Ací teniu un treball que vaig fer fa uns dies, després de passar-lo des del Word. Una abraçada i avant.
**************************
GUANYAR-ME LES GARROFES
Reflexions d’un mestre de 42 anys per a jóvens i adults d’ara a partir de vivències personals, de l’exercici del mestratge i de l’intercanvi amb altres mestres i aprenents
Lluís Barberà i Guillem
AGRAïMENTS
En primer lloc gràcies als meus pares, els meus primers mestres i educadors, als quals dedique este treball.
En segon lloc gràcies als familiars que m’han fet costat en els moments més difícils.
Finalment, gràcies a totes les persones que m’han ajudat o que m’ajuden a créixer com a persona, indistintament de les nostres diferències.
“CONCERT DE LLIBERTAT”
Hui, mentres llegia un llibre escrit per l’italià Gianni Padoan, hi ha hagut un moment en què he estat a punt de plorar. Es tractava d’un missatge que llança un director d’orquestra a dos jóvens que tenien somnis i esperances en el demà: “Els jóvens capaços i mamprenedors m’han agradat sempre (…). Quan u se'n troba a u, caldria ajudar-lo a aplegar a la seua posició en la vida”.
En eixe sentit, estic agraït a la vida, començant per la família, punt en què, com la gran majoria de les persones, comença la vida social més enriquidora, per la col·laboració desinteressada que n’he rebut, fins i tot en moments realment difícils. En el meu cas, més des dels 15 mesos, quan aparegué l’epilèpsia.
A hores d’ara tinc 42 anys i vixc independent des de maig del 2009 i amb una interacció amb la família i amb la societat que no m’haguera imaginat anys arrere, fins i tot quan passí pel turment d’estar al límit de la mort en el 2008 i dotze mesos després passava a viure en un pis amb la confiança de la propietària, ma mare, qui d’eixa manera manifestava allò que diem mecenatge.
Però, ¿quan començà el mecenatge, és a dir, la protecció de la persona i, sobretot, de la gent mamprenedora i amb idees per a la llibertat i la manifestació lliure de la persona davant el desig d’estabilitat perpètua (l’orde establit o statu quo, com solem dir, emprant la forma llatina) per part de la gent que ocupava el poder o que tenia molts diners i es dedicava al comerç i a l’activitat empresarial?
Poc o molt, sobretot en la història d’Europa s’inicia amb allò que s’ha anomenat Renaixement, almenys, des de la visió majoritària de la interpretació de la història, la masculina, ja que hi han hagut historiadores que coincidixen a dir que fou una època tèrbola per a la dona: a poc a poc cedia espais laborals, com des d’alguns segles arrere. Amb el sorgiment de les sufragistes (aquelles dones que es llançaven a favor del dret de les dones a votar, més que a limitar-se a viure en casa i a fer d’esclava) començaria una altra fase, dins de la qual estem i ara és un ventall més obert cap a grups marginats al llarg de la història i que també reclamen tindre veu i vot, com se sol dir. Sobre això també s’ha escrit i encara s’escriu.
Em dol profundament que els jóvens d’ara que aspiren a mestres no tinguen l’opció d’Humanes en la Universitat. Necessitem persones que transmeten humanisme en les aules, independentment de la major o menor entrada de mitjans informàtics en les escoles i els instituts. Vaig ser dels últims alumnes d’Espanya els de la penúltima promoció en la Universitat de València, l’única que ho feia quan vaig iniciar els estudis en 1991.
Però, ¿com apleguí a ser mestre? ¿Fou fàcil el camí? ¿Vingué el títol, sovint més un impediment que un estímul real, del cel, com el café que podem oir en una cançó en castellà? ¿Apleguí a exercir esta professió immediatament després? ¿Per què? ¿Què vaig sentir quan l’exercia? ¿Qui participà en tot eixe camí? ¿I després? ¿Per què encara tinc esperances i em propose compartir-les, amb el desconegut i amb qui passa per casa i confia en el mestre de valencià que porta barret i el carro moltíssims dies de l’any i que alguns pensaven… que era un estranger i d’altres qualificaren de “retrasado mental” durant les darreres festes d’Alaquàs? ¿Què ens mou a fer eixos judicis de valor de manera tan lleugera? ¿Influïx la falta d’informació i els prejudicis sobre l’epilèpsia en el fet que més d’u no decidixca vindre a les sessions debades de valencià? ¿Per què això de gratuït no acaba de quallar? ¿Quantes persones estan disposades a fer un servici gratuït a la societat, en estos moments? ¿Què guanya un mestre que promou la llibertat, la solidaritat i l’excentricitat en els seus alumnes? ¿Com han sigut els mestres que em feren costat i els que encara viuen? ¿Quines línies noves de pensament hi han ara i conec? ¿I quines hi han hagut? ¿Perquè…?
Darrere de les preguntes, estimat adolescent, jove o adult, està la porta per a la humilitat, l’amabilitat i la creativitat. No esperes que darrere d’una persona taxativa, recta com una estaca, que fa teatralitat en classe (i que sovint amaga un egocentrisme prou marcat) o que pareix no estimar l’assignatura, com tampoc de qui deixa que se li apugen els nanos (que manen els alumnes o li marquen el ritme de la sessió) hi haja un acte de respecte cap a la teua persona o cap al mestre (en este últim cas) o una relació de tu a tu i, per tant, democràtica. Mai. Dubta una miqueta: això et farà obrir-te al risc, a l’aventura, al nadó, al xiquet, a l’adolescent, a l’adult i al vell.
Estes coses i més, eixiran sobre la marxa. Intentaré respondre des de la meua experiència i sense buscar la fama. Quan em lliuraren un premi d’investigació en Manises (21 de juny del 2006) vaig fer un homenatge als meus millors mestres, atenent als que considerava així en eixe moment, amb un escrit que ho diu tot: “De qui s’aprén, s’aprén doble”. Després, quan se m’arrimaren moltes persones exaltant-me, em feien nosa, més que res perquè ja sabia des de feia anys que per a ser un historiador no era menester haver estudiat Geografia i Història. A més, allò em sonava a un acte de llepar. Preferia un elogi sincer i més discret a això. Però, ¿què vols que et diga? És una miqueta el preu del reconeixement públic. No podem desentendre’ns de tots, encara que sí no coincidir amb les seues interpretacions o juïns. Unflar-li a u no ho considere positiu.
Menys de vint-i-quatre hores després intentí contactar amb u d’aquells mestres fascinants, singulars i amb humanisme, Enric Sebastià (1930-2006), per telèfon. Un germà seu em digué que havia mort feia un mes. Fou un colp fort. Em passí tres dies sense alçar el cap, mig trist. Havia sigut un mestre fascinant, senzill, amb bon sentit de l’humor i, independentment de la seua visió marxista de la vida, era molt humà i mai m’humilià per tindre epilèpsia ni per treballar on treballava ni per ser com era. Tampoc desconsiderà a un alumne per ser fill de militars.
Aleshores consultí la premsa d’aquell temps i vaig descobrir u dels possibles motius que portà aquell mestre a eixir plorant de classe el 14 d’abril de 1994 (dia que coincidia amb el dia de l’any en què es proclamà la Segona República espanyola, 1931), quan estava a punt d’acabar la classe. Ves-te’n a una biblioteca, per exemple, i busca el Levante-EMV dels darrers dies de maig i ho sabràs… No t’ho donaré tot bo i fet, t’hauràs d’implicar, de guanyar-te les garrofes, la pataqueta, independentment que ara estigues treballant, desocupat, sigues pensionista o jubilat o encara no tingues l’edat per a començar a treballar legalment en Espanya.
Eixos mestres et fan una persona de profit i són els que no s’obliden mai i t’empenyen a perseverar i a confiar en el demà i a tirar avant amb confiança i alegria, sense intentar fer la vida difícil al del costat ni aplanar el camí als que intenten manipular-nos. Ací em centraré en els mestres i els professors, encara que tots som un poc mestres i un poc aprenents. Ningú ho sap tot ni està en posessió de la veritat, ja que són poques les veritats absolutes: per exemple, un got mai caurà cap a dalt ni cap a un costat en línia horitzontal.
També et diré que ací tens lo que vullc contar-te i que m’ix des de dins de l’ànima, perquè encara que no he vixcut cap guerra ni recorde els darrers anys de la dictadura del general Franco, sí vullc manifestar-te que he vixcut temps de por, d’esperançes, de dubtes i, igualment, m’ha atret molt l’ensenyament, el pensament humanista i la rama de les ciències humanes. Tinc bons records de temps d’esperança (finals dels setanta) o en què la desocupació representava el 22%-24% (primeries dels noranta), de reviscolament econòmic (encara que alguns no ens ho acabàvem de creure, ja que cada vegada oïem més allò de “Mi hijo hace lo que le sale de los cojones”), etc. I esta frase està basada en un fet real que recorde prou bé, de finals del noranta. Pensàvem que alguna cosa estava fallant... i el temps ho ha confirmat: els valors.
