Estimats internautes,
Diumenge passat tinguí l'ocasió de llegir un informatiu parroquial de la setmana en què l'autor del text de la plana primera escrivia la frase que figura com a títol d'esta entrada. Estava en el paràgraf inicial. I ja quan acabava el text, podíem llegir les línies següents:
"Las personas tenemos que ser conscientes de que no podemos construir dejándonos llevar y que dejamos de ser responsables cuando no creamos inquietudes.
Somos constructores de vida y estamos llamados a aportar lo mejor de nosotros para ir construyendo un futuro que no sea repetición ni imposición de los intereses de unos cuantos".
Resulta massa fàcil mirar arrere com després de quan Franco havia mort i no paràvem d'oir allò de "Amb Franco es vivia millor".
Si passegem la mirada pels diaris, trobarem que recorren sovint a comparar el present amb el passat i, sobretot, a traure dades respecte a l'any 2007 o 2008. I jo em pregunte: ¿no vivim ara, senyors, en l'any 2014? ¿quants anys haurem de tornar a escoltar frases com les que més oïm a hores d'ara, que ja pareix que només falte vore-les en la sopa? Sortosament conec gent que té una mirada més cap a davant que cap al passat, i que, després de conéixer el passat i ponderar, ha decidit tirar amb el carro i llançar-se a l'aventura. Això sí, ja no es creuen allò de l'heroi solitari, tot un mite.
Les persones tenim exemples de gent que ha tirat avant per mitjà de l'aliança amb altres, a través, també, de l'entrega als altres (generositat), de compartir temps i de ser. Ja no ens val allò de fer i tindre. Els signes dels nous temps van per allò de ser, estar amb els altres, participar. I això ja ho anticipaven escrits de fa més de trenta anys, per exemple, de línia humanista, com els de Carl Rogers o del moviment slow.
Igualment, el capitalisme està prenent un aire diferent, de la mateixa manera que el termes participació i cooperació. Ja no es tracta de "participar per participar perquè toca participar", com deia un antropòleg l'any 2000 amb motiu d'una conferència a València al voltant de la participació social, sinó d'una participació oberta i democràtica, en què els membres d'un partit, associació, entitat o grup puguen discrepar i expressar-se lliurement, com Celia Villalobos respecte al tema de l'avortament i que, a més, no reben multes o crítiques de la cúpula dels partits (en trobem de totes bandes del ventall polític, en els últims mesos). I cooperació no és només obrar juntament amb l'altre, amb els altres, sinó, també, de manera democràtica, no perquè toca fer-ho així per qüestió de tradició.
A més, estem incorporant les relacions horitzontals i la diversió enmig del dia a dia. No es tracta, per exemple, d'ensenyar en una aula amb sentit de l'humor, ni per a passar-ho bé, sinó de manera que l'alumne i el mestre amb eixe element tan bàsic per a viure, l'humor i la proximitat en les formes, puguen facilitar que l'aprenentatge siga més fàcil d'assimilar i que les relacions entre les persones resulten més agradables, la matèria més pròxima als dos (mestre i alumne) i, així, una major excel·lència en l'ensenyament i del sistema educatiu.
I un altre punt: els intercanvis entre persones de rams diferents i amb punts de vista distints però decidits a compartir algun aspecte. En l'estiu del 2011 vaig llegir la versió en castellà d'un llibre escrit per Muhammad Yunus, Las empresas sociales, al voltant d'esta nova classe d'empresa i resultava curiós les aliances entre un grup econòmic clarament capitalista (i clàssic) amb el grup Grameen i com algunes multinacionals havien començat a donar passos avant en el canvi de paradigma i a apostar més per les persones, en lloc de tractar de vendre només a on hi havia bons ingressos sinó, per exemple, de posar uns preus lleugerament més baixos i, així, que més persones de països pobres, no sols pogueren accedir a unes sabates dignes (el cas és real) sinó que, a més, la venda... ¡resultaria més gran, ja que hi haurien més consumidors! Llegir este llibre, que trenca molts esquemes, crec que seria interessant en una classe d'història o, si ens traslladem a les entitats o governs on s'ensenye economia, com un llibre capdavanter. Estic segur que no crearà tanta indiferència entre els més jóvens, almenys, acompanyats d'un esperit de companyonia i crític en la classe. Esta nova manera no és una amenaça per a la gent, sinó una forma distinta, novedosa i atractiva de tractar una cosa tan important com la gestió de la nostra vida comercial (economia).
I, per favor, més propostes, noves cantilenes... Que això de "és que, amb açò de la crisi...", "és que, des de que començà la crisi.." ja em parla de vosté, com a més persones. Com escriu Rosetta Forner en un llibre titulat "Déjate de cuentos", "menos excusas de perdedor y más estrategias de ganador". La història està plena de gent que, per mitjà de la confiança en ells i en altres persones, la cooperació, la generositat, la disposició a vore més cares, i a moure's amb realisme i amb optimisme i el joc i la diversió (eixir-se'n una miqueta de la norma), han aconseguit coses que no hagueren pogut per lliure. Ara n'hi ha que viuen independents i n'hi ha que ho fan en companyia d'altres. Ara bé, són interdepenents, van més enllà de la simple independència: col·laboren amb altres persones. La vida, com la fira, és segons com cada u la tracte. I l'educació, en eixe sentit, té un paper clau, recordem-ho, encara que siga el treball de cada dia. Educar la part emocional de la persona és la clau del seu futur, i això es llaura com el camp: a poc a poc. Per això els efectes no són tan immediats però sí poden ser més productius. Eduquem (i eduquem-nos), per tant, per a ser u mateix, estar amb els altres (saber estar) i participar (sentir que també tenim dret a pensar diferent a la majoria). Val la pena.
Una abraçada.