Faig la vida que m'agrada, vole lliurement

saptelandia



flotant.43@gmail.com

Notícies

Fa més de vint-i-dos anys, durant una classe de valencià, Pere Riutort ens deia als futurs mestres que calia "afegir més pes en l'altra balança". I ho dic perquè crec que el valencià no el farà l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ni tan sols amb el suport de tots els partits polítics amb representació parlamentària en les Corts Valencianes.


Imaginem-nos, per un moment, què passaria si, per exemple, no es tolerara el lo neutre i, en canvi, els diaris digitals no aconseguiren trobar escriptors o col·laboradors que altruistament ho farien (o pagant-los un sou sucós) i, al mateix temps, augmentara l'ús de la llengua en registres informals de tipus informàtic (blogaires i webs pròpies)... Crec que no m'estic allunyant de la realitat que viurem i que ja estem creant, anys arrere difícil d'imaginar:


a) Hi hauran més freelances (autònoms), com també major esperit democràtic en els ambients socials. Cada vegada hi han més blocs i webs lliures, de persones que manifesten la seua simpatia per la llengua sense necessitat de presentar-se a concursos literaris, sinó de contribuir a la difusió de lo que saben, és a dir, que posen els seus coneixements al servici de la societat.

b) Es valorarà més la tolerància, la disposició a escoltar formes diferents i a acostar-se a les minories i als grups marginats històricament, en un món més diversificat en un mateix espai i més obert a formes democràtiques i progressistes. 

c) Les acadèmies del futur seran el resultat de la normativització implícita a través de la premsa o de mitjans de comunicació oficials (com ara, la BBC o algunes universitats, en el cas de l'anglés europeu), com em deia un amic que ha sigut regidor de Compromís, tolerant amb els usos escrits del lo neutre i també obert a les Normes de Castelló.


Crec, doncs, que és més senzill de lo que podríem pensar anys arrere i que el pas, que continuarà sent més fluïd i progressiu, ja està gestant-se.


Tot seguit, i ara copiant unes paraules d'Albert Pla Nualart (diari Ara, en l'article Joan Solà i la incomoditat pragmàtica de les normes, 25 d'octubre del 2014), transcriuré la idea que, igual que la del mallorquí que ens ensenyava valencià, reforçaria que les acadèmies (de la mateixa manera que qualsevol autoritat política, eclesial, laboral, familiar, associativa, etc.), si estan al servici de qui les fa possibles (no de qui ocupa les seues poltrones, "pagades amb la suor de tots els que les mantenen econòmicament, directament o no"), es guanyen més que la paga: una promoció de lo que pretenen impulsar i potenciar, en el nostre cas, la normalització lingüística. ¡Vinga, ací les tenim!:


"[Joan Solà] sempre és enemic de tot el que fa la llengua correcta innecessàriament més difícil -una llengua d'iniciats- no pas per fer-la millor lingüísticament sinó per fer-la servir com a marcador de classe social. (...) Continuar lluitant perquè es flexibilitzin les normes que no estan al servei de la gent és el millor homenatge que li podem fer". 


Podríem reforçar eixes línies del lingüista amb lo que escriu Cervantes en les últimes línies del Quixot (traducció d'Antoni Bulbena i Tusell, 1854-1946): "per tal com no fou altre mon desig sinó posar en avorrició dels homes les fictícies i desbaratades històries dels llibres cavallerescos, les quals, mercès a les aventures esdevingudes a mon veritable don Quixot, van ja entrebancant-se i certament que han de caure del tot".


¡I tant que cauran i que no substituiran a un lo neutre emprat per Ramon Llull, els escriptors del segle XV, Joan Maragall i, fins i tot, des de fa poc, per Quim Monzó! Els usuaris d'Internet ja poden més que els normativistes de l'IEC o de l'AVL. De fet, ja l'empren a mansalva, potser perquè ara ja se senten lliures i, sobretot, persones disposades a fer, en lloc de limitar-se a reunir-se cada cert temps o a respondre a lo que diga la moda, a lo políticament correcte o a lo que es considerara millor en un altre temps.


