Hi han persones que s'alcen i es giten, com elles volen i, a més, repetint la mateixa cançoneta: que si la crisi, que si les hipoteques, que si la recessió, que si l'atur... Són quatre paraules massa repetides i que si, en lloc de dir-les com si fórem un lloro, ens dedicàrem a tractar de parar-nos un moment (temps per a la calma i, per tant, per a la preparació d'idees noves) a nosaltres, faríem possible allò que podria semblar impossible: fer una vida nostra i oberta a la societat i a la creativitat.
Si totes les persones que insistixen en eixes paraules amb tanta fluïdesa, lleugeresa, passaren, en eixos instants, a tindre una crisi epilèptica, d'ansietat o a vore com un familiar es penja davant dels seus ulls... estarien presenciant la vida així. Però, ¿continuarien amb eixa lleugeresa? ¿Es cagarien garretes avall? O, ¿com jo vaig fer després d'estar al límit de la mort, passarien a deixar-ho estar (ho fiu en menys de vint-i-quatre hores) i tractarien de buscar una solució? Crec que esta última forma d'actuar és la més difícil de trobar, ja que, a més de dir que ja no ens valen moltes estratègies antigues, és la que busca una solució i la troba. Fixem-nos que hem escrit "una" solució, no "la" solució, encara que la solució passe per tirar per un nou camí, lluny de la comoditat del quòrum o de les coses políticament correctes. I és que la perfecció, en la vida diària, no existix, senyors, de la mateixa manera que els burros no volen en el món real.
Ara bé, si es plantejaren què podrien fer per a eixir... ¡ai!, ¡ja els hem ficat el dit en la llaga! I és que resulta tan còmode arrunsar-se en el balancí de sempre, en allò més repetit (la moda, en estadística), en allò que diu la majoria, etc. que, fins i tot, ens costa creure en bona part dels periodistes que fan una "crítica constructiva" (?). ¿Criticar i de manera constructiva? ¿On s'ha vist això? Si jo, en lloc de criticar-te, deixe que tu aprengues dels teus errors, possiblement avançarem més, creixerem més com a persones. I això, m'ha ocorregut, no escric per escriure i fer un article in o chic.
El periodisme del demà està en les aules i espais educatius que llauren l'esperit de llibertat, la creativitat, la ment flexible, una cara també somrient (¡que poc costa, fins i tot, ni un cèntim d'euro!), l'humor que acosta. Així, este matí, quan entrava en una entitat bancària, he dit: "¡Ui, estem en família!. I unes quantes persones han somrist. ¿Heu vist, què poc costa? Era una manera de dir, i amb bon humor, que hi havia molta gent.
Este periodisme que resulta d'este gaudi de l'ensenyament està també en les associacions o grups socials que decidixen fer les seues produccions o activitats i reflectir-les, per escrit i pels mitjans nous o aprofitant els recursos creatius i actuals, en paper, en l'ordinador... ¿De quins temes podem parlar i, així, fer possible una activitat cerebral (sí, del cervell) més agradable i que ens ajude a preparar un benestar nocturn i tot? De tots els que vullgueu... i que vos produïsquen plaer i tranquil·litat. Poseu-vos, per exemple, uns quants dies, a fer-vos una llista llarga d'allò que més vos agrada i que, al mateix temps, vos genera harmonia, sensació de tranquil·litat, que vos reconforta l'ànima. I en trobareu... Després, si teniu molts alumnes (o els que tingueu), passeu a fer un llistat col·lectiu...
Quasi segur ja haureu captat la idea que es poden tractar de molts temes d'actualitat o per a fer un ensenyament, de les llengües, ben distint al clàssic. O que això vos recorda allò de la "pluja d'idees".
Doncs bé, ara que ja tenim les idees, passarem a aplicar-les, a traure-les en el dia a dia. I comprovarem com aquelles paraules que deia una de les mestres entrevistades en l'estudi "El que fan els millors professors d'universitat" (Ken Bain), "Al cervell li encanta la diversitat" (Jeanette Norden), és una veritat com un temple.
Eixe és u dels camins per a gaudir de l'ensenyament, sobretot, de les llengües: fer periodistes que pensen en els altres, no en la cosa ràpida i senzilla. Seran periodistes amb un somriure fàcil i que, lluny de viure en l'amargor o en el clàssic fluir amb el corrent, faran un pont de plata emocional a la gent que els envolte. I estic segur que n'hi hauran, d'esta classe, pel món. Que siguen més o menys coneguts... ¡això són altres calces! Afavoriran un ambient en què farà goig viure i obert al demà amb esperança, més favorable per a emprendre i, ¡per descomptat!, per a viure amb il·lusió, amb allò que ens espenta. I no caldrà tindre estudis de periodisme o màsters.
En eixe sentit, i ara acabe, tinc un amic que, sense fer periodisme, fa unes síntesis setmanals molt punyeteres per a més d'u i que, u dels elements en la seua vida, fruit d'una ment oberta i crítica (però no autoritària ni amb alts i baixos continus), és eixe toc d'humor que fa la vida un poc més agradable: la seua i la de l'altre. Els seus somriures són genuïns. Està obert al demà (xiquets i jóvens), escolta a persones de tota classe i edat. Costa trobar-ne, de gent, així, però, ¿què més vos podria dir, sinó que val la pena buscar-ne i acostar-se a eixa calor humana que permet no cremar-nos ni passar més fred que un rave?
Una abraçada a tots.