Moltes vegades hem oït que "L'educació comença en casa". I no sols això, sinó que es pot ampliar i millorar al llarg de la nostra història personal i en comunitat. Per això, en el món pedagògic, solem parlar-ne de tres tipus: la formal (com si fóra un rectangle, l'escolar o, sovint, en institucions del món de l'ensenyament reglat per la llei), la no formal (com ara, visitar un museu o assistir a conferències amb la intenció d'aprendre) i la informal (lo que podríem dir la del carrer).
La no formal seria un miqueta més ampla que la reglada i amb un rectangle sense puntes en els cantons.
I la informal com un ou deixat caure i la més ampla i diversificada en les formes.
Ara bé, quan tenim l'oportunitat de conéixer, per mitjà de mestres o de persones que es dediquen a ensenyar lo que siga, com funcionen els sistemes educatius en Suècia o Finlàndia, la veritat és que u té molts motius per a tindre ben clar que lo que més necessitem en l'Estat espanyol és una reforma del sistema d'ensenyament, com ja ho estan manifestant publicacions periòdiques del món empresarial o de la premsa econòmica, com ara, Emprendedores, Cinco Días, Expansión i altres que figuren en el món internàutic i que es faria tota una llista ben interessant, a més de la premsa ordinària, si començàrem a indagar de manera intel·ligent i separant la fullaraca.
També resulta curiós el punt de vista, a vegades ben diferent, entre la premsa espanyola, segons l'origen geogràfic. I si, damunt, viatges per Espanya, personalment o internàuticament, aplegues a la conclusió que les zones més avançades econòmicament també ho són en una tradició històrica de major obertura a l'exterior, més d'una volta afavorida pel contacte amb la mar o els espais geogràfics que, per motius físics, ho facilitaven, com ara, la costa mediterrània. A vegades, des de temps de Roma i tot... Un exemple, l'arc mediterrani. Madrid, en eixe sentit, és l'excepció que confirma la regla i, qualsevol persona amb dos dits de coneixement i honesta dirà que el centralisme castellanista ho ha fet possible. Fins i tot, molts castellans residents en zones del litoral, diuen allò de "Madrid es mucho Madrid". Vos puc parlar que he conegut jóvens de Madrid amb la ment molt oberta i que, o bé havien estat ací de monitors de temps lliure, o bé eren tan senzills com la pols i molt humans. No considere saludable les generalitzacions.
En l'apartat d'obertura (la física) el servici militar (des del darrer terç del segle XIX en Espanya fins a fa pocs anys) feu possible que molts hòmens eixiren més de 50 km a la redona. Sovint, els nostres pares (parle, per exemple, dels nascuts abans dels cinquantes) no ho feren fins a la seua joventut o més. I ara que sí ho fem... ¿veritat que també podem fer eixe pas, però en valors?
Que el pas físic resulte més fàcil que el de canvi d'actitud davant la vida es pot entendre senzillament. Ara bé, pedagògicament, ens és inacceptable. Almenys per a les persones que creiem en el futur i que tractem de passar als nostres alumnes el sentiment d'optimisme i una visió més solidària i humana de la vida, indistintament de lo que ens diferencia físicament o que va posterior a la nostra condició de persones que, unides i amb germanor, podem fer més. ¡Ah!, ¡i aprendre'n! Els alumnes ens poden ensenyar coses molt interessants. Un mestre no naix, es fa.