Fa més de vint-i-dos anys, durant una classe de valencià, Pere Riutort ens deia als futurs mestres que calia "afegir més pes en l'altra balança". I ho dic perquè crec que el valencià no el farà l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ni tan sols amb el suport de tots els partits polítics amb representació parlamentària en les Corts Valencianes.
Imaginem-nos, per un moment, què passaria si, per exemple, no es tolerara el lo neutre i, en canvi, els diaris digitals no aconseguiren trobar escriptors o col·laboradors que altruistament ho farien (o pagant-los un sou sucós) i, al mateix temps, augmentara l'ús de la llengua en registres informals de tipus informàtic (blogaires i webs pròpies)... Crec que no m'estic allunyant de la realitat que viurem i que ja estem creant, anys arrere difícil d'imaginar:
a) Hi hauran més freelances (autònoms), com també major esperit democràtic en els ambients socials. Cada vegada hi han més blocs i webs lliures, de persones que manifesten la seua simpatia per la llengua sense necessitat de presentar-se a concursos literaris, sinó de contribuir a la difusió de lo que saben, és a dir, que posen els seus coneixements al servici de la societat.
b) Es valorarà més la tolerància, la disposició a escoltar formes diferents i a acostar-se a les minories i als grups marginats històricament, en un món més diversificat en un mateix espai i més obert a formes democràtiques i progressistes.
c) Les acadèmies del futur seran el resultat de la normativització implícita a través de la premsa o de mitjans de comunicació oficials (com ara, la BBC o algunes universitats, en el cas de l'anglés europeu), com em deia un amic que ha sigut regidor de Compromís, tolerant amb els usos escrits del lo neutre i també obert a les Normes de Castelló.
Crec, doncs, que és més senzill de lo que podríem pensar anys arrere i que el pas, que continuarà sent més fluïd i progressiu, ja està gestant-se.
Tot seguit, i ara copiant unes paraules d'Albert Pla Nualart (diari Ara, en l'article Joan Solà i la incomoditat pragmàtica de les normes, 25 d'octubre del 2014), transcriuré la idea que, igual que la del mallorquí que ens ensenyava valencià, reforçaria que les acadèmies (de la mateixa manera que qualsevol autoritat política, eclesial, laboral, familiar, associativa, etc.), si estan al servici de qui les fa possibles (no de qui ocupa les seues poltrones, "pagades amb la suor de tots els que les mantenen econòmicament, directament o no"), es guanyen més que la paga: una promoció de lo que pretenen impulsar i potenciar, en el nostre cas, la normalització lingüística. ¡Vinga, ací les tenim!:
"[Joan Solà] sempre és enemic de tot el que fa la llengua correcta innecessàriament més difícil -una llengua d'iniciats- no pas per fer-la millor lingüísticament sinó per fer-la servir com a marcador de classe social. (...) Continuar lluitant perquè es flexibilitzin les normes que no estan al servei de la gent és el millor homenatge que li podem fer".
Podríem reforçar eixes línies del lingüista amb lo que escriu Cervantes en les últimes línies del Quixot (traducció d'Antoni Bulbena i Tusell, 1854-1946): "per tal com no fou altre mon desig sinó posar en avorrició dels homes les fictícies i desbaratades històries dels llibres cavallerescos, les quals, mercès a les aventures esdevingudes a mon veritable don Quixot, van ja entrebancant-se i certament que han de caure del tot".
¡I tant que cauran i que no substituiran a un lo neutre emprat per Ramon Llull, els escriptors del segle XV, Joan Maragall i, fins i tot, des de fa poc, per Quim Monzó! Els usuaris d'Internet ja poden més que els normativistes de l'IEC o de l'AVL. De fet, ja l'empren a mansalva, potser perquè ara ja se senten lliures i, sobretot, persones disposades a fer, en lloc de limitar-se a reunir-se cada cert temps o a respondre a lo que diga la moda, a lo políticament correcte o a lo que es considerara millor en un altre temps.
Per tant, acabaré afegint que el futur real d'una llengua està en el seu ús... real, diari. I eixe només el fan els parlants i els escriptors. La resta, parlar per parlar perquè semble més senzill... i carregar la culpa en el govern central de torn o en els estudiants i la pèrdua d'interés per l'ús social o la política de determinats partits o grups culturals..., em sembla una política que val la pena deixar estar com a pràctica..., és a dir, amb trellat.