Com declararia el mestre Gonzalo Anaya (un mestre republicà amb més de 80 anys i de línies molt avançades i renovadores), al diari Levante-EMV en gener del 2000, era el preu d’una educació restrictiva, dictatorial, de mà dura i d’imposició la que havia generat la rebel·lió de molts fills i el relaxament de les formes a favor d’uns fills cada vegada més consentits i no tan responsables. Les línies liberals (les partidàries d’una educació democràtica i per a la manifestació lliure i responsable de la persona) gotejaven... en les cases, en les escoles, en el carrer... Eren com oasis. Calia actuar, no anar per la vida amb els braços plegats. A continuació vorem un exemple real.
L’altre dia haguí de telefonar a la policia per a que un okupa que ja estava avisat a través d’una llogatera que l’acollia des de feia més de tres mesos… callara, deixara de cridar i insultar a una dona i la vida comunitària es tornara més fàcil. Era la primera vegada que ho feia més enllà de per a prendre dades de sonoritat de la casa (quan vivia en Aldaia amb els pares).
No hauríem de deixar passar este malestar ni esta violència oral (no parle de la masclista, sinó de la falta d’urbanitat) ni estes actituds. Tenim dret a la intimitat i al gaudi de la vida, però perseverant, ficant de la nostra part i no esperant a que ens ho donen bo i fet. Eixa és la meua línia d’actuació i, per això, no m’he rendit ni he tirat la toalla de viure independent sense ningú més en casa que no siga de la meua confiança.
No viure amb indiferència ni amb agressivitat és sa, és senyal de joventut, de vitalitat, de rebre amb tacte a l’altre, de treballar per algun ideal o en alguna faena, laboral o social. Persevera, lluita, tira avant, fes via, mamprén, il·lusiona’t, col·labora, no deixes passar les oportunitats que no vagen acompanyades d’egocentrisme o de violència. Moltes persones han aplegat així als seus somnis… i en tenen més. Són les persones fortament creatives, amb humanisme.
En resum: l’amor, tot lo contrari a l’odi, és allò que més sent u després de superar situacions molt doloroses com aquella del 2008. Això, l’amor, és el cel, lo que et vullc transmetre. Viu-lo. Voràs com la vida, des de l’amor per tu i per l’altre (pel món), prendrà un altre camí, orientat cap al sentit de l’acte de viure i cap a la germanor.
Alaquàs, 30 d’octubre del 2013
“LOS PARIENTES”, “ISAAC PERAL”, “ARITMÉTICA”…
Estes són algunes de les paraules que recorde d’un històric llibre que em deixà don Noé, el primer mestre que tinguí en l’escola després d’haver passat dos anys per una escola privada de monges que feien de mestres (Colegio Madre Josefa Campos, “les Doctrineres”, Alaquàs). Era l’any 1977 i ben prompte coneixeria la paraula “huelga”.
El primer dia, acompanyat de ma mare, li deixí clar que volia un tracte més didàctic i humà: “Poco a poco, don Noé”. Foren les meues primeres paraules al mestre. Vorem per què...
Ell, ben prompte, començà a traure’m a la pissarra, a fer-me participar de manera més activa i, així, coneixia de ben a prop què podia donar aquell alumne que, després de tindre l’any anterior una monja acceptable (la hermana Lucía), les havia passades magres amb la substituta fins al dia que, a primera hora del matí, només alçar-se, es dirigia a sa mare pronunciant-li les paraules amb dos consonants fortes que la vespra li eren impossible pronunciar.
En aquell llibre, com una xicoteta enciclopèdia però per a un xiquet d’uns nou o deu anys (en tenia sis des d’abril), aprenguí coses que tardaria a llegir-les de nou o que no les aprendria mai més, per exemple, la vinculació de l’espanyol Isaac Peral a la invenció del submarí. També apareixia una explicació de qui era Franco, encara que no m’interessava tant, com allò dels invents, com també ho reflectiria prompte quan mon pare comprà uns contes i m’ho passí la mar de bé amb el de Lataria, un personatge fet amb llanda pel tot el cos i que tenia vida... ¡Imaginació al poder!
PRIMERS SENYALS D’INTERÉS PEL VALENCIÀ
Des de ben prompte deguí notar que en la societat hi havien dos realitats ben diferents: l’oficial i la cultural que provenia dels meus avantpassats i que era la que predominava en el barri on vivia, un barri sorgit, sobretot, des de finals del segle XIX. Així, la finca on vivia era nova i l’havien bastida a partir d’una casa de l’últim quart del segle XIX. Enfront d’eixe bloc hi havia una casa amb una superfície que potser superara una fanecada (831 m2)i amb una estructura quasi quadrada, amb moltes aigües i clarament de família rica, encara que no fóra d’ostentació, senyorial, sinó funcional. Tenia algunes palmeres i moltíssims gats per les teulades. Duraria fins a 1990, poc o molt. Tenia, clarament, més de dos-cents anys i connectava amb el Carrer Major d’Aldaia.
Així, des d’aquell context, passava a un altre, el de l’escola, on possiblement més del 85% dels estudiants foren castellanoparlants i a on només una minoria tenia els recursos elementals d’una casa i d’una família per a viure. El castellà que aprenguí en eixos casos (en les monges, on n’hi havia una quantitat important de valencianoparlants, i en l’escola) fou el general, el periodístic, com aquell qui diu. Només uns trenta anys després i per mitjà de l’interés per formes valencianes que encara es conservaven, amb la compra del llibre Valencià en perill d’extinció (Eugeni S. Reig) i la preparació per a l’examen del Superior (97/98) començaria a aprendre el castellà del carrer.
Enmig d’això, hi havia una mestra, la del segon curs, donya Lola, cristiana, molt humana i amb tracte fàcil i agradable, que permeté que fera la flexió verbal més d’una volta en valencià... Cantàvem, sense prejuïns, la cançó Anant a la font del gat / una noia, una noia, / anant a la font del gat / una noia i un soldat. Era el curs 1978/1979 i també començaria a conéixer el mon de la política: el referèndum de la constitució (desembre, dia 6) i les primeres eleccions municiapals democràtiques i posteriors a l’aprovació de la llei de lleis que s’emmarcava en un ambient d’esperança, almenys en bona part de la societat valenciana, en el marc on vivia (el de la família i els amics dels pares, sobretot) i a nivell popular. Poques persones havien conegut un règim democràtic i moltes un règim dictatorial. Algunes, havien vixcut tres punts de vista distints: una monarquia, una república i una dictadura posterior a una guerra. Hi havia motius, per tant, per a eixa nova etapa que es prometia esperançadora.
N’he conegut d’estes últimes persones durant els anys posteriors a la independència dels meus pares (2009-2013): u del 1918 (Narboneta, Cuenca), u del 1919 (Villanueva de las Algaidas, Màlaga), u del 1921 (Pepe) i molt arraïlat en la cultura valenciana, u del 1922 (Aiora), una alaquasera molt tolerant (1923) i u de 1926 (Fernando, un gran amic que encara viu, Villar del Arzobispo). Tots ells estaven en plena infància i tingueren temps per a conéixer estes quatre formes d’organitzar-se un estat. Són molt tolerants i de ment oberta. Estimen molt la vida. U d’ells, Julián (1918), un dia, després d’escoltar a un home d’idees fixes, li comentà: “La vida es de todos”. Julián conegué la guerra i recorda com li passà una bala molt a prop de la mà. I Pepe m’ha contat que és un estat que no s’ha de repetir mai i que el perdó és essencial per a viure en pau: no volen revenges.
Passant al tema de les eleccions municipals, allí coneguí allò d’una reunió, de fer propaganda i recorde bona part de la música del partit en què estava mon pare, “els Independents” (Candidatura Independiente Democràtica Progresista). Mai m’ha sigut fàcil afiliar-me a cap partit (no n’he format part mai) ni a cap sindicat i només ho he fet a on he sentit que u podria expressar-se amb plena llibertat. Com els meus pares, he preferit les posicions independents, liberals i partidàries del diàleg i de l’acord, de la reconciliació amb el passat, de tot allò que acompanya al pensament cristià com també a l’humanista. Això no m’ha impedit admirar l’actitud tolerant de persones de línies de pensament distintes a la meua i que han militat en partits. Amb ells resulta fàcil raonar en un espai distés i en què es respira esperit democràtic, confiança mútua i respecte pel pluralisme: ecologistes, republicans, partidaris d’un estat laïc, creients oberts a altres formes de vore la vida i la religió, etc.
