Estos dies estic coneixent persones que reviscolaren després d'haver passat per experiències molt dures. A hores d'ara tenen una visió positiva de la vida i, lo que més m'ha sorprés, és que tenen unes ganes immenses de viure. És de veres que tenen treball i també que saberen superar les adversitats i obrir una drecera nova. Però també caldrà afegir que són molt humils i que tenen molta facilitat per a treballar en equips democràtics (en eixos que es permet que cada membre aporte lo millor que sap) i que són molt creatius. I d'altres que han sabut mantindre l'empresa xicoteta, tot i que no fou creada en un moment precisament favorable a la creativitat... ¡i ho han passat... i es mostren més optimistes que abans!
La intuïció i l'experiència em diu que hauran estat envoltades de persones amb ganes de vore-les felices, amb molt d'alé i que, sobretot, hauran sigut elles les que un dia, ja fartes de pegar-li voltes al nano i d'estar sempre en la mateixa història, decidiren canviar de xip. ¡La decisió partí des de dins, des d'elles! Han sigut (i estan sent) artistes, creadores, de la seua història.
Això també podria ocórrer si, units al desig de col·laborar per una societat més justa i un món millor que el que hi havia quan nasquérem, ens llançàrem a emprar més el terme esperança. ¿Sembla una proposta estúpida? Llegiu-vos l'autobiografia de Gandhi quan parla sobre el moment en què proposà la seua idea d'anar cap a la independència... i trobareu una resposta que val la pena conéixer. Vos la diré: els contestà que, per a començar, calia posar-la en acció, experimentar-la. I ja sabem que ho aconseguiren i que ara, moviments com el català, estan emprant estratègies semblants. I també coneixem de persones o grups que han fet possible coses que abans podrien pensar que no les aconseguirien o, fins i tot, quan hi havien persones que els repetien frases negatives.
Per això estic segur que la lectura de notícies positives, el contacte amb persones d'esperit optimista i que treballen per una millora de les condicions de vida, com també la participació en algun col·lectiu que treballe la creativitat i que se centre en la mirada al got centrant-se en què encara té aigua, podrà fer més.
I també que seran estes persones i no les altres, les que aconseguiran viure en condicions millors que ahir. S'hauran decidit a actuar amb audàcia, a donar eixe pas avant que sempre cal i que és el signe que ens importa més lo que vinga a partir d'ara que refregar la merda. No sols eliminarem del nostre espai vital les mosques que ens donen la llanda, sinó que trobarem més amistats, més persones tolerants i obertes a la diversitat i amb interessos semblants als nostres. Serem amos de la nostra vida.
¡Quantes paraules són més necessàries de lo que podem pensar i que poc les oïm en programes d'humor en castellà que moltes persones veuen! Açò no és per a prendre-nos-ho amb tanta lleugeresa. Ni tampoc l'humor escrit i negre o que u pot arribar a qüestionar com a sociable. El llenguatge és més important de lo que podríem imaginar.
¡Quina diferència hi ha entre la lectura de la premsa catalana i la d'àmbit estatal! ¡Com es nota que quan u té un projecte, una inquietud, alguna cosa que l'espenta, la vida es veu d'una manera més tranquil·la i optimista! La clau, al meu coneixement, és l'audàcia, passar a pensar en plural i emprar el temps en coses que realment valguen la pena i que revertisquen en una qualitat de vida més alta. Una vegada més, l'educació és clau... I comença en casa, no en les escoles, ni en els despatxos polítics. En eixe sentit, la formació cultural per lliure; en barris, ateneus, associacions; en companyia de persones diferents a nosaltres però inconformistes i amb esperit creatiu és menester per a anar per davant i ser lliures d'esperit.
No debades alguna volta podem haver oït que la clau de la llibertat de la persona està en una educació sana. I no parlem de la formació escolar, sinó de l'aprenentatge continu, el reciclatge, l'acte d'estar al dia, una educació per a la llibertat, la igualtat, la fraternitat, una vida sexual rica... I també de tindre present que la llibertat no es regala, es treballa com el camp amb l'arada i els bous, com també passa amb l'alegria i l'esperança.