Adés, mentres passejava pel parc, se'ns ha arrimat una xicona d'uns 43 anys. Era alta, rossa, amb ulls verds i harmònica. Tenia bon sentit de l'humor i, a més, estava molt rebona. I feia goig gaudir d'eixe temps amb ella. Així fou tot:
-- Hola, xicons, ¿com esteu? -ens preguntà a Keltim i a mi.
-- Mira, ací, jugant a la baralla holandesa -li responguí. ¿Vols jugar, tu?
-- Sí, vinga, va. Feu-me un espai, per favor -ens digué la dona.
-- ¿Com et diuen? -li preguntí.
-- Rompiscu -va dir ella. I Carpe diem, amics.
-- Igualment -responguérem Keltim i jo.
-- ¿I tu? -em preguntà Rompiscu.
-- Poltesp, amb joia i flaire esponjós -responguí.
-- Doncs, bé. ¿Em feu una firmeta, amics? -ens proposà ella. És que vull conéixer persones noves, diferents a mi i amb moltes ganes de viure.
-- ¡Ah!, ¡això està molt interessant! ¡Vinga, Keltim, anem a fer-li'n una, que té bona pinta! -li comentí a Keltim.
I així continuàrem i més coses. I tot, el primer dia. Han passat més de tres mesos i encara continuem veient-nos, raonant, enviant-nos correus, telefonant-nos. Hi ha res nou movent-se avant. I m'interessa molt: l'AMOR.