La setmana passada vaig llegir amb interés un article del suplement Es (no. 365, del diari La Vanguardia) titulat "Cómo sobrevivir al jefe y otras historias". En u dels seus apartats, subtitulat Cambio generacional podíem llegir:
"La tercera generación de jefes -concluye Poelmans- es diferente en el sentido que el conocimiento, tan extenso, marca las relaciones. Es el trabajador el que tiene que pasar la información al jefe". Este modo se ajusta a los tiempos actuales, más líquidos, donde las fronteras físicas, digitales, los flujos de información y la velocidad de las nuevas tecnologías obligan a liderar adaptándose cada vez a una situación nueva.
No era la primera vegada que llegia la idea (i ja no per primera vegada, com em passà pel 2007, mentres ho feia a partir d'unes reflexions d'un blog inserit en la web https://www.neuronilla.com) que les relacions verticals (el clàssic "Ací mane jo" o, com diuen en castellà, "Ordeno y mando") donaven pas a les relacions horitzontals, és a dir, a una presència tan activa del cap com de la resta dels membres. I en qualsevol vessant de la nostra vida social: des de l'escola, fins a la família, en les relacions laborals entre contractador i treballadors, a nivell de partits o organitzacions socials, etc.
Era, poc o molt, com aquelles frases que un dia em digué un aparellador: "Tú los dejas [a los trabajadores], que funcionen ellos". I, la veritat, és que resulta molt pràctic, almenys per a mi i quan el treballador (o l'estudiant), és a dir, l'altre, té un bagatge gran en camps diferents als que tu domines (que tu ni et pots imaginar), però que, si ens mostrem dialogants i valents, poden fer que arribem a punts impensables inicialment. La clau és deixar-li que s'esplaie en els seus punts forts (allò d'aprofitar el talent) en lloc de barallar-te amb qui et fa la faena o tindre ànsies de control ininterromput... En fi, donar-li carta blanca, confiar incondicionalment.
Intuïsc que això és lo que està passant amb eixe renaixement que em sembla olorar a nivell social i que, com exposaré tot seguit, crec que té una relació ben directa amb lo que està passant pel món i, sobretot, perquè els paradigmes (els models) d'educació del segle XXI que adopten les persones amb esperit d'esquerres ja no seguixen el full de ruta que empraren els seus avis (el vertical) ni el dels seus pares (el professional i paternalista, el de tractar de quedar bé i continuar manant): tenen present que la vida els pertany i que la creen ells i elles. Parlem, òbviament, de les persones que adoptem, decididament i amb gosadia i creativitat, este estil de relació amb les persones més pròximes i amb la societat, com també en la nostra manera de plasmar les idees o de manifestar-nos en qualsevol de les formes que podem i de les quals decidim fer ús.
A més ens estem adonant que a més d'un govern, com també intuïsc que ocorrerà amb més d'una cambra parlamentària internacional (no necessàriament el Parlament europeu), els començaran a "créixer els nanos", com solem dir. I ja no sols perquè un partit com Podemos (Podem) estiga aconseguint una quantitat important de suport popular que està fent cosquerelles als dos partits més votats a nivell estatal, sinó perquè, en Europa, sorgixen més i més moviments a favor d'una descentralització i d'una participació més directa de les persones en la vida política i que no seguim el model participatiu romà (l'indirecte) sinó el de la històrica ciutat estat Atenes (en què els hòmens atenencs fills de pares lliures i les dones atenenques filles de pares i mares lliures podien participar i estava ben vist que la participació fóra activa i no calfar el seient)... Escòcia, Catalunya, Flandes, etc.
I més "nanos": els grups Guanyem, encara que reben noms diferents en distintes poblacions d'Espanya, grans o capitals de província. Perquè si estos "nanos" tenim una cosa clara és que "no ens agrada ballar els nanos" al poder, sinó que en lloc de parlar de llibertat i limitar-la als quatre gats que ocupen les poltrones i que fan de cacics, volem que tots tinguem opció a la llibertat. I això partirà, per descomptat, d'una educació i d'una formació ciutadana molt orientada cap als temps que corren (idees noves de relacions humanes, de vinculació entre empresa i universitat, desenvolupament de l'esperit creatiu des del dia del naixement de cada persona, simpatia al risc, obertura a l'universalisme, aprendre a gestionar les emocions, que dins dels equips tots tinguen veu i vot i s'escolten, estar disposats a aprendre de qui sap més, obrir-nos als xiquets, els jóvens i als vells -com també als estrangers i immigrants-, promoure la participació activa i passar de la caritat a l'aportació del 0,7% del nostre salari, per poc que siga...). Qui dóna té dret a demanar: ja ha participat, no és una presència mansa, sinó activa. Res d'esperar, com deia un informe de l'asseguradora Aegon, que quasi la mitat dels jóvens espanyols de 18 a 24 anys espere que la família els ajude fins i tot... en la jubilació (revista Emprendedores, no. 205, oct. 2014). Els equips, entre altres coses, crec que estan per a reforçar-se i estudiar formes de progressar i moure la creativitat que portem dins, de ser nosaltres els protagonistes de la nostra història...
Igualment, ací, en l'Estat Espanyol, dia rere dia augmenta el nombre de persones que preferix un règim republicà a u monàrquic. La història d'Espanya està ben buida de moments de democràcia. Una revisió des del segon terç del segle XIX (quan, jurídicament, es forma Espanya) ens ho mostra ben claret: militars que participen en governs, assalt del Congrés i fi de la I República, proclamació militar del rei Alfons XII en Sagunt, acord entre l'avi de l'anterior rei al present (Alfons XIII i el general Primo de Rivera), revolta militar de part de l'exèrcit republicà contra un règim legalment establit i un govern creat després d'unes eleccions generals..., el fet que no es convocara (a diferència d'Itàlia, després de la Segona Guerra Mundial) un referèndum per a decidir la forma de govern que preferien les persones majors d'edat amb nacionalitat espanyola, després de la mort del general Franco (llegiu el llibre Un rey golpe a golpe), poquíssims referèndums en quasi quaranta anys de postfranquisme (a diferència d'estats com l'holandés, el danés o l'irlandés)... No em crec que visquem en un estat democràtic. I menys perquè, a vegades, consulte la premsa en anglés i trobe una visió més rica i completa de la realitat espanyola i més atreviment a mostrar la història i els fets d'una manera més objectiva i menys oportunista (per exemple, la mort d'Adolfo Suárez o els motius dels moviments favorables a la consulta en Catalunya): crec que val la pena aprendre anglés i, per això, cada dia m'interesse més per conéixer-lo.
I una altra gota (i nova) que romprà la roca: el Vaticà. Potser no ho tinguem tan present, però si mirem arrere i passem, per exemple, als anys sixanta del segle XX, ens adonarem que durant els primers anys (i bona part dels següents) hi hagué un canvi en la Ciutat del Vaticà que no deixà indiferent a moltes persones i que, en el cas dels cristians, sobretot, fou una glopada d'aire fresc. El papa actual ha rebut a persones vinculades al 15-M i ha mostrat la seua simpatia per moviments de línia social favorables als drets humans i una visió més oberta de la sexualitat.
Això em porta a tancar dient que en temps d'esperança, com els actuals, l'únic que ens val és l'acció constructiva i creativa. Almenys per a mi. Els models antics ja no ens valen i lo millor (i més tranquil·litzador, perquè ens diu que hem pres el timó de la nostra vida) és que moltes persones (i cada vegada més) sabem que eixos cacics no duraran tota la vida. De nou estem tombant l'estaca...