Per tant, acabaré afegint que el futur real d'una llengua està en el seu ús... real, diari. I eixe només el fan els parlants i els escriptors. La resta, parlar per parlar perquè semble més senzill... i carregar la culpa en el govern central de torn o en els estudiants i la pèrdua d'interés per l'ús social o la política de determinats partits o grups culturals..., em sembla una política que val la pena deixar estar com a pràctica..., és a dir, amb trellat.

Portava ja un temps al voltant del tema del "lo neutre", tractant de negociar amb persones que, si bé es manifesten obertes a la possibilitat d'incorporar-lo en un futur (i que tenen arguments a favor, relacionats, sobretot amb la supervivència de la llengua), ho deixen en mans de lo que en un futur diga algun organisme acadèmic.


Estic a favor de la posició que defén Ignasi Moreta, com també ho fiu en el seu moment, respecte a la possibilitat que Iñaki Anasagasti poguera escriure un llibre sobre la monarquia espanyola, molt abans que començara a trontollar-se fins als nivells d'ara, segons comentava en el seu moment el periòdic Le Monde Diplomatique.


I m'he trobat amb persones que fan una defensa de les Normes de Castelló, que l'empren en el seu valencià ordinari i que, per motius de llibertat de consciència, empren les formes normatives o la seua vena poètica (perquè el tema ho facilita) en els seus escrits.


I no diré allò de "Ni tu em convenceràs, ni jo et convenceré". Simplement vull deixar clar ací que aposte per la conservació mínima d'unes regles que permeten conviure i, al mateix temps, de connectar passat (registres anteriors a la introducció del castellà a partir del segle XVI), el passat més immediat (Joan Maragall, per exemple, com comenta Ignasi Moreta) i el present (Quim Monzó ja ha escrit algun llibre fent-ne ús).


Es tracta, al meu coneixement, de donar entrada a la manifestació lliure de l'obra creativa de les persones que, a més de respectar eixe mínim que no renuncia a renovar-se quan es considere que hi han motius de pes, estan a favor d'unir forces per a la normalització (ús normal i en qualsevol mitjà) de la llengua que estic escrivint ara, ací, en estes línies. ¿Per què? Perquè considerem que totes les llengües són importants i que cap llengua, com cap persona, ha d'estar supeditada a cap altra i que tots formem part de la Humanitat i podem contribuir a la millora de la qualitat de vida.


Finalment, vos diré que acabe de rebre una telefonada des de Barcelona i he oït un "o lo que sigui" perfectament intel·ligible i comprensible. Prendre del passat formes genuïnes que hagen perviscut en registres moderns i cultes anteriors a l'inici de la normativització (primer quart del segle XX) i, al mateix temps, treballar per una plasmació literal en un camp com Internet i amb formes també espontànies i que no es desvien cap al castellà o cap al registre de les paraules de la manera que les pronunciem, són aspectes es poden vore en la xàrcia internàutica i que crec que valdria la pena tindre'ls presents.


I ara sí, continuaré fent altres coses, després d'este aclariment al voltant del meu posicionament "progressista" en el tema desenvolupat.



¡I tant que podem!

2014-10-06 18:32

Imaginem-nos que Romeu va a una casa, acompanyat d'una persona que acaba de conéixer fa pocs dies, Martí, i coneix a Pep. Pep és un home d'uns 60 anys i, en un moment de la conversa, li suggerix que Romeu contacte amb Wilson, un ferrer que li podria fer molt bé la faena.

-- Mira, Romeu -li diu Pep-, tinc un amic que podria deixar-te una part del teu projecte molt bé. No et preocupes perquè porte un tatuatge, que et puc assegurar que ho fa amb bones mans i és honrat.