Finalment et diré que donya Lola m’animà a participar en un grupet de teatre que féiem després d’acabar les classes a migdia. Deixava les portes obertes a tota classe de persones sense fer discriminacions entre rics i pobres, amb pares lletrats i amb pares amb la cultura oficial justeta com els diners. En eixe curs, un amic, Paco, em feu costat moltes vegades, per mitjà de la força física i el fet de tindre dos anys més. Estàvem en uns baixos, en lloc de fer-ho en aules com Déu mana i solíem ser-ne uns quaranta alumnes o més. Sobre això hi ha literatura del camp de l’ensenyament, de segur, com també altres testimonis que podrem trobar diàriament.
DON PACO, UN MESTRE MOLT HUMÀ
Don Paco, mestre de matemàtiques i de naturals, era molt humà, com la mestra Lola. Així, em donà una oportunitat que crec que haurien de pensar molts pares i mestres: que un alumne que fins i tot es mostrava segur a sa casa en vespres d’un examen i que havia anat amb la nota molt justa i sense aprovar, es comprometera a passar el curs i, al pròxim, traure una nota acceptable. Tenia jo 11 anys, no havia aprovat cap avaluació (molt ajustades però sense aplegar al cinc imprescindible) i havia passat a tindre tres mestres ben distints. Crec que, des de sempre, he preferit el mestre particular i els ambients molt democràtics a la mescla en què predomina la competitivitat o el menyspreu a l’alumne: em bloqueja la creativitat i, així, el rendiment. La creativitat vol diversitat, pluralisme, obertura i temps per a la meditació i la introspecció, això és, la intimitat, el deixar estar un poc l’activitat. Si algun dia lliges el llibre El que fan els millors professors de la universitat (Ken Bain, editat per la Universitat de València), podràs llegir una frase de Jeanette Norden, una mestra de les triades per a l’estudi: “Al cervell li encanta la diversitat”. No insistir en la paraula que més es repetix en els nostres temps és u dels camins que farà possible la millora de la qualitat de vida, ja que haurà implicat una visió més oberta del futur i una posició més generosa cap a la societat. ¿No beneficia més a tots els que realment volem millorar el nostre benestar crear un ambient de major confiança? Doncs, ¡fil a l’agulla!
Al curs següent, 82-83, després d’un estiu de repàs de matemàtiques ¡amb la col·laboració desinteressada de mon pare!, ho vaig complir... Hui, mentres dinava amb els meus pares, he tret este tema i li he preguntat a ma mare: “Imagina’t el cas i dis-me què faries si un pare d’ara li proposara a un mestre lo mateix que feu el pare a don Paco. Pensem que és un pacte i diu molt, ja que implica un compromís a complir”. Ma mare ha respost: “Doncs no deixar-li passar el segon any si no complix en la paraula, amb els resultats. Al cap i a la fi, li hem donat una segona oportunitat. Els resultats, en qualsevol cas, poden ser millors el segon any”. I ha afegit: “Era un mestre molt humà”.
Afegiré, per a aclarir-ho, que aquell curs tan dur en matemàtiques, haguí d’assistir a classes de repàs i a suport psicològic per a recuperar la facilitat per a pronunciar les consonants fortes (pr-, cl-, tr-...). Potser allò també influïra en aquell acord. En aquells temps si volies suport psicològic te les havies d’enginyar i conéixer a gent molt diversa, ja que el servici públic no existia pràcticament i eren poques les persones que podien pagar a un psicòleg o tindre’n coneixement, d’una possibilitat així.
Quan acabà el curs 82-83, don Paco considerà convenient canviar d’escola: hi havia gent que aprofitava les reunions per a crear-li malestar... A voltes, els mestres fascinants es troben amb persones així... I que eixos mestres són així, diferents i singulars, es mostra en detalls com abraçar a dos alumnes (una amiga de l’escola, Teresa, i jo, al curs següent, en una visita puntual a Aldaia amb motiu de la inauguració d’un centre sòcio-cultural, “l’Estellés”) i en el detall de facilitar-me el telèfon de casa. En diverses ocasions li telefoní... També havia format part dels “independents”.
Sobre el tema del telèfon i l’adreça personal del mestre, recorde que un mestre de l’institut tenia el telèfon de tots els alumnes i fou l’únic que em telefonà després de tindre una convulsió i passar per l’hospital, ... però cap alumne el seu. Al contrari que lo que feren Roser Santolària, Pere Riutort o Enric Sebastià, tres mestres de Magisteri que em facilitaren els seus i, els dos primers , també tenien el meu... Fins i tot em podia cartejar amb Roser i Pere o, per exemple, visitar algunes vegades a l’any a Pere. ¿Veritat que sona distint el tema? El mestre i l’alumne intercanvien o el mestre, fins i tot, confia en què l’alumne li telefone o el visite sense problemes (amb previ avis, per descomptat, no quan estiga dormint...). Això és més que una telefonada: un tracte singular.
Continuant amb les matemàtiques, mon pare m’ha dit moltes voltes que no és un amant d’eixe ram del coneixement (¡a diferència de mi!, malgrat que en els centres oficials no m’haja sigut fàcil i sí el gaudi per mitjà de les curiositats); passa que ell tenia facilitat per a aprovar-les... ¡Això, l’acte d’aprovar, en un sistema competitiu, és prioritari! I en acabant veiem els resultats: gent amb una actitud molt gregària (com les ovelles) i amb poca creativitat o sentit de la germanor o de l’esperit lliure. Això influïx en la classificació final que oferixen informes internacionals... Ara bé, passa que resulta incòmode reconéixer-ho. “¿Por qué seráááááá?”, com deia una històrica figura del programa Un, dos, tres (TVE). Que parlen els mestres i els polítics, de manera sincera. Això té alternatives. Vegem-ne algunes:
1) potenciar la creativitat en les escoles,
2) donar també molta importància a les relacions afectives i de respecte mutu entre mestre, alumne i família i
3) promoure la solidaritat entre els estudiants. Que mai passe cap alumne a cap aula d’un nivell superior a fer mostres de coneixements com em tocà a mi fer-ho en determinades ocasions al costat de tres o quatre alumnes un any majors que jo... Això no és ensenyar, sinó humiliar i fer mal entre tots. A hores d’ara, qualsevol acte així, mereix una denúncia col·lectiva i dir-li al mestre que no es dedique a fer que l’alumne faça de Caputxeta Vermella i que ell, l’ensenyant, passe a guanyar-se les garrofes, no a esperar la nòmina del mes ni a promoure un ensenyament patriòtic i contra les minories o els grups minoritzats per la història de l’ensenyament i de l’educació de cada indret.
Com canta Raimon, de qui, quan jo era xiquet, ja oïa la seua cançó més emblemàtica, Al vent (1963), Diguem no. Nosaltres, els mestres que creiem en l’alumne i en els seus progenitors (com també que té trellat animar als alumnes a estudiar Magisteri, siguen hòmens o dones) som del món de la llibertat, del diàleg i de la solidaritat.
I APLEGÀ EL MESTRE DE VALENCIÀ...
Durant molts anys foren pocs els valencians que tinguérem l’oportunitat de rebre ensenyament en valencià o del valencià. Alguns cosins meus anaven a “la Comarcal”, una escola privada valenciana en què les assignatures s’ensenyaven en valencià. U d’ells, Paco (1970), durant el campament de Venta Mina en què coincidírem (1979), començà a escriure una carta en valencià. Jo, que estava al seu costat, també volia escriure’n una així als meus pares i tenia paper i llapis a mà, com altres xiquets que estaven ben a prop. Però ell, que el dominava, fluïa en la redacció i jo anava com cagalló per séquia intentant copiar. No tinguí més remei que passar al castellà. Jo pensí “Això ha d’acabar algun dia”.
Al curs següent (80-81), en el baix de l’Associació de Veïns d’Aldaia, una classe d’associació molt comuna en aquells temps de canvis, “aparegué” un home amb estudis de Geografia i Història i que ja havia exercit de mestre de valencià en altres indrets i que molts anys després (1998) em triaria... per a ensenyar valencià a persones adultes: Salvador (“Voro”) Torrijos.
Les classes es feien de vesprada i eren tota una mostra de voluntariat i d’agraïment, ja que poques persones podíem aprendre valencià, entre altres raons, perquè a penes hi havia tradició d’eixe ensenyament i perquè hi havien pocs recursos escrits. Nosaltres empràvem el llibret Faristol. Encara el conserve i a vegades el trac en les sessions de valencià que faig en casa.
