Fa molts anys hi havia una formigueta que, després de vore com havia acabat la xitxarra del poble veí, decidí vore què promovia la universitat del lloc on vivia i, a més, què li interessava, com aquell qui diu, per a la vida contemporània i del futur.
Malgrat que ja n'havia fet 18, tenia unes ganes immenses de fer món i, ¿per què no?, d'adoptar lo que considerava propi d'altres cultures però saludable per al lloc i el temps en què es movia.
Així, un dia fullejà un diari de premsa econòmica i, quan llegí un article titulat "La universidad que desean las empresas" i se l'acabà, digué:
-- ¡Maria Santíssima!
I una amiga seua, amb bona oïda i gràcia per a anar pel món i agarrar i soltar, és a dir, amb la ment flexible, li preguntà:
-- Xe, tu, ¿què passa, Denpi?
-- És que... ¡açò és massa, tu!, Ramti -digué, tornant-li la pilota que portava en mans. És que, ací, o t'ho prens amb un poc d'humor...
-- ¿Per què? -li preguntà interessada Ramti.
-- Els punts a millorar són: 1) mentalitat oberta, flexibilitat i orientació al futur; 2) proporcionar a l'alumnat intel·ligència emocional i 3) bons coneixements teòrics -llegí Denpi de manera clara i tranquil·la.
-- ¡Quina sort tenim algunes formiguetes! -li afegí Ramti.
I com que Denpi havia comprés lo que, sense paraules (però sí amb el record del valor del treball i la perseverança volia deixar clar l'amigueta), totes dos esclataren a riure. Tenien ben clar que una societat de xitxarres no les haguera portat allí ni a confiar en el demà, sinó a cantar hui i demà passar més fam que garró, fruit del postmodernisme del que parlaven en algunes classes obertes d'assignatures ben diferents.
I, com que els agradava el futbol, sovint llegien què deien al voltant de la filosofia de Pep Guardiola o Del Bosque. Sabien que una podia no ser futbolera però aprendre de canals ben distints...
I ja estan preparant-se per al curs que ve. ¡Quines ganes de viure i de ser!