Romeu..., la veritat, és que s'ho pensa una miqueta... Però com Pep li fa pensar que lo que li està dient és veritat i entre Martí, l'home que acompanyava a Romeu, i ell pareix que hi ha bon feeling, és a dir, sentiment de confiança, intervé i diu:

-- Bé, doncs, quan pugues, et poses en contacte i li comentes lo que t'he dit adés.


Tot seguit, Pep fa una concessió molt important a Romeu, qui uns minuts abans havia acceptat la compra de la moto que Pep havia posat en venda i que ell havia considerat molt interessant per la seua singularitat.


Passen uns quants dies i Wilson passa per ca Romeu i li fa una faeneta i troba Romeu que Wilson li mereix confiança, que no traga tot lo que fa l'ajuntament de la població i que creu que les coses s'haurien de fer d'una manera més favorable a les persones afectades per alguns actes festius.


I en passen més. I aleshores les coses estan canviant molt més ràpid de lo que Romeu s'imaginava inicialment. Així, Marie, una francesa que també havia conegut feia més d'un mes i que manté una amistat molt íntima amb Martí (¡home, és que és la dona!), li comenta que coneix tres persones que li podrien fer un bon paper, que són uns professionals del seu camp i que, a més, fan les faenes ben fetes, a més de tindre bona intel·ligència emocional, una cosa que Romeu considera molt important per a viure en comunitat i per a viure en societat:

-- Mira, Romeu -comença Marie. Conec tres persones que et faran lo que ara vols i molt bé. En conec dos des de fa temps i temps, i t'assegure que el tercer també és de confiança.

-- ¿Què fan? -pregunta Romeu amb curiositat.

-- Mira, Àngels ha superat molts obstacles i ara, encara que siga un dona, és obrer de vila, tot i que no t'ho pugues imaginar -respon Marie.

-- No, la veritat és que no és una cosa corrent -comenta Romeu, mentres es frega una miqueta la barbeta.

-- Però mira... ho ha aconseguit i ho fa amb moltes ganes -afig Marie amb tranquil·litat.

-- ¿I els altres? - li demana Romeu.

-- Mira: Tomás és un llanterner i ja ha treballat molt en eixe camp i des de fa anys. I l'altre, Joan, és electricista. I encara que no ho semble, com el que tu vols, a banda de comprar-te la moto (¡però que no te'n venguen!) és obrir un taller, puc assegurar-te que t'ho faran molt bé. I que, a poc a poc, aconseguiràs tindre un taller amb eixa moto que t'acabes de comprar i que tant t'agrada...

-- Sí -talla amb tacte Romeu- És que volia comprar-me'n una, moderna i innovadora que, a més, em permetera fer quilòmetres de manera incondicional, lliure de trabes, convocatòries de referèndums, etc. i amb molta creativitat.

-- Ha, ha, ha... Romeu -intervé Marie. Mira que tens sentit de l'humor. Això del referèndum ha estat molt graciós. ¡Com es nota que tens imaginació i espontaneïtat! ¡Arribaràs lluny!

-- És que traure una miqueta d'humor sobre la marxa -afig ell- és molt bo per a generar més confiança i, sobretot, si no és sarcàstic o negre, acostar-nos més als altres. Jo crec que l'amor ho pot tot, com deia un pensador clàssic. I que com més clars, més amics.


Han passat unes setmanes. I moltes coses no són com abans: la confiança cap a Wilson, Marie, Pep, Martí, Àngels, Tomás i Joan va en augment. L'ambient està tornant-se més clar i amigable. Tots estan descobrint en els altres (com també en persones pròximes) la part d'harmonia que tenen dins i que lluitant s'aconseguixen moltes coses, com també actuant amb  la voluntat al servici de la intel·ligència: saben lo que volen i passen a l'acció. El cercle virtuós gira, s'eixampla i incorpora més persones tolerants i una major acceptació de les que no ho són però que els han fet costat en moments durs.  


El canvi està avançant i progressant: un altre món és possible.


