil, etc. des de mi.
Conec persones amb una línia molt pareguda, i que ens reforcem en qualsevol camp: són els amics i les persones que decidixen, lliurement, compartir la seua vida amb la meua. I n'hi han que preferixen fer la seua d'una manera totalment distinta: són els que tenen idees més distants o, fins i tot, antagòniques. Cada u actua segons les seues vivències, els seus plans, els seus al·licients o la seua manera de concebre el món.
A mi, personalment, m'agrada el món de les persones flexibles. I puc dir que, a poc a poc, he aplegat a esta conclusió. La descoberta ha aplegat a bon port. I sé que avança, que mai sabré tot i que sempre hi haurà alguna oportunitat per a anar més lluny de la cosa massa simple, històrica o d'inèrcia: els reptes creatius. Això els ho comente, quan ix el tema, a persones de tota classe i en qualsevol lloc. Eixe món, el de la fermesa i la flexibilitat, és a dir, el d'allò que ara diem estil de vida flexible és una cosa que em produïx plaer i que m'obri moltes finestres.
I com que m'agrada, entre altres coses, decidisc escriure sobre això.