La vesprada del 23F (1981) també teníem classe, però... Aquell dia, a la meua germana Consol (1969) i jo (1971), dos dels poc més de deu alumnes que assistíem, ens digueren: “¡Aneu-vos-en a casa!”. Mon pare, que tornava d’Alacant, on havia fet un estudi telefònic, creuà tota la ciutat de València sense problemes, aplegà a casa, i aquella nit dormí tranquil quan oí com el cap d’estat, el rei, cap de les forces armades, desautoritzava als militars que havien posat entre l’espasa i la paret a molta gent partidària de la democràcia i a moltes de les persones que havien conegut un altre règim democràtic anterior a la guerra (la II República, 1931-1936 en temps de pau) i que el règim militar que encapçalaria el general Franco (1892-1975) tombaria definitavament en abril de 1939. Durant alguns anys, València havia sigut la capital de la República i ací, des de feia anys, com en Catalunya, hi havien hagut moviments republicans importants, els quals, durant molt de temps, foren sinònim de democràcia... en un estat, Espanya, on els caps de govern solien alternar-se, on la gent tenia un bagatge cultural oficial (saber parlar, llegir i escriure castellà) molt baix i on eren pocs els punts on la gent tenia més que mans: esperit de llibertat.
Convé recordar que este esperit, des de sempre, ha estat unit a la força econòmica i eixa es concentrava, sobretot, en Madrid (gràcies a la consideració especial que rebia des del poder polític), en Catalunya i el País Basc (molt pròximes a la frontera amb França, per on entraven i eixien idees noves i que tenien molta força industrial), el País Valencià, Santander (on es crearia la Universidad Internacional Menéndez Pelayo)...
En el País Valencià, per exemple, al llarg del segle XVIII i fins i tot en les Corts de Cadis (1812), hi havia hagut una important colònia de persones políglotes i intercanvi amb Catalunya i les Illes Balears des del sorgiment de la “Renaixença” i del reviscolament dels primers moviments a favor de la unitat lingüística i la recuperació de les arrels i del patrimoni cultural, front als intents d’unificació absoluta des de Madrid. Eren persones amb esperit federal i d’elles sorgiria, amb el temps, la figura del mecenes que, o bé contacta amb alguns càrrecs públics en moments d’obertura (no necessàriament en temps de democràcia) o bé aporta una quantitat del seu salari o del seu patrimoni al tema cultural. Tenim alguns exemples: M. Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu, Pere Riutort, etc. Esta mena de mecenes ha compensat en bona mida l’actitud que ha predominat en la cúpula de l’Església, o del poder polític cap a la llengua, molt distinta a la de Catalunya. Per això, en este sentit, som germans perquè no hem perdut el contacte (la perseverança ho ha fet possible) i tenim (tots tres, catalans, balears i valencians) allò de “més moral que el Alcoyano”... que perdia sis a cero i encara demanava pròrroga a vore si marcava algun gol.
Després d’este parèntesi que considere menester, diré que anys després d’aquell 23-F en què part de l’exèrcit es rebel·là i, per exemple, interrompé una sessió en el Congres dels Diputats, sorgiren els primers brots a favor d’una interpretació més veraç de la història d’eixe fet (cap al 2001, amb el llibre Un rey golpe a golpe, escrit sota pseudònim i per una editorial minoritària) i, incomprensiblement, des del meu punt de vista, en el 2013, un moviment social semblant al 15-M. Un membre d’eixa línia iniciada eixe hivern em digué: “Esto no tiene nada que ver con aquel acto militar”. Li diguí: “Escolta: tinc un domini molt fluïd del valencià, un domini prou encertat del castellà general i sé una miqueta d’anglés. No intentes donar-me gat per llebre que jo sé llegir i això figura en cartells exposats públicament”. Tallí amb aquell home, ja que li expliquí que el fet de vore molt de temps un cartell semblant amb una foto seua i el seu correu m’alterà i em provocà una crisi epilèptica menys de vint-i-quatre hores després, de bon matí.
No estava disposat a que persones d’ara i amb més de quaranta anys no foren conscients de que la gent té una metàfora relacionada amb aquell acte militar, no amb este moviment social nou. Allò sí està en la ment popular. I la gent es mereix respecte, amor. Ens mereixem viure en pau i, als moviments populars, els anime a treballar la imaginació, a suar a l’hora de crear iniciatives noves i a obrir camins cap a la comprensió per mitjà de la demanda pacífica, de l’organització en xàrcia i de paraula o per escrit i amb l’alegria com un element més de l’acte. Això ha fet quallar “la Via Catalana” (11 de setembre del 2013). I el món ho ha vist.
TRES FORMES INTERESSANTS DE FER CLASSE
Durant el primer curs de l’institut (14-15 anys, 1985/1986), tinguí un mestre realment fascinant: Juan.
Amb ell estudiaria Ètica, l’assignatura que havia triat en lloc de Religió [catòlica] perquè en aquella feien massa faena. Doncs ací, ¡lo mateix! Això sí, ho passàvem bomba. Vejam!
Començàrem el curs amb un estil realment curiós. El mestre, Juan, iniciava les classes amb una conversa espontània. A mida que avançava els alumnes orientàvem la sessió cap a allò que ens interessava i, finalment, tot el grup (Juan i nosaltres) decidíem el tema sobre el que faríem una redacció. Això duraria quasi tot el curs.
Una d’eixes primeres decisions fou quin model de classe volíem, què empraríem per a fer les classes. Alguns, el curs anterior, havien estudiat per mitjà d’un llibre de faules. La majoria preferíem temes d’actualitat. A finals del curs, després d’haver vist algunes pel·lícules (Más allá del honor –antibel·licista- o La jauría humana –antiracista-) i d’haver llegit alguns llibres interessants, triaríem aquella opció inicial. Per tant, tots acabàrem contents, una cosa prou difícil, ja que les decisions no es prenien per majoria sinó que intentàvem que l’acord fóra lo més ampli possible i, a més, obert, no per imposició.
Juan també ensenyava Història. Era un mestre antimilitarista, obert a les línies renovadores del cristianisme (acceptà llegir un llibre que em passà mon pare, d’una editorial cristiana) i clarament obert.
Així, llegírem Res de nou a l’oest (Erich Maria Remarque, antibel·licista i que participà en la Primera Guerra Mundial quan era jove), El baró rampant (Italo Calvino, ambientat en un jove del segle XVIII en vespres de la Revolució Francesa i en l’ambient de la Il·lustració), Un món feliç (Aldous Huxley). Tractàrem els temes següents: a) la tortura i la pena de mort, b) la llibertat d’expressió, c) la manipulació, d) la joventut, e) el jóvens i la manipulació, f) el franquisme (feia deu anys que havia mort Franco, 1975), g) l’armamentisme (estàvem en vespres d’un referèndum sobre la continuïtat o no d’Espanya en l’OTAN), la tolerància i el diàleg, etc.
També férem algunes lectures dels diaris El País (el que ell comprava) i l’ABC (el pagàvem entre tots). El motiu era que hi havien alguns companys (com a mínim, en recorde u) que tenia preferència pel que ara és el Partit Popular (aleshores Alianza Popular, liderat per un històric ministre franquista, Manuel Fraga). Una de les notícies fou una anàlisi de l’enfocament de la mort del “profesor” Tierno Galván, aleshores alcalde de Madrid i un històric mestre universitari que fou obligat a deixar el càrrec universitari a mitjan dels sixanta (encara vivia Franco). Com diria anys després Enric Sebastià, mestre de Magisteri, “cent anys després, uns altres mestres universitaris, com ara, EnriqueTierno Galván”... El poder no és precisament amic de les persones amb pensament lliure i que treballen per la llibertat d’expressió i la formació cultural i que la cultura aplegue al major número possible de persones. Almenys, i la història ho confirma, en la història d’Espanya (estat sorgit jurídicament en el segon terç del segle XIX, no amb el matrimoni dels Reis Catòlics en el segle XV).
El segon mestre, Enrique (1987/1988), també mestre d’Ètica i historiador, també era de línia oberta. La classe era diferent. Els temes sorgien entre tots i en acabant, després de tractar-los per separat, féiem grups de treball.
Així, per exemple, recorde que parlàrem sobre com eren els partits polítics (era el tercer curs i la majoria faríem els dèsset a l’any que ve). Vullc afegir que mon pare coneixia a un jove que era militant del CDS (Centro Democrático y Social) que em facilità informació sobre eixe partit.
El CDS era un partit encapçalat per un històric membre de Falange (l’únic sindicat oficial i legal durant el règim franquista) i que durant alguns anys (molt interessants) fou el president del govern espanyol com a diputat per un altre partit de centre: UCD (Unión de Centro Democrático). Li deien Adolfo Suárez.
Amb Enrique també llegírem Un món feliç o parlàrem sobre els sindicats. Mon pare, que treballava en Telefònica, em passà un exemplar d’un butlletí de CCOO (Comisiones Obreras, aleshores liderat per Marcelino Camacho): El Cocodrilo. Era un joc de paraules entre les sigles i el nom d’un animal. Crec que també tractàrem sobre ecologia.