Estos dies estic coneixent persones que reviscolaren després d'haver passat per experiències molt dures. A hores d'ara tenen una visió positiva de la vida i, lo que més m'ha sorprés, és que tenen unes ganes immenses de viure. És de veres que tenen treball i també que saberen superar les adversitats i obrir una drecera nova. Però també caldrà afegir que són molt humils i que tenen molta facilitat per a treballar en equips democràtics (en eixos que es permet que cada membre aporte lo millor que sap) i que són molt creatius. I d'altres que han sabut mantindre l'empresa xicoteta, tot i que no fou creada en un moment precisament favorable a la creativitat... ¡i ho han passat... i es mostren més optimistes que abans!


La intuïció i l'experiència em diu que hauran estat envoltades de persones amb ganes de vore-les felices, amb molt d'alé i que, sobretot, hauran sigut elles les que un dia, ja fartes de pegar-li voltes al nano i d'estar sempre en la mateixa història, decidiren canviar de xip. ¡La decisió partí des de dins, des d'elles! Han sigut (i estan sent) artistes, creadores, de la seua història.


Això també podria ocórrer si, units al desig de col·laborar per una societat més justa i un món millor que el que hi havia quan nasquérem, ens llançàrem a emprar més el terme esperança. ¿Sembla una proposta estúpida? Llegiu-vos l'autobiografia de Gandhi quan parla sobre el moment en què proposà la seua idea d'anar cap a la independència... i trobareu una resposta que val la pena conéixer. Vos la diré: els contestà que, per a començar, calia posar-la en acció, experimentar-la. I ja sabem que ho aconseguiren i que ara, moviments com el català, estan emprant estratègies semblants. I també coneixem de persones o grups que han fet possible coses que abans podrien pensar que no les aconseguirien o, fins i tot, quan hi havien persones que els repetien frases negatives.


Per això estic segur que la lectura de notícies positives, el contacte amb persones d'esperit optimista i que treballen per una millora de les condicions de vida, com també la participació en algun col·lectiu que treballe la creativitat i que se centre en la mirada al got centrant-se en què encara té aigua, podrà fer més.


I també que seran estes persones i no les altres, les que aconseguiran viure en condicions millors que ahir. S'hauran decidit a actuar amb audàcia, a donar eixe pas avant que sempre cal i que és el signe que ens importa més lo que vinga a partir d'ara que refregar la merda. No sols eliminarem del nostre espai vital les mosques que ens donen la llanda, sinó que trobarem més amistats, més persones tolerants i obertes a la diversitat i amb interessos semblants als nostres. Serem amos de la nostra vida.


¡Quantes paraules són més necessàries de lo que podem pensar i que poc les oïm en programes d'humor en castellà que moltes persones veuen! Açò no és per a prendre-nos-ho amb tanta lleugeresa. Ni tampoc l'humor escrit i negre o que u pot arribar a qüestionar com a sociable. El llenguatge és més important de lo que podríem imaginar.


¡Quina diferència hi ha entre la lectura de la premsa catalana i la d'àmbit estatal! ¡Com es nota que quan u té un projecte, una inquietud, alguna cosa que l'espenta, la vida es veu d'una manera més tranquil·la i optimista! La clau, al meu coneixement, és l'audàcia, passar a pensar en plural i emprar el temps en coses que realment valguen la pena i que revertisquen en una qualitat de vida més alta. Una vegada més, l'educació és clau... I comença en casa, no en les escoles, ni en els despatxos polítics. En eixe sentit, la formació cultural per lliure; en barris, ateneus, associacions; en companyia de persones diferents a nosaltres però inconformistes i amb esperit creatiu és menester per a anar per davant i ser lliures d'esperit.


No debades alguna volta podem haver oït que la clau de la llibertat de la persona està en una educació sana. I no parlem de la formació escolar, sinó de l'aprenentatge continu, el reciclatge, l'acte d'estar al dia, una educació per a la llibertat, la igualtat, la fraternitat, una vida sexual rica...  I també de tindre present que la llibertat no es regala, es treballa com el camp amb l'arada i els bous, com també passa amb l'alegria i l'esperança.  

