Mentres passejava pel barranc a través d'una drecera que no coneixia i amb pocs senyals, la qual cosa em portava a un món que m'agradava i que considerava possible, vaig coincidir amb un arbre vestit d'amiga i amb robes plenes de flors i algun riu amb pardals volant quasi al nivell superior de l'aigua. Tot això en la seua roba.
A mitjan passeig, un arbre, Florest, obrí una de les seues flors.
I en acabant n'obrí un altre.
I després un tercer.
En el moment més inesperat... passà una dona amb una bossa verda com l'esperança i blanca com la neu i em digué:
-- ¡Quantes coses coneixeràs ací que desconeixies en la terra d'on vens!
Jo li preguntí:
-- ¿Com et diuen?
I ella, amb un somriure franc i oportú, respongué:
-- Em diuen Esperança.
I aleshores comprenguí per què veia les coses, ara, d'una manera més tranquil·la, encertada i harmònica: m'havia llançat a l'aventura i estava iniciant-la... Per primera vegada veia amb bons ulls les experiències passades, el present era com un amic meu i el futur estaria ple de coses i fets que faltaven per descobrir...
I sentia que eixes vivències em feien més humà amb mi i més amant de la vida i del proïsme.