No comprenc per què hi ha hagut tanta guerreta entre si Ètica o Religió [catòlica] (i els noms successius). No vullc dir que no comprenga el per què, sinó el motiu pel qual hi ha resistència per part de grups de no creients a que s’ensenye en les classes d’Educació Ètica, cívica i moral o d’allò que fa poc déiem Educació per a la convivència. La versió més habitual del sector majoritari de l’Església en Espanya és prou conegut, com també la seua històrica vinculació al silenci i al suport de la línia més rància i pròxima al franquisme.
Crec que les línies sobre estos dos mestres mostren clarament que es pot tractar temes molt distints i que no és precís ser creient o ecologista per a estar obert a l’humanisme cristià. Mai vaig saber si Juan (el mestre del primer any) era creient, però sí sé que llegí aquell llibre escrit per persones de la línia de la Teologia de l’Alliberament i que em comentà que li havia agradat. Això sí, alguns alumnes s’oposaven a que es tractara el tema de la religió. U d’ells ho feu durant els tres anys (els segon, quan tractàrem el tema de l’ecologia).
¿Caldrà tractar el tema de la religió i les creences des d’una visió més antropològica (estudiar la seua presència en les cultures) o des dels punts de coincidència amb l’humanisme que naixqué en el Renaixement europeu, això és, durant els segles XV i XVI? Crec que l’anticlericalisme o arraconar la religió (no parle de religió catòlica ni de cristianisme) a les cases o als centres o locals religiosos no és la millor solució. Crec que, com el futbol, eixe tema o el de la sexualitat (des d’una visió liberal, alliberadora, sense parapeus ni pors) ha de tractar-se amb la mateixa espontaneïtat i a bones. Ja és hora de llevar-nos cuirasses.
Finalment, una anècdota que he oït a més persones, totes molt amants de la cultura per a l’emancipació i que em dirigí Enrique, en classe, després de fer-li un comentari. “Una vez, Menéndez Pelayo estaba dando una conferencia y un hombre dijo: ‘Ha dicho Chaquespeare en vez de Chéspir’ cuando pronunció el nombre del escritor Shakespeare. Pues bien, desde ese momento dio el resto de la conferencia en inglés”. ¿Què t’ha paregut, morrut? Una forma de rebaixar a qui es passa de la ratlla per un moment. I, com veus, de manera pacífica i de la qual sempre te’n recordaràs.
Finalment aparegué Elena (1989/1990), mestra de Literatura española, l’escrita en castellà, no de les llengües que es parlen en Espanya. Ella, una històrica alumna de Dámaso Alonso, era una persona noble i humana i ens feia les classes amb tranquil·litat. Fins i tot les feres s’aquetaven... encara que, puntualment, algun alumne intentava fer alguna gracieta, però immediatament li tallava el pas. Tenia mà dreta i mà esquerra.
Crec que açò dels graciosets en classes amb un mestre noble, pla i respectuós és prou comú. Tornaria a repetir-se uns anys després amb Roser Santolària i amb Enric Sebastià, en Magisteri...
Amb Elena, per exemple, quan estudiàvem un moviment literari, preníem nota (apunts). En acabant, agarràvem un llibre, el llegíem en classe (en veu alta i tot, per a practicar la lectura entre el públic i, així, llegir també en veu alta i de manera correcta) i després passàvem a vore com es reflectia el conjunt d’apunts amb el que podíem llegir en el llibre. Això de llegir i així, crec que és molt interessant, com també ensenyar a redactar o a parlar en públic.
Quan li ho he contat hui a ma mare, han eixit frases que deia aquella dona i que no recordava: “A ver, tú mismo, [NOM]. ¿Qué nos quiere expresar el autor con estas frases? ¿Qué puntos de los que hemos estudiado aparecen en todo lo que acabamos de leer?”. I al revés: “Elena, ¿qué quiere decir [PARAULA o EXPRESSIÓ]?”. Ma mare, molt amant de la lectura, des de ben jove, ha afegit: “Això és una manera molt bona de fer lectors”. Desde Luces de Bohemia (Valle-Inclán) fins a Niebla (Miguel de Unamuno), passant per Juan Ramón Jiménez i Antonio Machado. Ho passí bomba... i sense esclatar. Tenia les portes obertes al gust per la lectura. Ja no em separaria dels llibres mai més ni em farien por.
Aquella amabilitat havia captivat a l’alumne sense necessitat de recórrer a estratègies publicitàries com aquella que, a mitjan agost del 2013, en un diari d’economia en castellà, indicava que “El ‘Made in Spain’ seduce al (...)”. En este cas, ben actual, als pocs dies Madrid pagaria el preu de l’autocomplaença i la falsedat. Un poc d’humilitat i de realisme van molt bé per a l’optimisme i el futur d’un projecte i d’una persona.
Tornant a aquelles classes, la participació era alta, la gent estava prou implicada i les preguntes eren perfectament obertes. Els alumnes ens manifestàvem amb llibertat.
Este estil també el reflectiria una futura mestra de Literatura catalana en el tercer curs de Magisteri. Un mestre de Valencià, Rafa, en l’institut, també intentà actuar amb una línia molt pròxima a la d’Elena. Però el fet de ser molt baix i de tindre problemes per a caminar, a més de que moltes persones consideraren que eixa assignatura era una “maria”, feia que el públic no fóra tan participatiu i que molts mestres de valencià hagueren de tindre més paciència que Job i de tindre una actitud molt perseverant. A hores d’ara, amb el valencià més establit entre l’alumnat i amb una societat menys anticatalanista i més lletrada en valencià, la fluïdesa d’aquelles classes haguera augmentat vinga. El context entre valencià i castellà encara necessitava temps, ja que la tradició de l’ensenyament de cada llengua era ben distint... Encara hi ha molt a llaurar... Rafa em permeté passar un examen, molt fluix per escrit (“Jo sé que tu t’ho saps, perquè participes molt en classe, però li falta xixi”), com mai m’ho ha fet cap mestre, llevat de don Paco (tot un curs) o d’Emma (Física i Química) qui, després d’una crisi epilèptica i d’haver fet pala en un examen (li ho comentí), preguntà a tota la classe si em donaven una segona oportunitat o si hi havia algú en contra. Ningú es posicionà en contra. I aproví amb una nota tan acceptable com les que portava aquell curs. Gent generosa, sens dubte.
Estos tres models d’ensenyament foren dels que més m’agradaven... Eren clarament democràtics.
No passaria res perquè la premsa i la televisió reflectiren més algunes notícies de persones que, vinculades a l’ensenyament (en qualsevol dels seus nivells), fan que el pas per les aules siga més grat i l’amor per la cultura i l’intercanvi amb el mestre més satisfactori i enriquidor, eixe en el qual tots estem en la mateixa barca, no hi ha cap pregunta estúpida i fins i tot el més curtet de reflexos, el més reservat o el clàssic curiós tenen les portes obertes perquè no hi ha ningú més important.
Nota: Eixos anys també estigueren plens d’aventures de tota classe i que ningú pense que això fou un camí fàcil i ràpid de creuar, com qui travessa una por i la deixa arrere. Com sempre, tocava suar la camisa, no esperar a que a u li ho donaren bo i fet. Així, encara em faltava habilitat per a redactar i per a parlar en públic... Però prompte es resoldria..., almenys allò de parlar en públic. Tenia molta facilitat per a participar en debats en grups oberts, intervenia molt però després allò no es reflectia en les redaccions o en els exàmens.
Una amiga, ja de per vida, entrà i començà a jugar un paper important per a l’ampliació del vocabulari: l’etimologia, el descobrir d’on venia una paraula i què significava, per exemple, síntesi. Un psicòleg, Arturo Conde García, qui em feia de reforç, em digué: “Mira, Luis. ‘Biologia’ viene del griego ‘bios’, ‘vida’ i ‘logos’, ‘estudio’. Por lo tanto, significa ‘estudio de la vida’”.
Estic segur que molts alumnes tindrien més facilitat per a comprendre el vocabulari des de ben xiquets (i per a ampliar-lo) si se’ls explicaren les coses amb amabilitat, didàctica, un bon diccionari (millor, si té etimologia) i amb algun vocabulari castellà-valencià o anglés-valencià ben a prop. Això, entre altres coses, també els ajudaria a anar per la vida amb major facilitat... per a trobar treball i tot, ja que, sovint, la cultura és una gran aliada de la qualitat del treball i, més encara, de les possibilitats de trobar-ne. Per tant, en la pròxima carta als Reixos, ja sabeu...
En aquells temps encara no havia traduït el nom, com moltíssims valencians valencianoparlants d’origen valencià.
¿PER QUÈ DEFENC EL DRET “A COPIAR”, A PORTAR “XULLES” ALS EXÀMENS?