La setmana passada vaig llegir amb interés un article del suplement Es (no. 365, del diari La Vanguardia) titulat "Cómo sobrevivir al jefe y otras historias". En u dels seus apartats, subtitulat Cambio generacional podíem llegir:


"La tercera generación de jefes -concluye Poelmans- es diferente en el sentido que el conocimiento, tan extenso, marca las relaciones. Es el trabajador el que tiene que pasar la información al jefe". Este modo se ajusta a los tiempos actuales, más líquidos, donde las fronteras físicas, digitales, los flujos de información y la velocidad de las nuevas tecnologías obligan a liderar adaptándose cada vez a una situación nueva.


No era la primera vegada que llegia la idea (i ja no per primera vegada, com em passà pel 2007, mentres ho feia a partir d'unes reflexions d'un blog inserit en la web http://www.neuronilla.com) que les relacions verticals (el clàssic "Ací mane jo"  o, com diuen en castellà, "Ordeno y mando") donaven pas a les relacions horitzontals, és a dir, a una presència tan activa del cap com de la resta dels membres. I en qualsevol vessant de la nostra vida social: des de l'escola, fins a la família, en les relacions laborals entre contractador i treballadors, a nivell de partits o organitzacions socials, etc.


Era, poc o molt, com aquelles frases que un dia em digué un aparellador: "Tú los dejas [a los trabajadores], que funcionen ellos". I, la veritat, és que resulta molt pràctic, almenys per a mi i quan el treballador (o l'estudiant), és a dir, l'altre, té un bagatge gran en camps diferents als que tu domines (que tu ni et pots imaginar), però que, si ens mostrem dialogants i valents, poden fer que arribem a punts impensables inicialment. La clau és deixar-li que s'esplaie en els seus punts forts (allò d'aprofitar el talent) en lloc de barallar-te amb qui et fa la faena o tindre ànsies de control ininterromput... En fi, donar-li carta blanca, confiar incondicionalment. 


Intuïsc que això és lo que està passant amb eixe renaixement que em sembla olorar a nivell social i que, com exposaré tot seguit, crec que té una relació ben directa amb lo que està passant pel món i, sobretot, perquè els paradigmes (els models) d'educació del segle XXI que adopten les persones amb esperit d'esquerres ja no seguixen el full de ruta que empraren els seus avis (el vertical) ni el dels seus pares (el professional i paternalista, el de tractar de quedar bé i continuar manant): tenen present que la vida els pertany i que la creen ells i elles. Parlem, òbviament, de les persones que adoptem, decididament i amb gosadia i creativitat, este estil de relació amb les persones més pròximes i amb la societat, com també en la nostra manera de plasmar les idees o de manifestar-nos en qualsevol de les formes que podem i de les quals decidim fer ús.


A més ens estem adonant que a més d'un govern, com també intuïsc que ocorrerà amb més d'una cambra parlamentària internacional (no necessàriament el Parlament europeu), els començaran a "créixer els nanos", com solem dir. I ja no sols perquè un partit com Podemos (Podem) estiga aconseguint una quantitat important de suport popular que està fent cosquerelles als dos partits més votats a nivell estatal, sinó perquè, en Europa, sorgixen més i més moviments a favor d'una descentralització i d'una participació més directa de les persones en la vida política i que no seguim el model participatiu romà (l'indirecte) sinó el de la històrica ciutat estat Atenes (en què els hòmens atenencs fills de pares lliures i les dones atenenques filles de pares i mares lliures podien participar i estava ben vist que la participació fóra activa i no calfar el seient)... Escòcia, Catalunya, Flandes, etc.


I més "nanos": els grups Guanyem, encara que reben noms diferents en distintes poblacions d'Espanya, grans o capitals de província. Perquè si estos "nanos" tenim una cosa clara és que "no ens agrada ballar els nanos" al poder, sinó que en lloc de parlar de llibertat i limitar-la als quatre gats que ocupen les poltrones i que fan de cacics, volem que tots tinguem opció a la llibertat. I això partirà, per descomptat, d'una educació i d'una formació ciutadana molt orientada cap als temps que corren (idees noves de relacions humanes, de vinculació entre empresa i universitat, desenvolupament de l'esperit creatiu des del dia del naixement de cada persona, simpatia al risc, obertura a l'universalisme, aprendre a gestionar les emocions, que dins dels equips tots tinguen veu i vot i s'escolten, estar disposats a aprendre de qui sap més, obrir-nos als xiquets, els jóvens i als vells -com també als estrangers i immigrants-, promoure la participació activa i passar de la caritat a l'aportació del 0,7% del nostre salari, per poc que siga...). Qui dóna té dret a demanar: ja ha participat, no és una presència mansa, sinó activa. Res d'esperar, com deia un informe de l'asseguradora Aegon, que quasi la mitat dels jóvens espanyols de 18 a 24 anys espere que la família els ajude fins i tot... en la jubilació (revista Emprendedores, no. 205, oct. 2014). Els equips, entre altres coses, crec que estan per a reforçar-se i estudiar formes de progressar i moure la creativitat que portem dins, de ser nosaltres els protagonistes de la nostra història...


Igualment, ací, en l'Estat Espanyol, dia rere dia augmenta el nombre de persones que preferix un règim republicà a u monàrquic. La història d'Espanya està ben buida de moments de democràcia. Una revisió des del segon terç del segle XIX (quan, jurídicament, es forma Espanya) ens ho mostra ben claret: militars que participen en governs, assalt del Congrés i fi de la I República, proclamació militar del rei Alfons XII en Sagunt, acord entre l'avi de l'anterior rei al present (Alfons XIII i el general Primo de Rivera), revolta militar de part de l'exèrcit republicà contra un règim legalment establit i un govern creat després d'unes eleccions generals..., el fet que no es convocara (a diferència d'Itàlia, després de la Segona Guerra Mundial) un referèndum per a decidir la forma de govern que preferien les persones majors d'edat amb nacionalitat espanyola, després de la mort del general Franco (llegiu el llibre Un rey golpe a golpe), poquíssims referèndums en quasi quaranta anys de postfranquisme (a diferència d'estats com l'holandés, el danés o l'irlandés)... No em crec que visquem en un estat democràtic. I menys perquè, a vegades, consulte la premsa en anglés i trobe una visió més rica i completa de la realitat espanyola i més atreviment a mostrar la història i els fets d'una manera més objectiva i menys oportunista (per exemple, la mort d'Adolfo Suárez o els motius dels moviments favorables a la consulta en Catalunya): crec que val la pena aprendre anglés i, per això, cada dia m'interesse més per conéixer-lo.


I una altra gota (i nova) que romprà la roca: el Vaticà. Potser no ho tinguem tan present, però si mirem arrere i passem, per exemple, als anys sixanta del segle XX, ens adonarem que durant els primers anys (i bona part dels següents) hi hagué un canvi en la Ciutat del Vaticà que no deixà indiferent a moltes persones i que, en el cas dels cristians, sobretot, fou una glopada d'aire fresc. El papa actual ha rebut a persones vinculades al 15-M i ha mostrat la seua simpatia per moviments de línia social favorables als drets humans i una visió més oberta de la sexualitat.


Això em porta a tancar dient que en temps d'esperança, com els actuals, l'únic que ens val és l'acció constructiva i creativa. Almenys per a mi. Els models antics ja no ens valen i lo millor (i més tranquil·litzador, perquè ens diu que hem pres el timó de la nostra vida) és que moltes persones (i cada vegada més) sabem que eixos cacics no duraran tota la vida. De nou estem tombant l'estaca...

Artículo 149

1. El Estado tiene competencia exclusiva sobre las siguientes materias:

(...)

32ª Autorización para la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum.