Considere legítim que l’alumne porte xulles als exàmens i, fins i tot, que les traga. N’he fet, i m’han descobert copiant alguna volta (només una). I sé que hi han raons que porten a l’estudiant a fer-ne. Si algú s’esgarra les vestidures, que se’n busque unes altres, que ausades que n’hi han.
- Més d’una vegada pot ajudar a l’alumne a recordar algun apartat, de la mateixa manera que en el teatre existix la figura de l’apuntador, per a que no perda el fil el participant.
- No em fa por que un alumne intente copiar. És més, crec que en un sistema educatiu creatiu, obert a la cooperativitat, eixe element desapareixeria, de la mateixa manera que allà on no s’ha prohibit legalment la prostitució, sinó que està regulada i amb caràcter permissiu (Holanda n’és un bon exemple, d’eixa línia), s’ha diluït de manera més natural. ¿Què passaria si durant un examen l’alumne tinguera un dubte i el mestre li fera un xicotet recordatori? ¿Quantes vegades algun alumne no s’hauria desbloquejat en un cas així? ¿No passa això durant una conversa?
- ¿Per què no fem, com en Suècia, però a final de cada curs (en lloc de quan acabem l’ensenyament primari), un balanç de l’alumne, de lo que ha aprés i de quin grau de coneixement i d’utilitat li troba a l’assignatura, en lloc d’un examen. ¿Què passaria si incloguérem una pregunta oberta tipus “¿Quina nota creus que et mereixes? ¿Per què?”. ¿Per què Estrella Somoano Ojanguren (Filosofia, 2n de Magisteri) no feu cap examen i sí posà una nota única del curs a partir de la participació, les redaccions, les exposicions de treballs, etc.? ¿Només existix el sistema competitiu i numeral com a forma de saber el major o menor grau i l’interés i les perspectives o somnis de l’alumne?
- Un dia ens digué Enric Sebastià: “No m’importaria que un alumne, en l’apartat de “Bibliografia” d’un estudi, s’inventara el nom d’un llibre inexistent. Seria una mostra d’imaginació”. Fou durant el curs 1993-1994.
- Copiar en un examen no és no declarar a Hisenda ni jugar brut en el dia a dia. Moltes persones, fora dels ambients no competitius, no fan ús d’eixa actitud. Una xulla implica, sovint, saber resumir, triar, esquematitzar, sintetitzar, inventar, relacionar idees, crear símbols nous, atreviment (traure “una sábana”, com em contà un veí, és a dir, una resposta preparada de tota una pregunta llarga), saber què portes (emprar el bolígraf del mateix color que eixe llençol), estudiar el camp... És tot un desenvolupament de la creativitat.
Finalment crec que això es pot sintetitzar en una idea: és treballar la creativitat i, sobretot, qüestionar allò que no es considera acceptable, començant pel sistema d’ensenyament centrat en la memòria en lloc del desenvolupament de les habilitats socials i d’una visió global de l’assignatura. Així entenia jo allò i ho continue veient, però ara, amb més raons (algunes, inesperades, com el tema de Suècia o Holanda).
La forma d’avaluar d’Estrella (una opció que servix d’alternativa) reforça lo que acabe d’escriure amb lletra tombada: cap examen i només una nota final, un estil molt pròxim a l’anglosaxó, del qual tingué coneixement directe el meu germà Ricard durant un any en Anglaterra. Per exemple, hi havien d’exposar en públic, la qual cosa requerix saber oratòria i relacions humanes. No és parlar per parlar, ni és un míting electoral. ¡Ah!¡I amb Estrella no calgué cap xulla! Per tant, sí hi han alternatives i no cal recórrer a la sanció.
I SORGÍ LA VENA ORATÒRIA
Quan tenia uns 18 anys comencí a assistir a atenció psicòlògica privada i, entre altres qüestions, també anava a teràpia de grup, com havien recomanat des d’una entitat filla de la mare Telefónica, ATAM (en Madrid), a la qual venia assistint des de feia uns quants anys, encara que fóra de manera puntual.
Gràcies a este servici privat, comencí a soltar-me amb la facilitat a l’hora de parlar en públic, la qual cosa influiria clarament en la nota d’algunes assignatures del curs següent (1r de Magisteri) i en els que vindrien després, almenys quan havia de fer alguna exposició.
Per exemple, el primer any de Magisteri em sentia segur quan parlava en públic. Recorde que en algunes ocasions, en l’assignatura Lengua Española, impartida per Roser Santolària, ho vaig fer davant de més de 100 alumnes. Sabia que si volies que el públic no s’avorrira era imprescindible girar el cap cap a la dreta i cap a l’esquerra, de manera que tot el ventall d’estudiants sentira que l’exposició anava dirigida a tots, com qui diu que tots eren importants.
Recorde que en una assignatura, el nom del qual no citaré, hi hagué la possibilitat de fer un examen final o bé una exposició en públic i un treball en grup i individualitzat (cada membre del grup s’encarregaria d’un apartat). Fou un èxit, si bé he de reconéixer que em tocà una part molt senzilla. Traure un 7 en bona mida per la facilitat per a sintetitzar, resumir, recordar al públic lo que acabàvem de tractar fins aleshores, etc. són coses que s’aprenen així, quan tens un assessorament d’idees i d’estratègies per a portar avant un objectiu.
Dos anys després, en 3r de Magisteri, tornaria a passar-m’ho bomba en exposicions. Sabia que fóra com fóra el tema, el camí estava obert, era fàcil. Entre alguns llibres de tècniques d’estudi, el fet que acumulares més confiança després dels xicotets èxits anteriors, també feia possible que pogueres compartir amb esperança eixos recursos i formes de fer més fàcil eixe acte que tant veiem en la televisió (un míting o una conferència) però amb qualsevol dels teus companys que et demanava ajuda o que confiava en tu.
Finalment diré que si saps com exposar així, també pots fer-ho després per escrit: és més fàcil de lo que podria paréixer. Així, si volem tractar un tema, és molt pràctic dir: “En primer lloc (...) en segon lloc (...) en tercer lloc (...) finalment (...)”. Els enllaços són essencials, com també fer una explicació després d’una paraula o expressió que no tots poden comprendre. És a dir, didàctica.
I si, per exemple, vols que la gent passe a l’acció, resulta molt útil un inici semblant al de molts contes: “Fa molt de temps”, “En l’any...”, “A primeries de...”. I, de nou, els enllaços i les explicacions. “En resum”, “Per tant” (o altres formes paregudes) acompanyades d’un objectiu únic i clar, per a que el públic o qui ho llig sàpia a què l’animem. Tot això fa que el missatge siga directe, amb un toc humà (un tracte amable amb el públic) i un contingut clar i una finalitat definida.
Sobre eixes tècniques podreu llegir en algun llibre de Dale Carnegie. En té i de molt interessants. El més conegut és el clàssic “Com guanyar amics i influir en altres persones” (How to win friends and influence people, 1936). Suponc que s’haurà editat en moltes llengües. També hi ha versió catalana.
Entremig també haguí de fer patinades, com tot lo món quan aprén, allò que jo dic patinatge artístic, és a dir, equivocacions que t’ensenyen a aprendre a millorar. Com em deia fa uns dies un home gran: “Don Perfecto no lo he visto aún”. L’aprenentatge-error i l’aprenentatge-èxit, són constants a l’hora d’aprendre qualsevol camp o aspecte diari. Tots sabem que no és lo mateix el primer dia que quan ja portem temps i temps en un camp. Per això, tindre curiositat per passar a altres camps quan ja ens sentim hàbils en u, és senyal d’esperit juvenil i d’obertura a la vida. I demanar ajuda és senyal de ganes d’aprendre i d’humilitat. Si, per exemple, no domines un camp (com ara, el de reparar un tema del vàter, com em passà una volta), resulta molt bo demanar ajuda a qui cregues que pot saber més que tu (per exemple, mon pare, fa poques setmanes). Observar amb atenció, preguntar, escoltar, etc. ¡entre les dos bandes!, són claus per a aprendre, com també respectar el torn de l’altre, deixar-li parlar, tirar-li una miqueta d’humor, etc. ¡Val la pena! Això ens permet que, a la pròxima, sigam nosaltres els qui reparem el vàter (ací com a metàfora) i, després, li ho pugam explicar a una altra persona. Una metàfora, paraula d’origen grec, és una “transferència”, una paraula o frase que emprem en el lloc d’una altra, com a equivalent.
Fins ací hem tractat com vaig accedir a esta fluïdesa en la paraula i en l’escriptura. I com que això és més fàcil de lo que pareix i, de pas, fem que l’aprenent aprenga tècniques de relació humanes i d’habilitats socials i lingüístiques, convide als mestres i educadors (pares, monitors, familiars, etc.) a que ensenyen oratòria (parlar en públic) als fills, als alumnes, als familiars i als amics. ¿Per què? Doncs perquè les coses poden tindre més aplicacions de les que atorguem en un principi: este és u dels punts que podem percebre en la creativitat desenvolupada en una persona fortament creativa, ja que transferix, passa, aplica els coneixements d’un camp per a resoldre temes d’un altre. Qui sap parlar en públic també sap parlar en privat, perquè sap comunicar-se i, com que sap comunicar-se i entén de comunicació, sap quan l’expositor és honest i democràtic... es percep.
MESTRES QUE CREEN DEIXEBLES
Des de sempre hi han hagut mestres que han creat deixebles. Es pareixen a eixos veïns amb els quals acabe de compartir un temps molt interessant esta vesprada. U d’ells té quasi 84 anys (els farà en març) i ha portat una empresa de camions. Quan li he preguntat, sense saber res del seu passat econòmico-laboral, “¿Has portat algun negoci?”, m’ha contat part de la seua història. Adés li he dit “És que estic observant que la gent que ha portat algun negoci, la majoria, són persones amb iniciatives, amb esperances, perseverants i molt tolerants amb els altres”. Doncs bé, després d’aquesta introducció que considere refrescant, passarem al tema d’aquells mestres i, d’una manera especial, a aquells que més m’han influït o amb els quals també tinc relació actualment, indistintament de la singularitat de cadascú de nosaltres.
Roser Santolària (1991-1992). Esta dona de Bonrepòs i Mirambell fou una de les que més esquemes em va trencar, sobretot perquè portava una assignatura, Lengua Española, i l’explicava d’una manera molt peculiar, directa, creativa i oberta més al món de la llengua en general que al castellà. En aquelles classes assaborírem la riquesa del món dels xiquets, dels efectes positius de la convivència entre parlants de distintes llengües (em recomanà el llibre “Mal de llengües”, del lingüista Jesús Tuson, el qual marcaria un abans i un després en la forma de concebre jo les llengües i la sociolingüística, la part de la llengua que estudia la relació entre les persones, les llengües i lo que explica el seu ús i les valoracions diàries).
També tinguérem l’ocasió de conéixer personalment a Enric Valor, un amic de la llengua que ens digué: “Perquè jo ja tinc 82 anys i vosaltres sou el futur...”. Per a un jove, com per a una persona de qualsevol edat i mínimament tolerant, resulta gratificant que una persona que sap més que tu en un camp no et veja com un competidor sinó com algú que pot aportar també a la comunitat i, entre tots, fer possible un objectiu col·lectiu. Les va dir en 1992, en una sessió extra que tingué lloc un dissabte, en una sala ben gran de Magisteri. Parlava molt sobre Freinet, un pedagog molt interessant. Els pedagogs són estudien l’ensenyament i proposen, prové d’una paraula grega que significa “xiquet”. Per això la voràs molt en articles de la premsa sobre ensenyament, mestres, o quan diem “Eixa persona té una bona pedagogia: sap aplegar a l’aprenent”.
Pere Riutort (1992-1993). Natural de Petra, una població de l’illa de Mallorca, ens feu una enquesta molt distinta. Volia saber quin era el nostre grau de valencià, abans de començar el curs. Com a un dels detalls més interessants que recorde fou aquella resposta tan respectuosa a un alumne d’uns trenta anys que, a vegades, li feia preguntes que jo considerava elementals. Ací la tens: “Pere, ¿és de veres que es parlava valencià ací abans que arribaren els catalans?”. El mestre li respongué: “¿Creus que es parlava castellà a Cuba abans que arribassen els catalans?”. En una ocasió trobà a una estudiant copiant i, després de fer com Jesucrist en el temple davant dels mercaders, li donà una segona oportunitat. Eixa dona trauria, al final del curs,... matrícul·la d’honor. Ens feu llegir llibres com “Com explicar contes” (Sara C. Bryant), tot un clàssic. I qui no volia copiar lliçons dels seus històrics llibres dels setanta i de principis dels huitanta (com ara, jo), en què participà gent del món de la cultura valenciana, havia de fer un resum de cinc full o més al voltant de tres diccionaris claus de la llengua: “el Fabra”, “el Coromines” i “l’Alcover-Moll”. Finalment férem un examen oral en el despatx. Allí, com a anècdota, em preguntà per què en la pregunta lliure de l’examen final havia escrit que les classes resultaven una miqueta avorrides, a voltes, per la veu. Així ho digué, mig somrient amb careta d’amic: “¿Això què vol dir?”. I jo, sense pèls en la llengua i amb senzillesa, li responguí: “¿Què no és de veres?”. “Sí, tens raó”. Eixa classe de mestres, m’agraden d’una manera especial, pel seu toc humà i honest.
Elena Somoano Ojanguren (1992-1993 i 1993-1994). Mestra basco-asturiana, de filosofia (el primer any) i d’antropologia (en el segon). Amb ella tractàrem temes molt socials, centrats en la vida diària i a partir de les idees de la Il·lustració, un moviment del segle XVIII a favor de la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre els pobles. En el segon curs acabaríem llegint un llibre resultat d’uns enregistraments a Rigoberta Menchú (1982), futur Nobel de la Pau, a primeries dels noranta: “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”. L’autora és Elisabeth Burgos, etnòloga (estudiosa de les costums dels pobles, com bé indica el terme, procedent del grec). Les classes eren molt democràtiques i, el primer any, amb només dotze alumnes, allò de la filosofia era gratificant, ja que no era la palissa de tota la vida i féiem propostes i un ambient tolerant que no sempre és fàcil de crear. Sovint he pensat que la universitat ha de fer de pont entre la gent del carrer i el saber que fa possible la llibertat de criteri i el pensament creatiu. Amb ella vaig descobrir a Adela Cortina, com també un tema que ara es considera normal: la bioètica. ¿És moral que en un camp de la biologia s’actue d’esta o d’aquella manera? I en el curs 1993-1994 sorgí el FZAN, un moviment a favor de l’alliberament d’algunes terres de Mèxic: en castellà (amb el nom oficial d’aquell moviment) s’anomena Frente Zapatista de Liberacion Nacional. Interessant.
Rafa Valls (1993-1994) ens ensenyà, entre altres assignatures, Didàctica de la història, matèria que acompanyaria a estudis futurs de tipus històrics i lingüístics. Tractàrem la història des del seu ensenyament en les escoles (segles XVIII-XIX, poc o molt) fins al present, passant per l’evolució o alguns moviments que havien sorgit al llarg del temps, com ara, l’Escola d’Annales, una manera de tractar-la a partir dels costums i les maneres de viure dels pobles, amb la qual cosa trencava amb la clàssica de tipus patriòtic.
En aquells anys començava a entrar una línia nova, el constructivisme, terme que prové de construir. No entraré en més detalls sobre esta línia i passaré a coses que em pareixen més importants i que es poden aplicar al dia a dia.
Una d’elles és que la història és, poc o molt, com tot lo que ha passat en el món. Quan un historiador (es pot ser sense haver estudiat Geografia i Història) fa un estudi, partix de la mateixa informació que quan rebem una botella amb una nota dins i observem que falten alguns detalls. Per tant, no tindrem tota la informació i, això ens portarà a les hipòtesis (una “idea per baix”, literalment). Una teoria és una hipòtesis confirmada, com una cosa que no falla mai.
Una altra era la semblança entre la manera d’indagar i el periodisme. Per exemple, la descripció d’un fet en el carrer depén de moltes variables (de moltes coses que poden variar, ser diferents): el lloc des del qual mirem, els nostres pensaments, les valoracions, les emocions, el nivell cultural, la manera d’expressar-nos, etc. Això explica, per què fem distintes redaccions o declaracions a partir d’un fet únic. És allò que en anglés direm “La bellesa depén de l’ull del contemplador”.
Finalment estudiàrem formes diferents de vore un fet històric, des del punt de vista del temps. Distingiríem entre dos tipus de temps: el cronològic (quan té lloc) i l’històric. Així, si un fet és molt rellevant en la història d’un poble o d’una cultura, per exemple, el temps històric seria com allò que diem “Lo que no ha passat en un any, passa en un dia”.
Estes coses que he citat fins ací, com també la coneixença d’un historiador i mestre de Magisteri (Enric Sebastià, 1930-2006) amb qui vaig mantindre contactes més enllà dels dos anys en què vaig ser alumne seu (1992-1994), fins i tot quasi deu anys després del seu mestratge en Magisteri, quan ja havia superat l’edat màxima per a ensenyar en la universitat (70 anys), passarien a formar part d’un futur estudi sobre el vocabulari històric i lingüístic contingut en les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar, a primeries del segle XXI.