*****


Això és lo que diu el text original, en castellà, de la Constitució Espanyola de 1978, l'actual. Per tant, estimats internautes, SÍ es pot autoritzar la convocatòria de consultes populars per via de referèndum, no sols per a un tema local sinó per a u com el que proposa una quantitat elevada de persones censades en Catalunya i que, a hores d'ara, podrien votar.


Per tant, la informació que aporta el monjo de Montserrat natural de l'Alcúdia i que he ficat abans per mitjà de l'escrit anterior (vegeu l'enllaç) és veraç. Un periodista, un articulista o un escriptor com el frare, es guanyarà molta de la confiança a través de les paraules que escriu. I sempre m'ha agradat eixa classe de persones, eixes que fruïxen ensenyant (directament o sense imaginar-s'ho) a crear més persones lliures i amb esperit crític, eixes que no es creuen que els burros volen.


Quan li l'he llegida i comentada a un company d'Internet, ja em feia l'efecte que esta classe d'informació ho seria, ja que la credibilitat es guanya a poc a poc, fruit d'una educació a favor d'una societat sana, començant des de la família i passant per l'escola, les associacions, els partits polítics, els sindicats i qualsevol entitat. I si oferixes informació així, la garantia de la qualitat dels teus escrits s'amplia, creix. Hem coincidit en què la clau, en el cas que ara tractem ací, no era una altra sinó llegir-se una miqueta la Constitució actual.


Finalment diré que resulta bàsic, ara que d'ací a quatre dies, mai millor dit, començarà el curs escolar (els mestres i les mestres), que mostrem notícies com estes per a que les persones que ara aprenen, siguen del nivell educatiu o de l'edat que siguen, es tornen persones més lliures.

Acabe de llegir un article molt sucós de l'amic Josep Miquel Bausset, un home valent que, a més del seu tarannà dialogant, també s'obri amb efectivitat i encert a la didàctica i a la recerca històrica o de qualsevol tema que li fascine.

 

Vull dir que fa un any no pensava que arribaria a este punt, el punt i final per a obrir una finestra més a la decisió del 80% de la població de Catalunya, favorable a la convocatòria d'un referèdum, el resultat del qual acceptarien un 90% de les persones de Catalunya.

 

Fa anys i anys un mestre d'història ens deixava clar a futurs mestres que l'estat popularment conegut com Espanya es formà jurídicament en el segon terç del segle XIX, dada que qualsevol persona mínimament oberta a l'ensenyament lliure i crític dels futurs mestres o de ciutadans creatius i crítics, ho acceptarà.
I altres persones amb grans coneixements d'història des de visions ben distintes, també m'ho han comentat. Intuïsc que tots ells, de ment oberta, estarien a favor de la celebració d'una consulta en forma de referèndum en Catalunya, consulta que, fins i tot, reconeix la Constitució Espanyola actual, la de 1978.

 

La cosa està en fullejar una miqueta el text constitucional i... aprendre una miqueta més de la història d'un estat pluricultural com l'espanyol.

 

Per si voleu llegir el text del frare, ací el teniu: 

http://opinions.laveupv.com/josep-miquel-bausset/blog/4191/larticle-149-32a.


Em recorda eixes redaccions o estudis que es nota que estan fets amb esperit didàctic i d'alliberament de les persones. Els solen fer poques persones i, per això, quan me'ls trobe, els gaudisc doble.


Quan u troba que, per exemple, tres persones accepten anar en una mateixa direcció i que cadascuna domina bé el seu camp i sap ben bé què cal fer, sobretot, després d'haver parlat conjuntament i obertament (¡i escoltar-se amb respecte!) entre totes, és quan totes les persones implicades (per tant, també cada una per lliure) tenen la sensació que la vida els pertany.


Això he experimentat hui i, la veritat, és que ja tenia ganes de poder-ho pensar. M'ha vingut al pensament en un espai obert on mai havia sigut un moment i després d'haver atés amb afecte a dos xiquetes que em demanaven una xicoteta ajuda per a posar-se un adhesiu en el braç. Sense problemes les he ajudades.


La vida em pertany, la cree jo. I això naix i és possible perquè sé què vull: fer marxa, anar-me'n més lluny d'on estic ara, conéixer persones diferents, experimentar en aquelles terres, aplicar lo que en unes altres he conegut i lo que dia a dia aprenc. En altres paraules, revitalitzar la meua vida, viure entre persones que tenen un objectiu creatiu en esta vida i que es mostren com són amb naturalitat i genuïtat i que s'obrin a persones que s'obrin.


Eixes persones són una perla: hui, demà i despús-demà són com són i, a més, conserven la seua espontaneïtat i esperit jove unit a una autoestima sana. Són felices i generen esperança. Estar al seu costat és una ganga. Tenen un bon sentit de l'humor i, a més, esperança en el demà. Viuen al dia i no es conformen amb lo que predomina i consideren que cal renovar... Els seus colors són alegres, en la roba i tot. Les cases reflectixen eixe esperit, com també el seu llenguatge. Parlen de temes agradables i trien les persones en funció de la seua manera de ser i del seu humanisme (lo que més d'una persona d'esquerres i tot podria dir "principis").


Quan te les trobes i, a més, experimentes una sensació interior com si anàrem en una mateixa direcció, creus que no sols has triat bé, sinó que en un futur també apostaràs per eixa línia de selecció i que, novament, encertaràs. Després de l'aprenentatge, ve l'aplicació.


I, com en les millors escoles o centres de formació, com també en textos literaris famosos com la Bíblia, podem vore que quan una persona rep una formació lliure, oberta i creadora de persones constructives, sap valdre's i no l'importa llançar-se al món, fins i tot com la figura de l'aventurer: són les persones lliures. Encara conservarà bones relacions amb les persones que el formaren i que també es deixaren orientar: sap que es pot treballar en equip i per lliure, de la mateixa manera que un fill deixa sa casa original amb els seus progenitors i tria llançar-se a la vida particular i mamprendre experiències noves i que l'encoratgen a anar i experimentar en nous indrets... sense que això li impedisca compartir temps, des de la llibertat, amb els pares.


Uns se n'aniran a l'estranger a aprendre llengües, n'hi han que crearan cases pròpies i al seu gust, uns altres faran una vida a la seua manera i com algun dia somiaren... Són persones lliures, en pau amb el seu passat, que no es conformen amb el present i, així (i per descomptat), obertes al futur.






 

Ací tens un enllaç sobre l'optimisme, tret d'una web colombiana. M'ha semblat interessant per a qualsevol dia de l'any.


Que passes un bon dia.


http://www.eltiempo.com/archivo/documento/CMS-14222535

Ja me n'he eixit de la cistella... I sé que hui és un gran dia i que el demà serà millor. Garantia, seguretat, optimisme... mentres em llance als reptes i a les aventures pel món de lo desconegut, en plena selva i tot. I joia.


"Tu podràs com abans pogueres: ara, també", "Continua: vas per bon camí", "Compta amb mi"... ressonen com l'eco en plena muntanya.


¡Quines ganes de viure! Però no en la caseta del costat, sinó d'anar-me'n a Lluna, on el país que em rebrà comença amb la lletra o. "Un ¡ooohhhh! molt gran"... I també un ooooo...ptimisme fantàstic i cert.


Tot és possible per a qui creu en si mateix. I jo en sóc una d'eixes persones. I arribaré a Lluna. Ja me n'he eixit de la cistella. PUC.


Tres lletres que també ouen més persones: alumnes i mestres, escriptors, artistes, científics, gent que se n'ix del muntó, etc. I m'agrada eixe món.


Tres lletres: P, U, C ixen de més persones... Per això encara m'ho crec més: puc, puc, puc.

Ítems: 1 - 10 de 79
1 | 2 | 3 | 4 | 5 >>