Estiguí molt agraït a Enric, qui havia tingut per “mestre” a Manuel Sanchis Guarner, per la seua generositat i l’aclariment d’algunes preguntes al voltant del terme emfiteusis i d’altres punts de la història contemporània, el seu camp per excel·lència, en l’elaboració d’eixe estudi. Si una cosa vaig aprendre d’Enric, més enllà de lo que volia dir l’emfiteusi (en grec, “jo empelte”, per la històrica relació entre qui treballava la terra de l’amo) i de la seua presència fins i tot... en la història actual, o d’eixe estil tan desenfadat i dialogant unit a l’esperit juvenil que tenia en classe fou, per exemple, a felicitar a les persones que fan bons treballs independentment del seu historial familiar, a estimar allò que fóra valencià (no sols a lo que no ho fóra), a valorar la capacitat imaginativa de l’alumne (fins i tot per a inventar-se un llibre en la bibliografia que li ha permés fer un estudi) i a fer participatives les classes i que l’alumne se sentira com una part més d’eixe diàleg entre les dos bandes i en què ningú està en posessió de la veritat. Un dia ens va dir una cosa que no se m’oblidaria: per a ser historiador no calia haver estudiat Geografia i Història, sinó fer un treball científic de la mateixa manera que un alumne de ciències també ho pot fer, ja que el procés és semblant, encara que no tant els recursos amb què treballa.
Un dia, en classe, començà a plorar quan quasi estàvem acabant. Dotze anys després, el sendemà de rebre el Premi José Mª Moreno Royo (Manises, per aquell estudi històrico-lingüístic), vaig descobrir el motiu. Era la primera vegada que veia això en una classe.
Finalment, sobre Enric, citaré que un dia, davant de tots, ens digué que felicitava a un alumne fill de militars per la seua objectivitat en l’estudi sobre la guerra d’Espanya, fet en col·laboració d’un altre alumne.
Fins ací els mestres que més influència tindrien en el dia a dia i, sobretot, en els futurs estudis o programes de valencià o classes.
En la tardor de 1998, un històric mestre de valencià durant un curset, Salvador “Voro” Torrijos, aleshores director de l’IES Carles Salvador (Aldaia), passaria a telefonar-me per a fer de mestre de valencià. Per primera vegada exercia de mestre i cobrava per mitjà d’un acord amb una entitat.
ARA SÍ: CLASSES DE VALENCIÀ I MESTRE AMB ALUMNES
Havia acabat d’aprovar “el Superior” i tinguí una entrevista amb ell, després que mon pare em diguera que havien telefonat a casa preguntant per Consol (1969, germana major) i Ricard (1974, el meu germà), que també tenien el títol equivalent a Filologia Catalana que permetia exercir de mestre de valencià de manera oficial, però que no podien fer aquelles classes perquè no els venia bé laboralment.
En l’entrevista li parlí a Voro Torrijos dels llibres de valencià coordinats per Pere Riutort i d’un històric llibret d’ensenyament popular del valencià, “Faristol”. Sobre eixos llibres em digué: “El ‘Faristol’, no. (...) Eixos llibres [de Pere] estan molt bé. Però fica també notícies d’actualitat”. Em paregué molt interessant eixa idea.
El primer dia (a mitjan desembre) començàrem, els alumnes (tots dones castellanoparlants sense coneixement del valencià bàsic o molt baix) i jo amb la cançó Ja no canta el capellà per a que la iniciàrem amb un tema com els numerals de l’u al deu.
Després, en els altres d’eixe mes, férem algunes fotocòpies de cançons de Nadal i de vocabulari tan elemental com les salutacions al llarg del dia i alguna coseta per si, finalment, es presentaven a l’examen de la “Junta”, com ara, que servici / servei i judici / juí eren igualment correctes i que els recomanava, per si de cas, fer ús de servei i de judici. Espere que a hores d’ara este tema, com molts més relacionats amb el llenguatge popular genuí, estiguen ja superats pels ambients en què se’ls qualificava d’incorrectes. Si a hores d’ara ja llegim en la premsa o en llibres editats en Catalunya (p.e. el diari Ara o el llibre La força de l’optimisme –trauducció al català d’una obra en castellà, de Luis Rojas Marcos-) hi hauran moltes raons per a mostrar-se també receptiu a formes de fora del “català central” (és a dir, el de les zones que comprenen, poc o molt, les demarcacions de Barcelona, Girona, part del sud de França, una banda de la demarcació de Tarragona i altres zones pròximes a estes). Per a ser flexible cal ser inflexible, no ser-ho a tot ni sempre.
Durant eixe curs (ja en gener) passí per ca Pere algunes voltes. En la primera visita em digué: “Gramàtica, la justa, menys de deu minuts, perquè si no, s’avorriran”. El temps ho confirma. No erràrem el camí. No s’avorriren en cap classe, ja que em mostrava obert i pacient ja que la seua participació no era tota la que m’haguera agradat. L’històric mestre de Magisteri, amic, després de preguntar-li si em passava fitxes dels històrics llibres de valencià dels quals era el coordinador, em digué...: “¡No, no, fes-t’ho tu!”.
Conclusió: la persona que ha treballat en temps difícils sap què val això i que té mèrit fer-ho i que l’alumne també aprenga a fer-s’ho, a tirar-li imaginació. Finalment em preguntà quants alumnes eren i en acabant em cobrà cinc llibres (u per a cadascuna de les dones). Després elles pagarien un preu simbòlic en relació a la qualitat informativa i de les obres, cosa ressaltada per moltes persones amants de l’ensenyament del valencià i que en tinguen coneixement. Que un llibre tinga quasi 150 planes i que només et cobren mil pessetes de l’època (6€ d’ara), la veritat és que no és fàcil trobar-ho, com tampoc gent que faça servicis debades o per vocació i sense cobrar...
Una de les coses que destacaren del curs, eixes dones, algunes de les quals encara em saluden pel carrer i, a vegades, raonem una miqueta i tot, és que aprengueren a alliberar-se de prejudicis lingüístics sobre com era el valencià, a no desconsiderar cap llengua, a vore que catalans, alguns aragonesos, balears i valencians ens podem entendre molt bé (per exemple, amb la visita d’una néta de Francesc de Borja Moll, Aïna, qui ens contà alguns contes mallorquins, davant de tots i del meu germà Ricard, qui havia fet possible aquella assistència), etc. Sobre el vocabulari d’Aïna i la comprensió o no, em digueren i amb molta claredat: “La compreníem perfectament”. Quan es parla en públic, és molt important fer que el públic se senta identificat amb qui es dirigix a ells, que hi haja comunicació fluïda i que siga fàcil de comprendre lo que diu.
En les classes llegíem i tractàvem temes socials relacionats amb la setmana, el mes i allò de “Dia mundial / internacional /europeu de...”. Eixa estratègia fou un èxit i uns anys després la tornaria a utilitzar en un programa d’Aldaia Ràdio (“Espai obert”) en què, entre altres coses, dedicàvem la mitat de l’hora setmanal a ensenyar valencià: text (narratiu, diàleg o teatral), uns minuts de música en valencià i algunes paraules del vocabulari valencià, gràcies a l’aportació del lexicògraf Eugeni S. Reig. Felicite a Eugeni per la seua generositat, ja que em permeté l’ús radiofònic del llibre i també al company de ràdio i amic, Quico, qui feia de tecles i tenia una intuïció musical molt encertada per a cada context. Ens complementàvem molt bé, ja que lo que u no dominava sí ho feia l’altre.
I, poc o molt, és així com he fet l’ensenyament del valencià, llevat de quan era a alumnes de primària i en casa. Amb les persones majors tens un marge de llibertat més ampli i si estan interessades per la llengua, ho notes immediatament: prioritzen el vocabulari i la participació oberta per damunt de la gramàtica, els exercicis clàssics i el seguiment de molts llibres com els que es venen habitualment. Els agrada passar-ho bé mentres aprenen, sentir-se lliures i respectats pel mestre. Ells fan possible allò que diem “educació lliure”, “educació democràtica”, “educació liberal”, “educació renovadora”... Estos noms els podem trobar, o pareguts, en obres escrites o en conferències, xarrades, jornades de pedagogia renovadora, etc.
Des de que començà el curs 2013-2014 ve un alumne adult del 1954 (enguany, per segon any), amic i tot, que li agrada aprendre de tot lo que li fa goig (guitarra, valencià, anglés), aprendre habilitats socials en sessions molt paregudes a les d’un curs de monitor de temps lliure i a conviure amb música i tot amb persones grans. Busca faena des de fa més de tres anys i té una actitud perseverant.
Si algun dia vols aprendre valencià, de manera gratuïta, i com ací t’he explicat, ja saps...
Lluís Barberà i Guillem
695489761
https://saptelandia.webnode.cat
Gràcies i avant amb els teus projectes i il·lusions.